A l’any 2001 l’artista i teòric Lev Manovich publica el llibre The Language of New Media (The MIT Press), en ell desgrana les possibilitats de les noves tecnologies digitals a l’hora de crear nous discursos i llenguatges i, des d’un punt de vista artistic, vincula aquestos llenguatges amb les avanguardes del segle XX. New Media passaria des d’aleshores a ser una expresió habitual per a referirse a aquell genere d’art contemporani que entra al museu en suports electrònics i que proposa per a ells uns usos estétics i poétics mes enllà dels usos quotidians d’aquesta tecnologia.
Aquest mateix llibre es va publicar traduit a Espanya quatre anys després sota el titol El lenguaje de los nuevos medios de comunicación (Paidós, 2005), una traducció que, sent correcta a nivell estricte, podia generar a les llibreries certa confusió: és un llibre que parla de la renovació de mitjans de comunicació com la radio, la televisió o la premsa escrita? Ben mirat, la majoria de empreses propietaries d’aquestos canals de comunicació tenen noms com Mediaset, Atresmedia, Globomedia o inclús À Punt mèdia.
Les diverses acepcions que l’anglicisme “media” rep en l’us quotidia de la nostra llengua, provoquen una sort d’ambigüetat que ens porta a emprar la paraula per a referirnos tanmateix a un dispositiu electrónic, a un llenguatge de expresió o inclús a un conglomerat empresarial de mitjans de comunicació.
A la Fundació La Posta volem encetar la nova temporada replantejant-nos el sentit mes ample de la paraula MÈDIA (ja acceptada amb aquesta grafia al diccionari valencià) i incidir així en una trajectoria caracteritzada per la observació dels fenomens de la imatge i de les seves formes alternatives de ser creada i transmitida.
Per a açó contarem amb tres artistes que han construit part de la seua carrera al voltant d’aquestos usos critics i atipics tant de la tecnologia com del discurs social derivat de ella, amb reflexions autoreferencials, ecos del discurs mediatic i ingenis tecnológics de baixa fidelitat: Julia Puyo, amb els seus treballs “I’m just a display” (2017) i “Artefactos” (2015), Azahara Cerezo “Fons” (2021) i Mario Santamaría “Show me a ghost” (2017).
Obres en exhibició:
Julia Puyo
I’m just a display (Pantalla, Arduino, componentes electrónicos), 2017.
Artefactos (Artefacto #1 – Artefacto #2 – Artefacto #3; Tríptico de vídeos HD), 2015.
Azahara Cerezo
Fons (Vídeo monocanal i escultura impresa en polietilé), 2021 (Estrena).
Mario Santamaría
Show me a ghost (instal·lació, projector caigut a terra, projecció disfuncional), 2017.
__________________________
Julia Puyo va naixer a Saragossa. Llicenciada en Belles Arts per la UPV i Máster en Arts Visuals i Multimedia, va marxar a Paris on va viure 6 anys i des d’en fa dos viu a Barcelona. A nivell profesional es dedica a realitzar projectes d’innovació multimedia per a empreses (en la figura de Directora Creativa i UX designer) però segueix amb una vessant purament artistica i personal en la qual empra a l’hora objectes quotidians com dispositius electrónics per a fer reflexions iróniques sobre certs discursos institucionals.
Azahara Cerezo (Girona, 1988) aborda contradiccions en la singularitat del territori i relacions de in/visibilitat entre formes urbanes, processos globalitzadors i eines tècniques. Estratègies de reapropiació i desplaçament són utilitzades per a la configuració d’accions —sovint en línia—, vídeos experimentals i instal·lacions. Els seus projectes es vinculen amb freqüència a la producció en el context de residències artístiques.
Mario Santamaría (Burgos, 1985). Artista posdigital. La seua pràctica artística estudia el fenomen de l’observador contemporani, prestant atenció a dos processos que el configuren: les pràctiques representacionals i els aparells de visió i mediació. Els seus treballs intervenen en diferents terrenys com el conflicte, la memòria, la virtualitat o la vigilància a través de tàctiques com l’apropiació, el remake o el muntatge. Santamaría ha estat artista resident a Hangar (Barcelona, 2015), Kunststiftung Baden-Württemberg (Stuttgart, 2015) o Flax Art Studios (Belfast, 2014), entre altres. Al CCCB és un col·laborador habitual del festival The Influencers, en què ha desenvolupat projectes com Internet Yami-Ichi (2016, 2017) o Barcelona Internet Tour (2018).