El nostre patrimoni arquitectònic és un element d'identitat cultural i de gran riquesa col·lectiva. L'estudi del mateix ha de ser important per a la difusió, el coneixement i el gaudi de les futures generacions. Són molts els edificis amb interès a la ciutat de València que no disposen d'un estudi adequat. Igualment passa amb un gran nombre d'arquitectes, amb obra de gran transcendència en aquells anys, que no tenen una monografia pròpia.

De vegades, situacions extremes serveixen d’estímul a la imaginació humana. A principis del segle XX, alguns homes de la ciutat de València, farts de passar fam ells i les seues famílies, decideixen buscar fortuna (o almenys menjar), establint-se als anys 30 del segle passat en unes barraques al costat de la gola del Perellonet i decideixen dedicar-se a la pesca de l'angula. Van ser els primers a Espanya a tindre aquesta idea, i per dur-la a terme van enginyar un artefacte únic a la seua classe: el monot.

Una pala de neu va ser probablement la primera eina de treball convertida en obra d'art, a l'estudi novaiorquès de Marcel Duchamp, el 1915. Es tractava de qüestionar l'estatus de l'objecte artístic des d'una perspectiva que complia l'exigència moderna que l'art fora propi del seu temps, del seu moment històric. L'esperit provocador i burlesc de Duchamp va ser aprofitat per Claes Oldenburg per, des de la tradició pop, representar utensilis quotidians (pales, martells, serres, culleres…) amb un aspecte diagramàtic, una escala exagerada i un context desnaturalitzat que buscava provocar un cert desconcert en l'espectador que l'obligués a reflexionar sobre la relació amb la cultura i l'art.

Fundació La Posta inicia la temporada 21/22 amb un impuls de renaixença, noves ilusions i energies i un equip totalment renovat.

Com és sabut, l'equip curatorial triat per a organitzar la propera Documenta (quinze, 2022), és el grup d'artistes, curadors, gestors culturals i dinamitzadors socials ruangrupa (amb minúscules i tot junt; significa en indonesi "espai [ruang] per a l’art [rupa]"), un grup amb base a Jakarta (Indonèsia).

La temporada 2019-2020 ha estat marcada per la irrupció de la pandèmia del COVID-19. Des que el 14 de març es va declarar l'estat d'alarma i es va ordenar el confinament, res ha tornat a ser el mateix.

Durant el procés de documentació per a l'elaboració d'aquest text "Art i malaltia", que acompanya l'exposició en línia "Coronavirus, por i valor", a manera de text curatorial que dóna compte del marc teòric de la mateixa, la primera referència de interès localitzada a la xarxa va ser un treball d'Hugo A. Sotomayor Tribín: "Malalties en l'art prehispànic colombià" (1991).

Segons conta la Història, Leonardo va sortir de Milà al perdre el favor dels Medicis, i, havent estat acollit pel rei Francesc I de França, va creuar el continent travessant perills, sortejant als assaltadors de camins (amb el seu salconducte personal i intransferible: la Mona Lisa, pintada en una taula amb olis pigmentats ―la majoria dels seus companys de professió seguien pintant al tremp o al fresc―)

Joan Gómez Alemany, que té 29 anys, procedeix d'una formació inicial en música, que després s'ha mogut cap a les arts visuals buscant amb afany la transdisciplinarietat. Es mou amb desimboltura en una àmplia gamma d'ocres, i la seua música/art sonor busca, com diu ell, estar al mateix nivell que les imatges, en aquest sentit, ni es busca fer-la passar desapercebuda, inexistent, segons l'ideal modern, ni atorgar-li un protagonisme propi autònom, sinó que, utilitzant les seues paraules, es tracta de: "un treball que vol veure els sons, de la mateixa manera que s'escolten les imatges".

¿L'objecte artístic mostra una imatge o acciona una imatge en el nostre interior? En el cas del treball de Beatriz Millón "La despulla il·lumina les nostres ciutats" és difícil de distingir, perquè es tracta de pura llum, elèctrica, enlluernadora. Es barregen els centelleigs de les llums amb les imatges que aquest enlluernament activa.