La temporada 2019-2020 ha estat marcada per la irrupció de la pandèmia del COVID-19. Des que el 14 de març es va declarar l’estat d’alarma i es va ordenar el confinament, res ha tornat a ser el mateix. Fins i tot abans ja es va començar a albirar que un esdeveniment traumàtic planava sobre nosaltres. Especialment ací a València, quan l’Ajuntament va anunciar que se suspenien les Falles. Abans, notícies procedents de la Xina. Però tot semblava molt llunyà. Després van començar a arribar notícies de Milà. Això ja hi era allà al costat. L’última activitat a La Posta oberta a el públic va tenir lloc el 7 de març: “Lloança a les taronges que van créixer a el sol i et van veure marxar (pots vindre a casa meua quan vulgues)”, d’Olalla Hidalgo Gómez, al voltant de l’acte de esprémer, en el marc de “L’Apartament”, un programa de residències, accions i exposicions, desenvolupat per l’equip del LABi 04 (Laboratori de pensament, creació i difusió de la imatge), un projecte del Màster en Fotografia, Art i Tècnica de la Universitat Politècnica de València en col·laboració amb la Fundació la Posta. Però, anem per ordre. Comencem pel principi.

La temporada va començar en l’estiu de 2019, amb els treballs preparatoris per a la convocatòria, tallers, vídeo-entrevistes, exposició, que tindria lloc al setembre-octubre: “De cara a elles”, amb dones musulmanes de València. Fins i tot abans. Perquè en realitat el projecte va començar quan l’any anterior el fotògraf suís (encara que d’ascendència espanyola) Denis Ponté, es va posar en contacte amb nosaltres portant sota el braç, entre altres projectes, un portador d’un important impacte social, així va ser en el primer lloc en el qual es va desenvolupar “Face à elle”, a Ginebra (Suïssa). En aquella ocasió va ser un encàrrec del Col·lectiu de Dones Musulmanes de Ginebra, encara que ara a València es va plantejar des del moment inicial com una iniciativa laica que incorpora tot tipus de sensibilitats religioses dins de l’ampli ventall del que és musulmà. No obstant això, continuem posant en primera línia a dones que parlen en primera persona de les seues vides, unes dones que, amb independència de qüestions religioses, el seu dia a dia és el de persones que, majoritàriament, venen d’altres llocs, i viuen en carn pròpia els efectes de la racialització. Van col·laborar amb nosaltres en l’aproximació a totes aquestes persones, per demanar la seua participació, les entitats València Acull i Orriols Conviu.

El projecte “De cara a elles” es va composar de: uns tallers en què les dones musulmanes de València convidades a participar-hi van prendre consciència del seu protagonisme en aquest procés; realització de les fotografies que s’haurien de mostrar després en una exposició, tant les que va realitzar Denis Ponté, així com les que es van realitzar al taller que va conduir Gabriela Rivera Estel, i les que relaten tot el procés: el “making of”. Finalment, en paral·lel a tot aquest procés, es van efectuar unes vídeo-entrevistes amb les dones participants, una realització de Karol Hincapié i l’equip de La Posta, de manera que el registre de el projecte va ser també audiovisual. Van participar en aquestes vídeo-entrevistes, donant compte del seu testimoni sobre la seua experiència vital i en l’entorn en el qual habiten: Oulaya Mourad, Hawa Bamba, Zaynab Balovi i Ikram Lelaalhe. L’exposició va estar oberta a el públic des del 18 de setembre fins el 12 d’octubre de el 2019.

Posteriorment, li va succeir una exposició de vídeo “Assajos breus 18/19″, una selecció de treballs de participants en el Màster d’Arts Visuals i Multimèdia de la Universitat Politècnica de València durant l’edició de 2018/2019, a càrrec de María José Martínez de Pisón i Cinema per vindre, comissariada per Rubén Marín. Va incloure treballs d’Alejandra Flórez: Línia de Temps (2019) 4’22″; Estefania Díaz: ningún.nombre (2019) 5’35″; Alessia Maddalena: ¿Quien sono io? Vol.1 i 2 (2019) 5’50″; Silvia García Lluch: Assaig 1935 (2019) 5’55″; Noelia Medina Fernández: Després de l’aigua (2019) 4’37″; Sergio Cabrera: Post_Espacios, Cartografiar a partir d’Analogies, Capítols I i II (2019) 8’30″; Valentina Jiménez: On anem mentre dormim? (2019) 5’45”. Es va poder visitar entre el 24 d’octubre i el 3 de novembre de el 2019.

