En caminar per L’Horta anava recollint xicotets vestigis materials: objectes naturals o rebutjats. Sempre acompanyava la selecció d’un vestigi amb una foto del seu context territorial, conscient que al moment en què jo l’elegia, estaria interrompent el seu arrelament físic amb aquesta ubicació per sempre. Contextos plàstics, és un intent de recrear i valorar aquesta contextualització. En embolicar la fotografia i el seu objecte corresponent en una tauleta de resina, buscava REintroduir un estat d’arrelament, encara que siga un arrelament plàstic.
El mateix procés de curat que suposa treballar amb resina, li va oferir un element de temporalitat tangible a la reunió fixa entre vestigi i context. També vaig jugar amb el fet que la resina no ha de contenir tot lobjecte; és a dir, en tenir els vestigis mig submergits, se’ls integra aquesta qualitat excel·lent (tant visual, experimental i literal) per la que les vaig escollir. La peça tridimensional convida que el públic se submergeixi a l’escena, simulant l’experiència de trobar l’objecte suspès en el context, tal com jo el vaig trobar.
Evidentment l’espai expositiu no té comparació amb el que és estar present a L’Horta amb tots els cinc sentits, però aquesta obra és un homenatge a aquest indret i als seus vestigis materials. Recordem ser curiosos i contextualitzar: la identitat és indescutible, però fàcilment es pot tornar invisible o oblidada en separar-se del seu entorn.
