Crear sentit

Crear sentit parteix de la idea de reflexionar sobre el que és la performance o art d’acció des d’un punt de vista personal.

La premissa principal és no mostrar cap acció, sinó l’altre costat, sent llavors protagonista la mirada de l’espectador. A més es reflexiona sobre elements clau com l’espai, els objectes i el cos, mostrats mitjançant fotografies, vídeos i sons.

Aquests són registres de les peces, concretament dels últims dos anys, que al seu torn serveixen com a material per a aquest vídeo assaig. Pel qual es parla al seu torn de les eines utilitzades per a la documentació i el registre, com són els vídeos i les fotografies, les quals apareixen distorsionades, ja que no van ser fetes en el seu moment per captar el públic, sinó al performer. Per això, les seues cares moltes vegades estan desenfocades, distorsionades o mogudes, donant-li una textura especial a la peça.

Que el material utilitzat no hagi estat pensat per registrar al públic és el que m’ha portat a retallar els plànols o desplaçar-los, el que provoca a nivell visual i conceptual un joc de l’espai de la pròpia pantalla. La pantalla negra seria buit, de manera que hi ha una informació omesa, no sabem el que està passant, però ho podem intuir.

Crear sentit juga, com pot ocórrer en una performance, amb el públic, perquè aquest s’imagini el que passa, el que suggereix el performer amb la seua acció seriosa, similar al que passa ací. No obstant això, ací ometem la part de l’acció per descriure i parlar des d’altres punts de vista. Arribant així a un dels punts més interessants, que és “allò que el públic relaciona dins del seu cap, i els debats que es poden generar a partir d’això” ―que apareix escrit a la fi de l’assaig visual, fent referència al que Esther Ferrer comenta en les seues xerrades. Això ho llegim mentre veiem un debat, i escoltem l’aldarull de moltes veus juntes mentre passen els crèdits.

L’últim que diu la veu en off: “La performance no té sentit, però crea sentit”, és una clara referència a Bartolomé Ferrando, i aquesta frase ens porta al títol de l’obra, que apareix al principi. A més, el so utilitzat és el que hi havia en l’ambient dels llocs i espais on van succeir les performance, de vegades, veus irreconeixibles o murmuris dels carrers o places, sorolls de les càmeres o de la pròpia acció, com poden ser els objectes o la veu.

La narració que escoltem és la meua pròpia veu, que fa una breu reflexió extreta de les llibretes on, en els últims anys, s’han anat treballant les idees d’aquest corrent artístic, de vegades apunts de xerrades o professors, dibuixos i altres guions. Aquesta veu guia l’assaig, a més de les pauses, els silencis, les veus del públic, etc. En dues ocasions hi ha un canvi, on ja no és la reflexió, sinó que es llegeix el guió de dues performances realitzades, les quals es poden intuir de manera sonora i visual mitjançant la mirada del públic o l’espai, però no es mostra al performer o l’acció, seguint així amb la premissa inicial.

I, com Harun Farocki, que reflexiona sobre la seua pròpia obra, en aquesta peça veiem i escoltem performances realitzades col·lectiva o individualment per la meua persona, reordenades ara per reflexionar i crear un vídeo assaig. Trobem a més la reflexió sobre el medi, que es fa al principi, on la veu en off diu mitjançant paraules o frases curtes el breu guió d’una performance. Això és una metàfora del vídeo, de la fotografia, del so i de les idees, les quals m’han portat a començar aquest assaig.

A més, hi ha la idea de repetició, o de no veure a l’hora una mica del que s’està parlant, aquests recursos utilitzats per Farocki es poden observar a “Crea sentit”, ja que es parla de dues performances en concret, l’anteriorment comentada, i una altra en què no hi ha imatge, però escoltem plats trencar-se i llegim paraules soltes. Tant d’aquesta última com de l’anterior veiem el públic i els objectes utilitzats, però en moments diferents, que pot ser abans o després.

En cap moment veiem els cossos dels performers, però, cap al final sí que es poden intuir més, però no es veu el que fan, ja que són figures desenfocades per a la càmera, de les quals veiem un braç i una mica del seu moviment mentre hi ha persones que els observen. Trobant-nos amb una altra metàfora, que seria la de l’espill i la mirada de l’espectador, un espill partit similar a les moltes mirades del públic que veiem, que són el reflex del que estan veient, però que no veiem.