 A baix a la dreta M.Carmen, la protagonista d’Assaig 1935 (2019), de Silvia García Lluch, el dia de l’estrena a la Fundació La Posta, el 24 d’octubre de 2019

Quan es fan presentacions d’alguna publicació, habitualment solen ser actes extremadament puntuals, així el 18 de maig de 2019 Taula rodona/Presentació del fanzine de Dones amb Veu; el 29 novembre 2018 presentació de Concreta 12 comissariada per Cinema per venir, dedicada al Cinema per vindre i territoris limítrofs; el 18 de desembre de 2017 presentació de les Cròniques de butxaca de Carles Maiques; el 14 de desembre de 2016 presentació d’In[Clots], una publicació generada per un col·lectiu d’estudiants del Màster en Fotografia, Art i Tècnica de la Universitat Politècnica de València (seria la primera col·laboració amb el Màster en Fotografia, que després s’expandiria amb el projecte LABi), un treball que mostra documents gràfics de la intervenció artística que va tenir lloc el 5 de novembre de 2016 al solar El Clot al barri del Cabanyal, amb la participació de veïns i veïnes. No obstant això, en contrast amb aquest caràcter puntual de les presentacions de publicacions, en aquesta temporada 19-20 la presentació de TROYANA$ de Paper Engomat (la revista-objecte que té per contenidor un paquet de cigars) va transformar el format de presentació editorial convertint-lo en un cicle expositiu del 14 al 20 de desembre de 2019, que va incloure performance, vídeo, registre de performance, conferències; amb treballs de Yolanda Benalba, Andrés Senra, Ars Màgica, INVASORIX, Manu López, Nadia Granados, Felipe Rivas San Martín; un cicle expositiu a càrrec de M Reme Silvestre, Estefania Sales i Joaquín Artime.

  Manu López, Dilema (2019), performance

En arribar les festes de Nadal La Posta va estar tancada, però l’activitat artística va continuar al carrer, amb unes arcades de llum típiques d’aquestes dates de frenesí consumista, encara que amb el contingut alterat: “La despulla il·lumina les nostres ciutats”; una realització de Beatriz Milió, que posa en relació la llum de les bombetes amb l’activitat de les companyies explotadores de recursos naturals per a la producció d’energia elèctrica mitjançant procediments moltes vegades insostenibles. La intervenció artística al carrer va estar contextualitzada amb l’exhibició a la vitrina de La Posta (visitable pel públic 24 hores al dia, 7 dies a la setmana), de vestigis i documentació d’intervencions anteriors de Beatriz Milió també sobre l’energia elèctrica i seua materialitat lumínica: “Neocolonialisme”, 2017, Unió Hidalgo, Istme de Tehuantepec, Mèxic; i “La llum és un privilegi”, 2018, bloc dels portuaris, El Cabanyal, València (aquesta última vam tenir l’oportunitat de veure-la en tota la seua materialitat la temporada anterior en el marc de l’exposició “Trames Feministes” organitzada per l’equip LABi 03). Amb el treball “La despulla il·lumina les nostres ciutats” Beatriz Milió tanca aquest cicle d’accions i intervencions amb energia elèctrica i llum que va iniciar el 2016.

Durant gairebé tota la temporada, puntejant la programació, es van plantejar una sèrie d’activitats totes elles girant al voltant de la temàtica proposada —«Es pretén investigar un tipus de “revolució” que la nostra cultura de la imatge sempre ha relacionat amb allò femení, amb pràctiques d’oposició silencioses, però que no per això deixen d’exercir sobre l’espai una certa violència invisible», “Silenci”, de Norberto Llopis, un programa en col·laboració amb Miguel Angel Baixauli i Fundació La Posta dins el cicle Variacions sobre el plànol, comissariat per Juan Luis Toboso i Ángela Montesinos, de la línia de programació IVAM produeix—. Les activitats van tindre lloc tant a La Posta com en altres espais privats, públics o al carrer. Particularment reflexiva va ser l’acció portada a terme a la Plaça de la Santa Creu (barri del Carmen), “Des-ús”. A “Des-ús”, un performer, fent ús de 100 cadires de fusta plegables, mostrarà en silenci, sobre una plaça, diversos espais, diverses maneres d’establir l’ús, el desús o l’abús de l’espai. “Des-ús” és una acció o una escultura en moviment, una coreografia urbana, una acció de durada en certa manera indeterminada, que operarà transformacions en l’espai prèviament planejades. En la mateixa sèrie van participar també Paula Valero Comín “Posada en qüestió”, Rafael Tormo Cuenca “IP29 òpera incidental” i Vicente Arlandis “Full Frontal”, aquesta última una performance retransmesa en directe a través de Facebook (el 26 d’abril, en ple confinament), inclou al final una deriva cinematogràfica que causa sorpresa (una picada d’ullet a “L’Ambaixada” 1973, Chris Marker).

