Açò és un avanç (un anunci previ) de l’exposició que anàvem a inaugurar aquesta setmana (8 de novembre de 2024): “Geomàtica: Land | Law | Minerals”, d’un grup multidisciplinari d’artistes i altres professionals dedicats al territori, sud-africans , un grup coordinat per Jeannette Unite; una exposició la inauguració de la qual hem ajornat atesa la situació que estem patint d’inundacións i les seues seqüeles, especialment a la part sud de la ciutat de València (més enllà del llit nou del Túria) i en molts altres municipis de l’Horta Sud.
Es tracta d’un projecte que va obtenir una menció honorífica entre els presentats a la convocatòria “Art i geologia” del 2023 per al 2024 (la convocatòria en què va ser seleccionat, en primer lloc, el projecte “CaSO4.2H2O” [guix] de Raúl León ―amb la participació d´un nodrit grup de professionals relacionats amb aquest mineral―, que es va poder veure, i participar en les conferències que van tenir lloc a La Posta, entre el 22 de febrer i el 16 de març de 2024; veure ací)
El projecte de Jeannette Unite i el seu grup va cridar poderosament l’atenció del Patronat de la Fundació La Posta ja que, a part de les qüestions plàstiques (òbviament), i d’haver estés ponts amb altres disciplines i camps d’actuació professional (cosa que ha d’obrir noves perspectives professionals per als artistes; en aquest cas, amb arquitectes, enginyers i científics de la terra), a més, el material utilitzat de base per a les intervencions artístiques dutes a terme, ha estat protagonista d’una història rocambolesca que resumeix, a la perfecció, molts dels conceptes i valors presents a la feina desenvolupada per aquest grup d’artistes.
Aquest material de base són unes fotografies aèries realitzades mitjançant vols fotogramètrics (el grup sud-africà va disposar de més d’un centenar per al desenvolupament del seu projecte), preses per l’Exèrcit espanyol l’any 1940, corresponents a explotacions mineres (en actiu o en fase d’exploració o investigació), localitzades a Sud-àfrica. Es tracta d’un material que va estar, durant un temps, “classificat” (probablement com a “reservat”, a la vista del segell que hi ha al revers d’una d’aquestes fotografies aèries; encara que en aquest segell també es parla de “secret” ), fins que es va produir la seua desclassificació als anys vuitanta del segle passat, moment en què tot aquest material va ser enviat per a ús docent i investigador a la Universitat de Oxford (Per aquelles dates hi havia una estreta relació entre aquesta institució, en concret el Departament de Ciències de la Terra, amb Espanya, a la vista d’algunes cartes a les quals hem pogut tindre accés, remeses per la coordinadora del grup Jeannette Unite). En un moment donat, a la Universitat d’Oxford van decidir enviar aquestes fotografies realitzades mitjançant vol fotogramètric a la Universitat Nelson Mandela a Cape Towm, Sud-àfrica, els primers anys de la dècada dels noranta del segle passat. Sembla que, d’entrada, sense més objectiu que el del seu reciclatge per a altres usos, de manera que aquest deixaria de ser atribuït a la docència i la investigació en el camp de la cartografia. Tot i això, per avatars del destí, les fotografies aèries van acabar conservant la finalitat de la investigació, ara en el camp de l’art contemporani, al qual estem vivint un interès renovat pels mapes, en el context del que s’ha donat a anomenar “el gir geogràfic” [Guasch, 2016, 161-204]; en definitiva, torna l’interès al camp artístic per una imatge que ja era conceptual abans de l’Art Conceptual.
L’artífex d’aquest reciclatge de material trobat, que, d’entrada, està ple de significats en relació amb diversos temes que integren l’agenda d’aquest art del “gir geogràfic” (perquè posa sobre la taula la qüestió de les relacions colonials: Què feia l’Exèrcit espanyol a Sud-àfrica desenvolupant una campanya de fotografia aèria mitjançant vols fotogramètrics, en particular de mines, de caràcter reservat o secret?; a més, es planteja la qüestió de l’impacte mediambiental de l’aprofitament de recursos naturals minerals, o la seua incidència en les relacions amb països veïns, atesa la demanda de mà d’obra escassament qualificada ―són conegudes, en aquest sentit, les tensions a la frontera amb Zimbabwe, al riu Limpopo; sobre aquesta qüestió vegeu el magnífic treball “Border Farm” (2007-2011, 30′), de Thenjiwe Nkosi and Meza Wezade (ho ha analitzat la geògrafa Pauline Guinard: “The Art of (Re)Crossing the Border: The Border Farm Project in Maroi, South Africa”, a Public Art Encounters: Art, Space and Identity, editat per Martin Zebracki i Joni M. Palmer, Routledge, 2018, 161–179, en l’àmbit del que s’ha anomenat Geografia de l’Art)―. La dona artífex del reciclatge d’aquest material fotogràfic aeri és Jeannette Unite. Una artista – activista en diversos fronts, entre d’altres, l’institucional. Fa anys que està vinculada a la Universitat Nelson Mandela, i quan va veure tot aquest material no va deixar passar l’oportunitat, desenvolupant un projecte basat en la matriu 30×30 (en correspondència amb les mesures de les esmentades fotografies aèries), a l’estructura de les quals s’ha anat incorporant el treball de més i més artistes, fins arribar a la primera presentació del projecte a la Turbine Art Fair a Johannesburg el juny de 2023.
