El terme assaig prové del llatí tardà exagium que significa acte de pesar i que es conjuga amb les nocions de provar, reconèixer, examinar… Encara que hi ha precedents més antics, al segle S. XVI Michel de Montaigne va popularitzar el gènere assagístic amb els seus Essais, vocable que en francès significa prova, intent, experiment, etc. En els seus escrits, el caràcter processual adquireix un paper fonamental i independentment del tema tractat, l’objectiu buscat per aquest escriptor i humanista no era altre que el coneixement de si mateix, aprofundir en els seus interessos i mesurar el seu propi raciocini.
Quan parlem d’assaig audiovisual entenem aquelles peces que, seguint els passos de la tradició de l’assaig literari, “no oferirien una narració dramàtica (com el cinema de ficció) ni tampoc una representació del món històric (com el cinema documental)” (Weinrichter, 2007: 22). Aquest tipus de treballs sorgeixen “quan algú assaja pensar, amb les seues pròpies forces, sense les garanties d’un saber previ” (Bergala, 2000: 14). Pel que com deia Didier Coureau l’assaig expressa pensament, una reflexió en primera persona amb la finalitat de desenvolupar les pròpies idees.
De tot això, sap i molt, María José Martínez de Pisón* qui imparteix amb exquisida dedicació, entre d’altres assignatures, la d’Assaig Audiovisual al Màster d’Arts Visuals i Multimèdia de la UPV. En aquesta matèria, s’estudia i aprofundeix en l’obra de nombrosos autors que escriuen i/o treballen sobre la forma assagística, compta amb la participació, com a professor convidat, de Miguel Ángel Baixauli (Cinema per Vindre / Cinema Processual / Fundació La Posta) i, al final del curs, es realitza una pràctica d’experimentació audiovisual amb la qual s’aborda l’assaig audiovisual com a mitjà de reflexió crítica i suport d’investigació. Aquesta exposició que presentem a la Fundació la Posta es compon d’una selecció de set de les peces que els estudiants van realitzar el curs passat 2018/2019.
Com el gènere literari, les obres presentades ací subratllen el caràcter provisional i exploratori on els discursos en primera persona de les seues autores no busquen alliçonar sinó que són temptejos o proves amb les que reflexionen sobre si mateixes i el món que les envolta, definint la forma de la peça a mesura que avancen. Un treball ardu però alhora necessari, més si tenim en compte que la producció de pel·lícules és cada vegada més homogènia i escassegen obres que s’allunyin de la normativa dominant basades en una narrativa de causa-efecte.
Les peces de les colombianes Alejandra Flórez i Estefania Díaz tracten, de forma molt diferent, la commoció per la desaparició de persones. La primera sobre el dolor que li causa separar del seu germà qui es marxa a l’exèrcit, la segona com a homenatge als milers de desapareguts al seu país. Per la seua banda, Sergio Cabrera i Noelia Medina parteixen en els seus discursos de l’espai urbà i rural. Cabrera presenta en la seua obra analogies visuals entre l’urbanisme i el teixit social de diferents ciutats per establir distribucions alternatives que perfilen espais per tornar-los a desdibuixar després. Medina, d’altra banda, especula sobre l’origen i l’extinció d’un lloc remot al costat de les creences i costums dels seus habitants.
Silvia García mostra un exercici sobre la memòria a partir dels records de la seua iaia i els seus propis per aprofundir en la relació personal entre totes dues. ¿Quién sono io? És la pregunta que tracta de respondre Alessia Maddalena, així com la línia conductora d’una conversa amb una amiga. No sentint-se identificada amb un gènere binari, Maddalena intenta trobar una resposta possible, cosa que li faciliti estar en aquest món i sentir-se més còmoda. Finalment, Valentina Jiménez indaga, a través de material apropiat i propi d’ella, sobre l’acte de dormir i l’expressió d’aquest estat en el qual no som conscients. Preguntes aparentment innocents però que es relacionen amb la profunditat de l’ésser, l’estar i la consciència, com un vincle inherent a la nostra existència al món.
En tots aquests treballs es privilegia una subjectivitat pensant, i convergeixen materials i recursos heterogenis amb què cada autor ha realitzat una forma pròpia. Entre el documental i l’experimental, el subjectiu i el compromís social o polític, les obres seleccionades demostren una habilitat poc corrent en el maneig de materials i la reflexió de la imatge que deixen el llistó molt alt als estudiants del proper any.
Rubén Marín (Comissari de l’exposició)
Programa:
Alejandra Flórez – Línia de Temps (2019) 4’22 ”
Estefanía Díaz – NINGÚN.NOMBRE (2019) 5’35 ”
Alessia Maddalena – ¿QUIÉN SONO IO? VOL.1 i 2 (2019) 5’50 ”
Silvia García Lluch – Assaig 1935 (2019) 5’55 ”
Noelia Medina Fernández – Després de l’aigua (2019) 4’37 ”
Sergio Cabrera – Post_Espacios, Cartografiar a partir d’Analogies CAPÍTOLS I i II (2019) 8’30 ”
Valentina Jiménez – On anem mentre dormim? (2019) 5’45 ”
____________________
BERGALA, Alain, “Qu’est-ce qu’un film-essai”, a Le film-essai: identification d’un gènere (catàleg), Bibliothèque Centre Pompidou, París, 2000.
WEINRICHTER, Antonio (ed.) 2007. La forma que piensa: tentativas en torno al cine-ensayo. Gobierno de Navarra.
* María José MARTÍNEZ DE PISÓN és membre del grup de recerca “Laboratorio de Luz” (centrat en l’estudi i la investigació de principis estètics i expressius vinculats amb la imatge-llum) i, des de mitjans dels vuitanta, ha impartit números assignatures principalment en la Universitat Politècnica de València però també en altres universitats de l’Estat en què tracta la relació entre la tecnologia i l’art, els nous mitjans, el live cinema, la interacció o l’anàlisi de la imatge. Actualment col·labora al costat d’Emanuele Mazza en la creació de Mosaic, una plataforma de programació visual i live coding.