 Coreografiant a La Posta el “Des-ús” que després es faria en la plaça de la Santa Creu

Després del període nadalenc “Entre allò visual i allò sonor. Reapropiació de la matèria i el material”, un assemblatge de treballs de Joan Gómez Alemany caracteritzats per una fèrria voluntat de comprensió holística de diferents mitjans d’expressió i comunicació. S’adopta d’aquesta manera una visió transdisciplinar de la matèria objecte de treball artístic (que supera allò multidisciplinar per assolir la transdisciplinarietat, incorporant una perspectiva sociològica). Una exposició que incorpora tres mitjans: el cinema – imatge moviment (que al seu torn combina so, música i fotografia); el so (i la música); i la fotografia – imatge fixa, però projectada i que es combina també amb la música que s’escolta en sala. Els tres mitjans estan connectats entre si i al seu torn són independents. Tot i la tradicional separació entre allò visual i allò sonor en el camp de l’art, es pot abordar el fenomen conjunt de la visió i el so d’una manera integrada, i amb enfocaments variables. A l’exposició cridaven l’atenció en gran manera unes partitures intervingudes per Joan Gómez mitjançant grafismes d’una plàstica molt potent, els quals mostren la transcripció al visual de la música escrita amb la notació clàssica, mitjançant un sistema de senyals visuals que aplica els diferents colors en funció dels resultats que llancen estudis psicològics sobre la significació dels mateixos en la seua relació amb els sons que escoltem. No és aquesta l’única transcripció. Hi ha més transcripcions en les partitures mostrades, perquè també s’han transcrit composicions d’electroacústica habitualment escrites en la notació pròpia de l’electrònica, ara s’han transcrit a la notació clàssica de la música tonal. La mateixa notació musical és en si mateixa una transcripció de allò sonor a allò visual (com tots els llenguatges escrits que transcriuen la parla convertint-la en una imatge). Observat per Carmen Pardo que és el tempo el que caracteritza l’obra, el qual podem traslladar en el context de l’exposició com la petita fissura que s’obre entre imatge i so, només apreciable a grans distàncies, ¿còsmiques ?; sembla com si fos aquest factor, el que va saber retratar Carlos Maiques en el dibuix que li va fer a Joan Gómez el dia de la inauguració; així com allò que va recollir, igualment, Sandra Schwaighofer, en el text curatorial que va acompanyar el treball d’Olga Neuwirth, «…miramondo múltiple…» (2007), exhibit a Documenta 12, Kassel, amb el qual el treball de Joan Gómez guarda concomitàncies: “Els diversos elements fragmentaris són com estrelles, cada estrella hi per dret propi, té la seua posició fixa a l’atles de la vida, però quan es prenen en conjunt formen una disposició de constel·lacions, desplegant davant nostre la fragilitat del pensament i l’escriptura de l’artista en el context de la seua existència i procés creatiu. No obstant això, el seu univers no s’esvaeix en l’infinit” (Sandra Schwaighofer). Tot un conjunt de ¿coincidències?

 © Carlos Maiques

 L’Apartament, LABi 04, 2020.

I arribem a la 4a edició de LABi, el projecte del Màster en Fotografia, Art i Tècnica de la Universitat Politècnica de València en col·laboració amb la Fundació La Posta. Aquest any un programa d’activitats ubicades a “L’Apartament” instal·lat a La Posta, que inclou accions, residències, performance, exposicions, imatge i so. Al tractar-se d’un tipus d’accions derivades d’un cert art conceptual i del minimal —en quant que posen l’accent en la intervenció del públic, que amb la seua presència física i no només la mirada acabaria de dotar de sentit a l’obra—, presenta un notable interès la documentació d’aquestes accions, punt en el qual la fotografia té un paper rellevant. En aquest sentit, cal destacar, d’entre les accions desenvolupades a “L’Apartament” el cas de “Safareig”, que ha deixat rere seu un bon nombre d’imatges, carregades d’una plàstica molt potent, que en algun moment recorda el realisme social que va practicar el mateix Antonio Fillol que dona nom al carrer en la qual han passat els fets; al que cal afegir una successió de happenings que han inclòs música, cambra fosca, i, en algun cas (en alguna de les accions dutes a terme), un nihilisme conforme amb el marc teòric en què es desenvolupa tot el programa.

 “Sóc ací”, Talegos.TK.

