Hem creat una edició especial de la revista online Butano Magazine, que es pot veure des de la Fundació La Posta a través dels QR i que busca reconfigurar la censura a través del treball de 7 artistes –set X– que són part d’aquesta exposició, aquestes X al·ludeixen a la XXX de la indústria pornogràfica.

Els artistes implicats en aquest projecte són de procedències diverses, però ens interessava el diàleg València – Barcelona, en un intent per definir una cartografia que ens servisca per poder contrastar similituds i diferències específiques, des de la postpornografia, l’activisme feminista digital, el treball sexual activista, el poderós moviment antiracista i decolonial fins a la dissidència sexual, aquesta recopilació de casos deixa entreveure tremendament una hipocresia institucional que, en cancel·lar aquestes manifestacions artístiques, l’únic que va fer és perpetuar un procés d’opressió, i lògica de l’aixafament de cossos i veus que simplement executen la llibertat d’expressar-se per proposar altres paradigmes allunyats de l’heteropatriarcat colonial.

Censurar la censura, crear un espai per a allò que pel seu discurs no ha estat permès per algunes institucions o per nosaltres mateixos, es tracta de pensar què està permès, des d’on i per què?

El poder exerceix control sobre les expressions individuals i col·lectives, inclòs l’art. En aquest context, la censura en l’art es converteix en una eina per reforçar les normes i els valors establerts, limitant la llibertat d’expressió i la creativitat. L’obra d’art esdevé així un terreny de lluita política i social, on es qüestionen i subverteixen les normes patriarcals dominants.

Per exemple, la censura del postporno es pot entendre com un intent de les institucions de poder per controlar les expressions sexuals que desafien l’ordre establert, buscant regular i normalitzar les pràctiques sexuals, i aquesta censura a l’art és un símptoma de les dinàmiques de poder alhora que de resistència a la societat contemporània. Ens convida a qüestionar les normes establertes i a lluitar per la llibertat d’expressió i la diversitat sexual a l’art.

Si entenem un sistema com “orgànicament” instal·lat –és a dir, impost com a natural– que pertany a una epistemologia concreta i inqüestionable, la censura estaria a l’espai de contaminació o de ruptura en aquest teixit omnipresent i totpoderós. Els actes de rebel·lia al sistema es configuren com a censurables justament en interrompre el flux fix i constant d’una manera específica de pensar i controlar, en aquest cas, l’heteronormatiu colonial.

Aquests actes rebels funcionen com a virus que atempten contra la salut sistèmica imperant, actes de valentia imbuïts de transfeminisme, antiracisme, decolonialitat i anticapitalisme que van d’acord amb els temps en què vivim, ens enunciem i lluitem.

Com que la cultura és un dret ciutadà, es podria preguntar quin tipus de cultura pot tenir cabuda en programes d’institucions que s’aterren davant del fet d’assumir responsabilitats? com abraçar una proposta artística que escapa a les lògiques convencionals? A més, cal tindre en compte que els pressupostos de programes culturals provenen dels impostos ciutadans, incloent-hi la ciutadania considerada subalterna, o de segona categoria (migrants, fugitius sexuals a l’heteronorma, persones sense papers, persones amb capacitats diferents, etc).

Com a resultat de la censura, l’obra artística produeix més lectures. Estem ampliant l’obra? En alguns casos, les peces ja no existeixen o no es poden exhibir, però el material que es va generar a partir de censurar-les ja és part de l’obra.

El muntatge realitzat per a aquesta exposició consisteix a enfosquir la sala i percebre alguns elements com els codis QR què ens permeten l’accés a aquest text i al treball dels artistes, allò invisible és ara allò visible de la Sala d’exposició; a més, la proposta inclou un maniquí els mugrons del qual estan pintats amb X, com ens obliguen a fer a les plataformes d’internet com Instagram; una tv dels 90’s en què podem veure el vídeo de Graham Bell que va ser censurat el 1996, ara està permès; una foto que va ser censurada en publicacions en línia del col·lectiu O.R.G.Í.A, és un llum enmig d’aquesta gairebé total foscor de la sala; Jordi Soleto ha recreat la seua peça que va perdre per la censura, potser no siga exactament la mateixa, però ara sí que podrà ser exposada; per al dia de la inauguració, Andrea Corrales tornarà a fer la performance per la qual va ser censurada.

Esperem crear un espai poètic, on la llibertat d’expressió que l’article 20 que la Constitució ens promet siga possible, i per complementar aquesta experiència, Millie Wissar ha creat una peça sonora intermitent.

Aquesta exposició no només cerca visibilitzar l’obra que, segons el nostre parer, ha mutat. L’intent d’esborrar-la ha aconseguit que s’expandisca cap a horitzons nous, generant un altre material que, tot i no ser l’original, conté la càrrega original del discurs no permès. Volem infectar el cos de la repressió, fer metàstasi per totes les parts i així transformar la mirada, i que així ens puguem permetre una mirada en expansió.

Frau Diamanda, Barcelona.

Sara María Rodríguez, Valencia.