El nostre patrimoni arquitectònic és un element d’identitat cultural i de gran riquesa col·lectiva. L’estudi del mateix ha de ser important per a la difusió, el coneixement i el gaudi de les futures generacions. Són molts els edificis amb interès a la ciutat de València que no disposen d’un estudi adequat. Igualment passa amb un gran nombre d’arquitectes, amb obra de gran transcendència en aquells anys, que no tenen una monografia pròpia.

La Segona República va tenir una influència molt concreta i va suposar un gran impuls cap a la consecució de la modernitat arquitectònica i urbanística del país, condicionada pels nous materials o les tècniques constructives i les noves necessitats socials. El final de la contesa bèl·lica va comportar, en molts aspectes, l’eliminació de tota escletxa de modernitat a l’arquitectura del país. La dècada dels quaranta va estar determinada per l’aïllament polític i l’autarquia econòmica del règim franquista. Aquests factors van provocar una aturada a l’activitat productiva espanyola i l’escassetat dels béns de consum.

Els esforços de renovació arquitectònica van quedar relegats pel règim franquista. El desenvolupament de l’arquitectura racionalista, que havia aparegut els darrers anys de la República, va ser gairebé simbòlica després de la Guerra Civil, sobretot en el discurs oficial. L’arquitectura espanyola es va encaminar cap a la formulació del seu propi estil nacional, amb vista posada a l’arquitectura imperial. És una tornada al tradicionalisme classicista de signe acadèmic, un art tradicionalista d’elements historicistes, regionalistes o eclèctics. Madrid serà l’aparador d’aquesta nova arquitectura nacional al servei de les institucions.

A la dècada dels cinquanta l’historicisme de signe eclèctic evoluciona cap a un estil més modern, coincidint amb la fi de l’autarquia i l’obertura a l’exterior. La implantació progressiva d’aquest estil vindrà acompanyada de la importació de nous materials i tècniques constructives. També hi ha una volta a l’estil racionalista per part d’alguns arquitectes. Les raons que expliquen aquesta obertura tenen l’origen en la feble situació de l’economia nacional, forçada a sol·licitar crèdits bancaris internacionals i a liberalitzar les importacions.

La política social esdevé el principal component de propaganda del règim per construir l’ideari de comunitat nacional entre els espanyols. L’habitatge apareix com un dels pilars fonamentals del sistema i un instrument de propaganda eficaç en la promoció del règim franquista. Aquesta política deixarà la seua influència en el context social i desenvolupista de les ciutats, tenint una sèrie de conseqüències sobre el paisatge i l’entorn de les mateixes. Entre els factors que determinen aquest influx expansionista, i també la ràpida implementació de l’habitatge social a Espanya, hi ha el salt emigratori definitiu del camp a la ciutat per part de milers de persones en un transcurs progressiu i constant, la concepció de la ciutat com a macrourbs o les diferents polítiques públiques.

 Jakob-Reumann-Hof

 Karl Marx Hof

Alguns precedents d’habitatge social es poden trobar en alguns països europeus com els Països Baixos, Alemanya o Àustria. En són exemples paradigmàtics les höfe presents a Viena, les hofjes d’Amsterdam o el complex Fuggerei d’Augsburg. El desenvolupament i les característiques d’aquestes construccions vénen determinats per factors com el seu emplaçament, la dimensió del solar o els materials utilitzats.

L’exposició “25 Anys d’Arquitectura Moderna a València (1950-1975)” planteja una reflexió sobre les diferents maneres o idees de concebre l’urbanisme o l’arquitectura de la ciutat des del pensament contemporani, fent testimoni al visitant del conjunt de canvis transformadors produïts a la societat moderna d’aquell quart de segle. L’exposició, comissariada per Alejandro Chust, historiador de l’art i professional especialitzat en la branca de Patrimoni Cultural, tracta de sintetitzar l’arquitectura d’aquell quart de segle, en la diversitat d’estils, funcions i procediments constructius, a través d’alguns exemples arquitectònics o grups d’habitatges rellevants, tant de promoció pública com privada. La selecció s’ha fet segons criteris estilístics, tipològics i cronològics. Tot per recopilar alguns dels principals corrents arquitectònics d’aquells anys que ens serviran de guia per crear la síntesi de l’arquitectura d’aquells anys i recórrer els canvis principals en matèria d’habitatge i urbanisme produïts a la ciutat de València al llarg del tercer quart del segle vint.

25 anys d’Arquitectura Moderna a València (1950-1975). Text complet