Escrivia la cineasta alemanya Hito Steyerl que “hui en dia, els films polítics ja no es projecten en fàbriques, sinó en museus o en galeries, en els espais de l’art. És a dir, en qualsevol classe de cub blanc “. (1)

Des de la Fundació La Posta, encara que pugui semblar contradictori, ens fem càrrec d’aquesta afirmació i a partir d’aquesta reflexió que planteja Steyerl presentem la nostra exposició “Col·lectius en el Cub Blanc“. Posem el nostre petit cub blanc al centre de València al servei d’una sèrie de propostes cinematogràfiques que bé podrien exhibir-se en fàbriques (algunes d’elles ho han fet), malgrat que “la fàbrica fordista tradicional hagi desaparegut com a tal en gran part“. (2) I ho fem perquè, malgrat l’aparença d’espai museístic, el nostre objectiu és allunyar-nos de la idea de celebració de l’art contemplatiu en què s’han convertit moltes institucions del sector, per intentar canalitzar la nostra activitat cap a un terreny de debat crític.

Per aiçò recorrem a quatre firmes col·lectives, quatre noms que amaguen a les persones que executen la seva obra des de la discreció de la seva vida privada. En un món en el que és cada vegada més gran la tendència al personalisme, a la idea d’artista com “obra d’art en si mateixa”, als cuidats retrats de cara bonica que de vegades il·lustren els catàlegs. Perquè com afirmava en la seva carta de presentació el col·lectiu italià Wu Ming (literalment, anònim en xinès), l’ús d’un pseudònim pot interpretar-se com “un rebuig de la màquina-celebritat, la cadena de muntatge en la qual l’autor es converteix en una estrella“. (3)

_________________

(1) Steyerl, H. (2010): “¿És el museu una fàbrica?”, en Blogs&Docs. Disponible en http://www.blogsandocs.com/?p=609

(2) Ibíd.

(3) Wu Ming (2000-2008): “Wu Ming Foundation: Qui som i què fem”. Disponible en http://www.wumingfoundation.com/italiano/bio_castellano.htm