INTER»«FERÈNCIES. Glossa

A sobre d’una peana hi ha tres xicotets projectors. Un d’ells emet llum blanca (després al mirar amb atenció s’aprecia el retrat d’un soldat), el segon projector no emet llum, el tercer projecta la imatge d’un fong nuclear. Els tres descansen sobre xicotets tapets fets de ganxet. El conjunt ens remonta a la postguerra (la nostra i la dels altres), recordant els temps de la “destrucció total”, com diria W.G. Sebald. Fa un temps que una altra artista va posar en relació fils amb postguerra ―la qual va suposar per a altres, en altres països, la independència, amb el seu corol·lari de migrants―. És el cas del treball de Céline Condorelli “Il n’y a plus rien”, que es va poder veure a Múrcia en 2010, a l’antiga oficina de correus i telègrafs (la Biennal Europea d’art contemporani, itinerant). Dos passes de diapositives confrontats, projectats sobre làmines transparents que multipliquen la llum de manera molt brillant, mostraven imatges de la producció de cotó a Alexandria a principis del segle XX, que després serà transportat a Lancashire (Anglaterra) per a la producció de fil; aquesta sèrie era confrontada amb una sèrie personal que mostra la fugida d’Egipte (bestreta de l’emigració massiva ocorreguda poques dècades després). Desarrelament i intimitat. La barbàrie del món de la qual només ens pot salvar el record de la nostra iaia fent ganxet.

Tot això passa en l’espai d’exhibició de la Posta, posat a disposició, en aquesta ocasió, del grup de recerca IAM-Lab [Laboratori d’Interferències Artístics i Medials], de la Universitat Miguel Hernández, campus d’Altea. I passa enmig d’una atmosfera de llums i ombres, on és la penombra la que ens va a desvetllar els secrets amagats en el nostre subconscient. Projeccions d’imatges en moviment que permeten al que passeja travessar els raigs de llum generant siluetes incompletes. Tecnologia obsoleta aprofitada per generar nous dispositius de percepció. A l’altre extrem de la sala, unes imatges impreses sobre paper fotogràfic, que reprodueixen semblant efecte de superfícies d’aigua que es veu en moviment a l’extrem oposat projectades sobre la paret arran de terra, ens permeten apreciar les diferents formes de treballar amb la llum: llum reflectida, llum que es projecta, llum emesa també (en una pantalla en posició horitzontal en un altre cantó de la sala).

Encara que es busquen friccions i interferències, segons es diu expressament en el full de sala, la veritat és que tot resulta tan bé amalgamat que es podria dir que es tracta de la instal·lació d’un únic artista.