 “Agarreu-lo” (1894), Antonio Fillol

  “Lloança a les taronges que van créixer al sol i et van veure marxar (pots vindre a casa meua quan vulgues)”, Olalla Hidalgo Gómez

El programa complet de LABi 04 “L’Apartament”:

• 31/01/20 “Simulacre de ruina1″, Eduardo VD.
• 08/02/20 “Sóc ací”, Talegos.TK.
• 15/02/20 “Per molts colors que tinga aquest ram, no vull aquestes flors”, Álvaro Porras Soriano.
• 29/02/20 “Safareig”, Elena Sanmartín, Pau Olmo i Pau Mendoza.
• 07/03/20 “Lloança a les taronges que van créixer al sol i et van veure marxar (pots vindre a casa meua quan vulgues)”, Olalla Hidalgo Gómez.
• 13/04/20 Online (una residència encoberta, registrada a Fundació La Posta el 04/03/20 a porta tancada), “5h 58’ 27’’ DSC_7163″, Meritxell Ahicart.
• 18/04/20 Online (residència desubicada) “Afterlife After Eight”, Moliana Mundi.

De sobte va irrompre el COVID-19 en les nostres vides. Tot va quedar paralitzat, amb el confinament, l’ansietat i una de les primaveres més plujoses que recordem (en particular a la vall del Montnegre i l’horta d’Alacant). Quan es comença a reaccionar, tothom es bolca a internet i a les xarxes socials. En aquest moment l’exposició on line “Coronavirus, por i valor”, amb recursos de la xarxa i pensada per a la xarxa. Fins i tot una de les residències de “L’Apartament” de l’equip LABi 04, que havia quedat pendent, es reconverteix en una «residència desubicada» “Afterlife After Eight”, en la qual l’artista convidada Moliana Mundy, si abans s’havien traslladat espais íntims privats a l’espai públic de l’art, ara des de l’espai íntim del confinament es bolca una acció artística a Instagram @labimasterfoto.

 “Afterlife After Eight”, Moliana Mundy

Igualment, una exposició en preparació, enterament constituïda per vídeo, es bolca a internet: “Assajar”, amb treballs de Maria Ciocnadi “Crea sentit”; Clara Cañellas “Mirada defectuosa”; Pepe Reis “Pervers Narcís”; Alba Ramos “ritual”; Pedro Bella “Capturat”; i Pablo Oria “Board Games”. Els treballs presentats formen part de les pràctiques realitzades en l’assignatura Assaig audiovisual, del Màster en Arts Visuals i Multimèdia de la Universitat Politècnica de València, desenvolupada durant el curs 2019-2020, a càrrec de María José Martínez de Pisón. Com en anys anteriors, s’havia començat plantejant l’assaig audiovisual com un mitjà de reflexió crítica i un suport d’investigació. També, com en anys anteriors, va estar com a professor convidat Miguel Ángel Baixauli per tal d’incitar el plantejament crític dels treballs, i seguir insistint en el seu afany de «desenvolupar processos d’aprenentatges fílmics col·lectius» (Baixauli sd), però al poc d’iniciar-se aquestes pràctiques, res va ser com en anys anteriors. A causa del confinament, alguns treballs van haver de replantejar-se per necessitat material o elecció personal. Ja no era possible fer entrevistes pel carrer per captar el pols del barri i van haver d’enfocar orelles i ulls cap a la percepció subjectiva de la situació; altres treballs, per als quals els seus autors i autores comptaven amb mitjans i material propis, van preferir mantenir el seu enfocament inicial. Una selecció d’aquests treballs es va mostrar com exhibició on-line al web de la Fundació La Posta.

 A10, Paul Barsch y Tilman Hornig

Esgotant les possibilitats de bolcat de projectes a la xarxa, un que estava previst per a la temporada següent “Art actual a València”, una mena de treball de documentació de l’activitat desenvolupada per altres ens i col·lectius que entenem afins a La Posta, com és el cas de A10 [C/ Azcárraga, 10, un espai dirigit per Agència 17: Ali A. Maderuelo i Julia Castelló] i Pols [C/ Francisco Moreno Usedo 23, integrat per Paula García-Masedo (Madrid), Carles Angel Sauri ( València) i Néstor García Díaz (Berlín)], “Art actual a València” va posar fi a aquest tempteig que buscava el trasllat a la xarxa de les activitats que havíem vingut desenvolupant-se fins al moment de manera presencial a l’espai de la Posta; una estratègia en la qual molts havien posat el seu esforç, i els resultats no poden ser valorats sense fer referència a una certa frustració a la vista dels objectius no satisfets, enmig d’una saturació de l’oferta a la xarxa, que va fer que molts s’apartaren, buscant un retrobament amb la natura solitària i silenciosa.

 @ Nestor García Diaz, Pols

En aquest punt vam iniciar un procés de reconsideració sobre el paper que La Posta podia exercir en el nou context de la pandèmia, amb les limitacions d’aforament, distància social, etc., que a força de allargar-se en el temps va a acabar deixant empremta en el pensament i en els comportaments, no sabem si de manera irreversible. Però açò és la qüestió per a la nova temporada 2020-2021, que amb tenacitat s’ha d’anar definint.