Amb el dispositiu audiovisual posat en obra durant l’exposició, Nicoleta Moise va posar en escena, a través d’una projecció en directe, l’ús que les persones assistents van fer del seu llibre. La forma de passar les pàgines, de detenir-se en certes imatges o textos; però també la manera en què les mans que toquen el llibre el desplacen de la seva ubicació, el llisquen o s’inclinen, reencuadrando a la pantalla de projecció les imatges del llibre manipulat.

Aquesta noció de reenquadrament resulta essencial en tota l’exposició. Sobre les fotografies originals, Moise no ha deixat d’efectuar aquesta operació per al seu llibre, però és en l’exposició on es posa en evidència amb més claredat visual (i processual). Tot ús d’un arxiu donat és, en major o menor mesura, un reenquadrament específic. Reenquadrar vol dir “resignificar”. Moise posa en diàleg les imatges del passat i el reenquadrament que se’ls aplica des del present, generant nous sentits que revelen aspectes inèdits d’aquesta vella violència (la de la disciplina dels cossos, però també la de la representació, de la “violència epistèmica d’Occident “que diria Gayatri Spivak). I posa així en evidència que en la disposició concreta de cada reenquadrament podem trobar itineraris pragmàtics per a les reapropiacions, les recreacions o les reinvencions de qualsevol arxiu.

Com dèiem en el text de contextualització d’aquesta sèrie d’exposicions, en Arxius en Fuga s’agrupen les últimes obres de tres artistes emergents, tres dones joves i “perifèriques” (Nicoleta Moise i Paula Onet nascudes a Romania, Lamia Mohacht al Marroc) que aborden des de perspectives i temporalitats diverses certes possibilitats de subversió i reformulació d’arxius visuals específics i molt propers a la seva pròpia experiència.

Ara bé, què volíem dir al adjectivar de “perifèriques” (amb cometes) a aquestes joves artistes? Aquesta va ser la pregunta que em va fer Nicoleta Moise en preparar juntes l’entrevista filmada que ara publiquem. Aquesta part del text s’ha escrit, llavors, com una resposta a aquest qüestionament -tan pertinent- de la jove artista romanesa. I és que una exposició, avui i aquí, ens interessa sobretot com a experiència col·lectiva i com a procés dialògic.

Com fa patent l’obra de l’artista feminista sèrbia Tania Ostojic, “les dones de l’Europa de servei (els països excomunistes) són considerades i acceptades a la Unió Europea com a dones de servei també” (Walter Mignolo). Què dir, d’altra banda, de la relació de la dona marroquina respecte a la “metròpoli” espanyola? Tota una història i una experiència de colonialitat, externa i interna, segueix viva en aquesta relació.

No resulta per la resta irrellevant recordar que la comunitat romanesa i la marroquina són les més nombroses de les comunitats migrants que arrelen a Espanya. Si bé és cert que cada vegada més l’Estat espanyol es va veient relegat cap a la subordinació del Sud global, respecte a la dona romanesa o marroquina continua exercint el paper de “centre”, de lloc d’exclusió i subalternitat. Cal sumar a la qüestió geopolítica la qüestió de gènere. Com a dones romaneses i marroquines, aquestes artistes i les seves obres respectives es troben en una subalternitat duplicada. Activar l’arxiu des d’aquesta doble posició “perifèrica” impugna la pròpia noció de “centre” (de l’art, del poder, del gènere, de les institucions) i als seus processos de subalternització, enllaçant “Arxius en fugida” amb les estètiques descoloniales.

Referències:

Spivak, Gayatri Chakravorty (2010), Crítica de la razón postcolonial. Madrid. Akal.

Mignolo, Walter D. (2015), “Aiesthesis descolonial”, en Sentir y pensar la descolonialidad (Antología, 1999-2014). Barcelona. CIDOB.

Cofinanciat per l’