“Al Barzaj” [“Entremons”], Marrakesh, 2010, 13’, Toni Serra / Abu Ali

El títol d’aquest treball ja és ben expressiu del contingut: “Al Barzaj” [“Entremons”], ànimes i cossos errants entre diferents nivells de consciència, entre diferents llocs. Geografia per a desterritorialitzats, entre dues ribes. En un comentari sobre aquest audiovisual podem llegir: “Passeig entre mons. Divagant per camins complexos al voltant de la llum i la foscor, on la mirada es troba constantment sorpresa i adaptada pel contrast. Entre la ceguesa i la màxima il·luminació. Travessies vericuetes pels interiors de qualsevol ciutat marroquina on apareixen, amb la mateixa rapidesa que desapareixen, persones i objectes. Un trànsit oscil·lant entre vida i mort als marges de llars anònimes” [del blog Tam Tam Press, de Lleó, donant compte d’activitats del MUSAC de Lleó amb Toni Serra / Abu Ali]. “Al Barzaj” [“Entremundos”] és un treball que crea el seu propi format, a mig camí entre el videoart i el documental de creació, fundint aspectes autobiogràfics del propi creador amb les circumstàncies concretes a Marràqueix, i totes dues, tant la memòria com els llocs, mostrant erràncies i nomadisme.

El vídeo s’exhibeix a l’exposició “La Vida Nòmada” a la Fundació La Posta projectat sobre un mur on penja una tela de gasa (la idea està treta del mateix vídeo, en el qual en un moment donat es veuen imatges que han estat registrades anteposant una tela de gasa davant de la càmera). Amb aquesta forma d’exhibició s’ha produït com una reverberació de la imatge, multiplicant l’efecte fantasmagòric de l’audiovisual, ja en sí mateix entre dos mons, un nomadisme de l’esperit. A més, en registrar en vídeo les imatges exhibides d’aquesta manera (veure a dalt), la pròpia càmera amb la seua particular òptica, i un diafragma molt sensible als canvis de llum, encara ha potenciat més l’aspecte surreal del que es mostra al públic —la sensació “entremón” a què es refereix el títol del vídeo—, que, d’entrada, ens regalen uns carrers recòndits de Marràqueix, dels que no apareixen a les guies turístiques.

Toni Serra / Abu Ali (Manresa, 1960 – Barcelona, 2019)

Toni Serra Abu Ali

Predicar i donar fruits

Tot i que en les darreres dècades està mal vist acostar-se a l’obra d’un artista des de la seua biografia, per la tendència a enaltir un suposat esperit genial, la veritat és que en el cas de Toni Serra / Abu Ali ens va molt bé per comprendre la sua feina. A la seua carrera, com en sa vida, han conviscut una actitud crítica, que inclou textos rellevants com “Obrir la visió”, amb treballs audiovisuals que han buscat crear un altre imaginari, diferent del que ens envaeix constantment a través dels mitjans de comunicació, inclòs el cinema, uns treballs audiovisuals xops d’una espiritualitat, fins i tot religiositat, notables. En aquest context, podríem dir que no es va limitar a predicar, sinó que també va donar fruits.

Toni Serra va morir sobtadament el 2019 a Barcelona, després d’una vida d’aquí cap allà, tant en un sentit físic com mental. El fet que adoptara un segon nom ―Abu Ali― és ben significatiu en aquest sentit. Abu Ali significa en àrab “el fill d’Ali”. Segons ens explica l’Iman Alejandro Alí Badrán, que escriu al diari La Voz, de Còrdova, Argentina: “La genealogia dels noms”, 13.11.2012; els àrabs utilitzen poc el nom propi i es refereixen a cadascú com “el fill de…” o “el pare de…”, o “la mare de…”, atesa la importància donada a la genealogia, transumpte al seu torn de la importància donada al grup familiar i al clan. En aquest context, no hem pogut esbrinar (encara) qui va haver de ser Ali, si és que va ser alguna persona real, adoptant el seu nom com a pseudònim. Encara que no estarà de més recordar que Ali és un nom familiar força comú, en particular al Marroc. Toni Serra va viure molt al Marroc. En aquest sentit, quan es fa referència a la seua biografia se sol explicar que va viure entre Barcelona i Marràqueix (en alguna font hem pogut llegir que en un llogaret proper a Marràqueix, Duar Msuar, però no hem pogut localitzar-la al mapa). Abans va viure a Nova York, entre finals dels vuitanta i començament dels noranta, però com a part de la seua formació com a vídeo artista. Encara que també als EUA va simultaniejar el seu vessant de crítica política amb la cerca de nous imaginaris (és paradigmàtic en aquest sentit el seu treball “El canto de la abubilla”, publicat el 2015, encara que amb imatges registrades a esglésies evangelistes durant la seua estada a Nova York a principis dels noranta). Aquest estar en un lloc o en un altre, tant en un sentit físic com metall, es pot apreciar fins i tot en la seua fase formativa primera, quan sent jove va estudiar Història de l’Art, que són uns estudis literaris, però després de llicenciat se’n va anar a Nova York a aprendre vídeo art. Tota una vida “entremóns”. Per això l’elecció d’Al Barzaj (Entremundo) (13′, 2018) resulta particularment apropiada, en particular per a “La Vida Nòmada”.