Board Games

Vaig començar a treballar escrivint una narració curta sobre les tecnologies de vigilància i control, especialment en països com la Xina, en què la privacitat és pràcticament un bé oblidat. Per parlar d’aquest tema utilitzo el símil dels jocs de taula, com el Monopoly, en els quals s’estableixen unes normes que tots els jugadors han de seguir sense excepció. Aquestes normes no se sotmeten als jugadors, però si a l’inrevés. S’utilitzen per dirigir la partida a un fi, en què algú guanya, però tots els altres perden. És justificable eliminar el dret a la privacitat? No sabem perquè s’utilitza la nostra informació, no sabem qui la posseeix, no sabem contra què lluitar ni com, som dades a la deriva. Durant els últims mesos i pel fet del COVID-19 s’han extremat les mesures de vigilància. Cada cos ha de ser localitzable dins de la massa, cada cos ha de ser un element sota control, en cas contrari, com sabrem que no has estat exposat a virus? Es prohibeix el contacte. Queda’t a casa, en cas contrari centenars d’ulls t’observen i repeteixen les normes cridant des del balcó. Ja no importen les càmeres, tots som càmeres en un mateix joc, un joc en el qual no prenem les decisions, només esperem que siguen les millors, no coneixem la realitat, només les notícies que ens arriben a casa i tot i així sabem que després de la partida les coses no tornaran a ser com abans.

Després d’escriure la narració que s’ha utilitzat com a veu en off, la vaig convertir a so mitjançant un generador de veu. He utilitzat veu generada per anul·lar la individualitat del discurs. Al parlar sobre les tecnologies de control i el joc, utilitzar una veu anònima de to robòtic era el més proper a com podem imaginar un personatge fictici típicament robòtic i, una mica malvat. Com idioma he utilitzat l’anglès, per ser l’idioma pràcticament “propi” d’internet i la tecnologia. Després de la conversió de veu, vaig treballar el so de l’assaig utilitzant diverses pistes d’àudio i efectes de so amb el Logic Pro.

Des d’un començament he enfocat el muntatge del vídeo des de l’experimentació, provant amb la superposició, el collage (tant visual com auditiu), la mida de la imatge, el ritme i l’estètica. Ha estat un muntatge “lent”, intentant crear relacions entre cadascuna de les imatges i fer-les dialogar entre si i amb l’àudio. He utilitzat imatges procedents de xarxes socials, internet, gravacions de càmeres en viu, obres de vídeo d’artistes referents, com Jon Rafman o Dømochevsky.