El mar de pedres de Arroyo Cerezo (Rincón de Ademuz), Enrique Gil Bazán

No ens hem d’anar molt lluny per trobar els paisatges de la vida nòmada. Aquí prop de València tenim d’un esglaiador: el mar de pedres que hi ha entre les localitats de Arroyo Cerezo (Rincón de Ademuz) i Alobras (Teruel). Aquest mar de pedres ho ha estudiat Enrique Gil Bazán.

Se’n diu mar de pedres pel fet que aquestes terres estan constituïdes per dipòsits marins realitzats quan aquestes terres es trobaven sota el nivell del mar fa milions d’anys. De fet, en estrats inferiors del sòl, visibles en un tall obert a la terra pel transcórrer de la riera Cerezo, s’han identificat esculls marins fossilitzats.

Aquest mar de pedres forma part de l’altiplà que integra la Serra d’Albarrasí, els Monts Universals, la Serra de Gúdar. És el territori del Maquis (la guerrilla antifranquista que va estendre les seues activitats des de la Guerra Civil del 1936-1939 fins a finals dels anys 50 del segle passat); el territori també dels carlins (els partidaris del germà de Ferran VII en pugna amb la seua successora Isabel I ―i abans la Regent Maria Cristina―; conservadors en guerra contra els liberals, una guerra que es va estendre en tres episodis, des del 1833 fins al 1876 , el temps de la desamortització dels béns de l’Església i la desvinculació dels majoratges nobiliaris).

Zonas guerrilleras más activas Zones guerrilleres més actives

Estem davant un territori que ha conegut d’errances, nomadisme i bagabundeig. En aquest territori, la millor identificació del qual és precisament mirant la delimitació de l’AGLA (Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó) del Maquis, és el territori on va desenvolupar les seues activitats Teresa Pla Meseguer, coneguda com La Pastora o El Llop del Maestrat, que pels dos noms era conegut (avui en diríem intersexual, aleshores s’ha anomenat de vegades hermafrodita), hem tingut notícia de la seua existència per la novel·la d’Alicia Giménez Bartlett: On ningú et trobi (2011).

teresa-pla-messegue-la-pastora-1_1_630x630 La Pastora o El Lobo del Maestrazgo

El paisatge perfecte per a una lectura contextualitzada de l’Anàbasi de Xenofont, la història d’altres errants. L’expedició dels Deu Mil que el 401 aC va partir de l’Eòlida i va travessar la península d’Anatòlia per lluitar a les ordres de Ciro el Jove, que pretenia prendre el tron al seu germà Artajerjes II, el Gran Rei de Pèrsia. La batalla va tindre lloc a Cunaxa, actual lloc de Tell Kuneise, a l’oest de Bagdad. Encara que la batalla la va guanyar l’exèrcit de Ciro el Jove, en aliança amb l’exèrcit professional de grecs, el cas és que acabada la batalla es va conèixer que Ciro el Jove havia mort, i les seues tropes es van passar en desbandada al bàndol enemic d’Artajerjes II, deixant abandonat a terra hostil a l’exèrcit dels grecs. Aquests emprenen llavors un incert camí de tornada, enmig d’una notable desorientació, ja que els seus generals havien estat morts en un parany preparat per l’exèrcit d’Artajerjes II. En aquest punt és quan Xenofont es fa càrrec de l’expedició de tornada, narrant l’aventura al seu retorn a casa. En el camí de tornada van travessar els territoris de Mesopotàmia i l’Armènia històrica, recorrent la rivera de l’Eufrates fins al llac de Van i després fins a trobar el Mar Negre, quan exclamarien el conegut: “Thalassa, Thalassa” (“El mar, el mar ”).

Θάλαττα, θάλαττα — ¡Thalatta! ¡Thalatta! (¡El mar! ¡El mar!), pintura de B. Granville Baker, 1901 Thalassa! Thalassa! (El mar! El mar!), gravat de Berdard Granville Baker de 1901.

Thalassa, Thalassa (1994) Bogdan Dumitrescu “Thalassa, Thalassa. Rückkehr zum meer” (1994), Bogdan Dumitrescu

La història que conta Xenofont s’ha dut al cinema diverses vegades, i ha inspirat altres films, com el d’Eric Baudelaire: “L’anabase de May et Fusako Shigenobu, Masao Adachi et 27 années sans images”, 66′, 2011, però volem recordar ara precisament la pel·lícula “Thalassa, Thalassa. Rückkehr zum meer” (1994), de Bogdan Dumitrescu, que explica la història d’un grup de xiquets i xiquetes que troben i roben un Jaguar descapotable i decideixen conduir fins al mar (el Mar Negre). El que va començar com una broma es deteriora fins a convertir-se en un viatge força esgotador. El qual ens torna precisament al principi d’aquest recorregut de l’exposición “La Vida Nòmada”, quan vam començar parlant del film “Siddieqa, Firdaus, Abdallah, Soelayman, Moestafa, Hawwa a Dzoel-kifl” de Joost Conijn.

Enrique Gil Bazán (Zaragoza)

Enrique Gil Bazán

És geòleg i paleontòleg (va formar part de l’equip d’Atapuerca –vinculat al Museu de Ciències Naturals de Madrid–, que sota la direcció d’Emiliano Aguirre va rebre el premi Príncep d’Astúries el 1997), també escriptor de novel·la (Proyecto Homo. Atapuerca: bajo la amenaza del complot internacional, Certeza Libros, Zaragoza, 2007; una novel·la d’intriga, acció i suspens), i escriu divulgació científica a diferents mitjans, com CatalunyaVanguardista – Digital Independent. Utilitza la fotografia per il·lustrar amb imatges els seus treballs científics, com abans es va fer servir el dibuix amb aquesta finalitat. Les seues fotografies del mar de pedres de Arroyo Cerezo, al Rincón de Ademuz, ens mostren un paisatge d’una bellesa per descobrir, a la qual cosa el seu treball fa una contribució notable.