Es calcula que al voltant del 90% de les comunicacions actuals circula per cables submarins, cables que transporten les nostres dades digitals i que s’acumulen al llarg dels anys sota el mar, com capes disperses a través de les quals llegir els canvis en les telecomunicacions.

En aquesta obra Azahara Cerezo explora les restes d’uns antics cables telegràfics transatlàntics, vestigis que formen part d’una xarxa gairebé escultòrica de ruïnes submarines, sovint difícils de localitzar. En concret, es tracta del cable que unia Roma i Buenos Aires al seu pas per Gran Canaria, on és visible quan la marea arriba a nivells molt baixos. Gairebé cent anys després de la seva instal·lació -el 1925-, el vídeo intenta seguir els seus rastres sota l’aigua, per on avança la càmera enregistrant imatges en diferents moments i dies, fent una al·lusió a les dades, transmeses en forma de paquets, un dia rere l’altre, al voltant del món.

La instal·lació, que s’estrena en aquesta exposició, es completa amb una col·lecció de reproduccions de peces mecàniques de telegrafia, extretes de fotos i models investigats per l’artista i impreses en 3D amb un termoplàstic com el que es fa servir com a material aïllant per a cablejat.

• Fons
• AZAHARA CEREZO, 2021
• Vídeo monocanal i escultures impreses en termoplàstic
• Duració: 8’ 42’’

La imatge 3D d’un ram de transmissors de so sense fils i de dos rams de micròfons utilitzats en rodes de premsa suren en un espai buit mentre giren lentament sobre sí mateixos. Allunyats de la seua finalitat, semblen objectes escultòrics insòlits propicis per a la contemplació.

La intraestètica dels mitjans de comunicació de masses és descontextualizada en aquesta obra per a ser sublimada i traslladada a l’àmbit de l’art. La referència als mass media es fa des de l’exploració dels recursos multimèdia, fent xocar dels usos quotidians del terme.

• Artefactos (Artefacto #1 – Artefacto #2 – Artefacto #3)
• JULIA PUYO, 2015
• Tríptic de vídeos monocanal projectats sobre vinil negre

Display #1, de la sèrie I’m just a display, és un artefacte que mostra el breu missatge: “I’m just a display”. El dispositiu té una única comesa: afirmar que és un “display”, una vitrina. Ser una vitrina, com ho són Facebook, Twitter, Instagram i per extensió cadascun dels usuaris i cadascuna de les vides documentades a través d’aquestes plataformes.

La paraula “display” és intermitentment substituïda per sinònims que potser se’ns poden passar pel cap com a eufemismes. Els components electrònics, i especialment l’Arduino, són exhibits en aquesta obra de manera totèmica com a símbols del denominat Media Art.

• I’m just a display (Display #1)
• JULIA PUYO, 2017
• Pantalla, Arduino, components electrònics

Les aplicacions, xarxes socials i plataformes incorporen algorismes de reconeixement d’imatges capaços d’identificar objectes i “aprendre” al llarg del temps. Una maquinària silenciosa de categorització que comporta prejudicis i convencions normatives. Aquesta hiperproducció d’imatges i informació sembla reduir el món a una còpia de si mateix, assemblant-se al mapa del territori, erradicant ombres i misteris en una interfaç sense contradiccions.

“Show me a Ghost” és una sèrie fotogràfica composta per descripcions generades per sistemes de visió per computadora. La majoria d’aquestes tècniques de reconeixement d’imatges funcionen amb una estructura molt similar, formada per categories en forma d’arbre, sent els principals referents els projectes desenvolupats des de les universitats de Stanford i Princeton: la jerarquia WordNet i el banc d’imatges ImageNet.

La sèrie mostra, en forma de diapositives amb text, com un sistema de visió per ordinador interpreta la representació d’un fantasma, un element que no apareix en les categories de ImageNet i que actualment és indetectable a ulls de l’algorisme. El fantasma es manifesta a la vegada a la sala d’exposicions, alterant l’ordre natural de la projecció digital.

• Show me a Ghost
• MARIO SANTAMARIA, 2017
• Instal·lació de vídeo