“Ai veu secreta de l’amor fosc” és un viatge visual emprès per Jesús Martínez Oliva prenent com a punt de partida el cèlebre poemari de Federico García Lorca, Sonets de l’amor fosc. El projecte expositiu presenta dos capes interconnectades producte de diverses incursions pels secrets de la poètica homosexual lorquiana. D’una banda, recull les il·lustracions concebudes per als onze sonets de l’esmentat poemari per a l’edició realitzada per l’editorial Flores Raras el 2018, de l’altra una instal·lació escultòrica realitzada exprofés per a aquesta mostra.
Lorca va iniciar l’escriptura d’aquests sonets a la València del 1935 durant la visita per a la representació de Yerma al Teatre Principal. El tortuós recorregut fins a la publicació íntegra, cinquanta anys després de la seua creació, va suposar un dels capítols més destacats de l’homofòbia cultural del nostre país. La clara inspiració homosexual del poemari va fer que Lorca mateix albergara algun dubte sobre la conveniència de la seua publicació en vida, poc després, el seu afusellament i la dictadura franquista van fer la resta. No va ser fins a la tornada a la democràcia a l’Estat espanyol a finals del segle passat quan finalment van veure la llum. Van aparèixer a l’ABC, l’any 1984, en un número especial dedicat a aquesta obra inèdita fins aquell moment al nostre país. Això sí, patint mutilacions per part dels seus editors i de la família que van decidir suprimir l’adjectiu “fosc” al títol, deixant-lo en un genèric Sonets d’amor (sic). Alhora, es van eliminar totes les referències a l’homosexualitat en les anàlisis de l’obra que van acompanyar els poemes. Allò fosc va ser interpretat com una referència als martiris de l’amor, l’amor que mata o fa morir o l’amor dels místics, obviant en tot moment que aquest amor és una vetllada al·lusió a l’homosexualitat.
De la inesgotable riquesa conceptual i literària d’aquests sonets emanen les il·lustracions presentades ací que incideixen precisament en l’especificitat homosexual d’aquest amor. Aquestes conformen un conjunt de visions i sentiments de signe divers ―de vegades oposats― sobre l’“amor fosc”, que van des del patiment per no tindre llibertat per estimar, a la por a la persecució social o al punyent dolor causat per l’amor no correspost, fins a expressions d’un encès desig sexual marcadament homoeròtic. En aquests onze collages s’amunteguen amors amagats a la foscor de la nit, imatges de multituds increpadores i amenaçadores, martirologis del desamor, però també el culte a la bellesa de les estàtues, dàlies enviades a l’amant, cossos destrossats després de la passió amorosa, colom i tigre com a amants entregats a una devoradora passió, orgàsmica sang vessada, aromàtiques assutzenes sobre la cintura, nevada melodia escampant flocs sobre la bellesa del tors de l’amant, jardins amb els seus racons secrets com a propicis escenaris per a la passió i el plaer homosexual…
Ens trobem davant d’un amor que no es pot expressar de forma oberta a nivell social però que té una “veu secreta”, subterrània, el torrent de la qual sembla irrefrenable per a una incipient “cultura homosexual”, paradoxa que ve a condensar les experiències al voltant de l’homosexualitat a l’Espanya de finals dels anys 20 i principis dels 30 i més concretament en l’àmbit de la generació del 27. El llenguatge de Llorca està entreverat de zigzaguejos, d’ocultar i mostrar, d’un dir de manera vetllada després d’encriptades metàfores de tall surrealitzant, compartint amb els seus companys de generació uns codis i unes sensibilitats que només es poden “entendre” després de l’experiència de l’armari.
La col·lecció d’obra gràfica s’acompanya amb una peça central a manera d’instal·lació escultòrica en què, sobre un mantell de cendra, símbol per a Lorca de la veu cremada, o de la veu silenciada (també es pot connectar amb els homosexuals cremats a la foguera), es presenten tres peces (Dol de mossegades i assutzenes, Beu en cuixa de mel sang abocada i Estremiment blanquinós) centrades en iconografies relacionades amb l’imaginari lorquià d’exaltació de l’èxtasi del plaer homosexual.
_____________________________
Jesús Martínez Oliva és professor d’escultura a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Múrcia i artista. Ha investigat tant a nivell teòric com des de la pràctica artística la problemàtica de l’articulació de les identitats des de la perspectiva del gènere i la sexualitat. És autor del llibre El desànim del guerrer, representacions de la masculinitat a l’art dels 80 i 90, CENDEAC, 2005, així com de nombrosos assajos i articles de recerca (https://um-es.academia.edu/JesusMartinezOliva).
Com a artista, ha mostrat el seu treball en diverses exposicions individuals (Fluids discontinus, Espai 13 de la Fundació Joan Miró, Barcelona, 1994; Jesús Martínez Oliva. Subjeccions, La Gallera, València, 1998; Jesús Martínez Oliva, Sala Verónicas, Múrcia, 2005; La escuela del miedo, Pepe Cobo, Madrid, 2010), així com col·lectives (Herois caiguts. Masculinitat i representació, Espai d’Art Contemporani de Castelló, 2002; The Gendered City, Urban Space and Gender Construction, Unit 2 Gallery, London Metropolitan University / Palacio Aguirre, Cuenca, 2004; En todas partes, políticas de la diferencia sexual en el arte, CGAC, 2009; The Fear Society, Pavelló de la urgència, 53 Biennal de Venècia, 2009; Genealogías feministas en el arte español: 1960-2010, Musac, 2012; Nuestro deseo es una revolución, Imágenes de la diversidad sexual en el estado español, Centre Centre, Madrid, 2017; Temps convulsos. Històries i microhistòries a la col·lecció de l’IVAM, IVAM, València, 2019; Coreografies del gènere, CCCB, Barcelona, 2019).