Després de dues temporades, es poden apreciar les línies d’actuació que es van consolidant d’entre el conjunt d’idees que van il·luminar el naixement de La Posta.

Quan en 2012 i 2013 van començar a preparar els primers esborranys de treball, es van formular algunes pautes que amb el temps han anat desenvolupant-se i ampliant la seva ambició. En particular:

a) la importància donada a l’experiència de l’art, i d’aquí, la preocupació per les condicions físiques en què es produeix la recepció dels treballs;

b) posar l’accent en els processos de creació i no tant sols en els objectes finals acabats;

c) l’atenció prestada al binomi ESPAI FÍSIC per a les activitats i l’exhibició dels treballs i ESPAI VIRTUAL a la xarxa per a la comunicació i el feedback, que entenem complementaris i que s’han de desenvolupar a l’uníson;

d) la insistència en què les pràctiques culturals i artístiques que acull la Fundació La Posta estiguin vinculades a processos socials i econòmics, o, en sentit contrari, que no responguin exclusivament al desideràtum de l’art per l’art (o el principi de l’autonomia del art tal com es va formular durant l’imperi de la modernitat);

e) combinar la programació d’activitats de producció pròpia amb col·laboracions amb altres entitats i col·lectius que reforcin la vinculació amb processos socials i econòmics a què s’ha fet referència abans.

D’altra banda, pel que fa als mitjans, es presta especial atenció al vídeo, fotografia i instal·lació. Sense perdre de vista el marc en el qual s’incardina la nostra activitat, que és el de les arts plàstiques. Però, la forma d’abordar l’audiovisual no és pacífica, sinó que problematitza les relacions entre l’anomenat vídeo-art o vídeo de creació i el cinema independent o experimental. Per a això, fixem la nostra atenció en el vídeo-art amb fort contingut documental, i, a l’altra vora, el cinema assaig o documental de creació. Inserit en aquesta problemàtica de les relacions entre aquestes dues riberes ―entre dues formes diferents de concebre la creació audiovisual, alhora que amb alguns àmbits compartits―, s’inscriuen les reflexions i experiències en relació amb les condicions òptimes per al visionat de les imatges. Amb dues tradicions enfrontades: la càmera obscura del cinematògraf i el cub blanc de l’art. En el marc d’aquesta tensió busquen trobar la seva forma instal·lacions que incorporen pantalles d’ordinador, monitors de televisió, projecció sobre vidre translúcid o travessant gases vaporoses, etc.; així com canvis d’escala en l’espai de l’art, buscant un major recolliment, una major intimitat, qui sap si buscant reproduir les condicions del visionat d’imatges audiovisuals a la pantalla d’ordinador típiques de la “habitació de l’adolescent” (com a paradigma).

Finalment, destacar la consolidació en aquestes dues temporades passades d’algunes cites anuals, com el mes d’activitats cinematogràfiques/videogràfiques, o l’exposició de treballs amb un fort contingut activista LGTB, en col·laboració amb col·lectius i entitats que tenen entre els seus objectius la defensa dels drets d’aquest sector de la societat.

En aquest marc es planteja per a la temporada 2016-2017, com a exposició de tesi, el projecte Arxius en Fuga, a cura de Miquel Àngel Baixauli. Una sèrie de tres exposicions individuals successives que agrupa les últimes obres de tres artistes emergents, tres dones joves i “perifèriques” (Nicoleta Moise i Paula Onet nascudes a Romania, Lamia Mohacht al Marroc) que aborden des de perspectives i temporalitats diverses certes possibilitats de subversió i reformulació d’arxius visuals específics i molt propers a la seva pròpia experiència. Tres formes de fer artístic que dialoguen entre si, desplaçant les fronteres dels seus arxius respectius, i que des del qüestionament de la pròpia historicitat mostren que reinventar aquests arxius és una manera efectiva de reapropiació del present.

Per a més informació continua atent a la pantalla.