Si el material de base, les fotografies aèries citades, ja presenta un interès notable, el treball artístic realitzat en el seu context, estructura i inspiració no es queda enrere. Ho expliquen els autors al vídeo que mostrem a l’Screening a dalt. En una mena de taula rodona al taller on el grup desenvolupa els seus treballs, es reuneix Lomwaba Kalani amb personal de l’Institut de Recerca Científica per a la Gobernança de la Terra, de la Universitat Nelson Mandela, i s’hi aborden entre altres qüestions la valoració del material fotogràfic rebut, el qual serveix de base per a un conjunt de reflexions, que van més enllà del seu ús en el camp de la cartografia, al qual en aquests moments és material obsolet, però, en el camp més ampli de la geomàtica, permet veure com es van fer els primers passos en l’àmbit que més tard coneixeríem com a big data: gran quantitat d’informació georeferenciada i el desenvolupament d’aplicacions per a la seua gestió que, en part per la seua pròpia estructura de funcionament, moltes vegades no espera que l’operador formule cap pregunta, sinó que identifiquen patrons en aquest conjunt d’informació, cosa que pot donar peu a plantejar, una vegada més, la qüestió d’una suposada objectivitat en les representacions que es fan de tota aquesta informació, qüestió en relació amb la qual els participants en aquesta taula rodona es mostren molt esceptics, i proclamen l’existència sempre d’una voluntat determinada. Això ens planteja a nosaltres la pregunta: això exclouria la possibilitat de l’estètica? d’acord amb la tesi que exposa Arthur Schopenhauer (1818): El món com a voluntat i representació, §38, que apel·la al sentit de la paraula “estètica” com a forma de cognició sensorial produïda directament per la mera intermediació dels nostres sentits, sense participació de la raó ni de la voluntat; ergo, si hi ha voluntat no hi podria haver apreciació estètica.
Tot i això, encara que pogués semblar a primera vista que l’estètica ha quedat fora del debat que s’està produint a la taula rodona de la qual dóna compte l’audiovisual a dalt, la veritat és que no és així, i ressorgeix reformulada en un concepte d’una enorme càrrega poètica, com és el de “solastàlgia”. “Solastàlgia és un neologisme híbrid encunyat entre 2003-2005 per l’activista, geògraf i filòsof australià Glenn Albrecht (1953) que es defineix com el dolor o aflicció originat per la pèrdua, desconsol i tristesa, acompanyat d’una sensació d’abandonament, relacionat amb la situació present a la llar i la comarca on una persona viu; causat per l’impacte ambiental que acompanya la contaminació massiva i el desequilibri ecològic que s’ha produït per l’acció destructiva de l’home (vegeu antropocè). El terme es compon del llatí solacius, adjectiu que significa “que consola”, “que reconforta”, derivat del verb solor (jo consol), solari (consolar, confortar…), i el substantiu grec algos, que significa “dolor del cos ”, “patiment”…, d’on s’ha generalitzat l’ús del component -àlgia, que indica en medicina “dolor”, com en els vocables cardialgia (dolor de cor), gastralgia (d’estómac), otàlgia (d’oïda), miàlgia (de músculs), astralgia (d’articulacions); però també “nostàlgia” (del grec nostos, “tornada”), d’on tristesa per estar lluny de persones o llocs on no podem tornar, o bé pel trist record d’una cosa que vam perdre, com la que sent una persona anciana per la bella joventut que ja mai no tornarà” [Diccionari etimològic castellà en línia https://etimologias.dechile.net/?solastalgia ].
Així que aquest grup d’artistes que integren el projecte Atlas | Mine, que van començar operant en el context de la geomàtica, qüestió a la qual han aplicat un enorme esforç (per a la presentació del seu treball a la Fundació La Posta han realitzat, fins i tot, una comparativa de les plaques tectòniques a l’Àfrica i a Espanya-Europa ―del que resulta, per cert, la singularitat del territori comprès a la Serralada Bètica, amb especial activitat sísmica, en particular a Múrcia i la comarca del Baix Segura (Comunitat Valenciana), conseqüència del xoc entre les plaques tectòniques africana i euroasiàtica; i, on el fenomen de la subducció entre plaques està canviant de sentit, i si abans era la placa africana la que se subduïa sota la placa euroasiàtica, ara és la placa euroasiàtica la que se subdueix sota la placa africana―); van començar amb un estudi en profunditat de les qüestions geològiques, en el marc d’un amor profund per la terra, per acabar incorporant al debat el concepte de solastàlgia, com la que genera el seu treball artístic que, sens dubte, remourà sensacions al nostre interior.
