Com el cruixir del sòl vell d’un cementiri, així sona la nostra ànima quan és espentada per un amor malsà al forat encara buit. Després d’això res no tornarà a ser igual, i la nostra joventut haurà acabat sense haver tingut l’oportunitat de començar. Només ens quedarà confeccionar un exvot al que ens imaginem que podria haver estat, per no acabar perdent definitivament l’esperança.
Eugen Ehrlich
Hem portat ací aquesta cita que parla de la mort, malgrat que parlarem d’Eros, perquè és sabut que, malgrat que semblen dos pols oposats, i ho són, el cas és que guarden una estreta relació. La pulsió cap a la vida, el dinamisme i la recerca de la satisfacció són inseparables de la pulsió cap a la mort, la tornada a allò inorgànic i la dissolució. Totes les accions humanes contenen en si mateixes tots dos principis. Potser per això els francesos, o algú en francès, va inventar aquesta expressió que uneix tan bé les dues idees: la petite mort, per referir-se a l’estat de pèrdua de consciència que succeeix a l’orgasme; un assumpte que ha estat estudiat a fons per Janniko R. Georgiadis, Rudie Kortekaas, Rutger Kuiper, Arie Nieuwenburg, Jan Pruim, AAT Simone Reinders i Gert Holstege (2006): «Regional cerebral blood flow changes associated with clitorally induced orgasm in healthy women», European Journal of Neuroscience, Volum 24, Issue 11, pages 3305-3316.
A l’exposició “Morbo Queer / InsuMisa” d’Anna Maria Staiano i Graham Bell Tornado [L’Erreria (House of Bent)], ara a Fundació La Posta, trobem una peça que resumeix força bé aquesta idea a mig camí entre Eros i Thanatos. Es tracta de “Shirt lifter”, un kit per lligar o Cruising Chatelaine (2011-2013), que inclou, entre altres elements, amulets i talismans (relacionats amb la sexualitat) i un exvot. Tots aquests elements han tingut al llarg de la història, juntament amb reliquiaris i creus, algun tipus de sentit religiós, que és un camp de coneixement que es prodiga a posar en relació la vida amb la mort. En el cas del Cruising Chatelaine d’Anna Maria Staiano (que ens remet, en part, a la joieria rococó del setecento), cosa que en un primer moment podríem qualificar com a reliquiari, perquè inclou una imatge que sembla d’un sant, en concret sembla un Sant Sebastià, el cas és, que si ens fixem amb deteniment (a l’exposició a La Posta hi ha una ampliació d’aquesta imatge que ens ho fa més fàcil), aleshores podem veure, pels canvis produïts a la iconografia, que no és el sant citat, sinó un sofrent de plaer en una sessió BDSM ―cordes incloses―, al qual, en un gest d’atreviment per part de l’artista, i per crear la confusió a què ens hem referit abans, dotant-lo d’un sentit religiós afegit, se li ha posat al cap una mena de corona d’espines, la qual també es pot veure a l’exposició, un objecte emmarcat, a manera de vestigi d’aquesta sessió BDSM, en què va haver de passar algun miracle, en agraïment del qual el receptor del favor es va comprometre al compliment d’una promesa, i per això l’exvot en aquest Cruising Chatelaine, per recordar i no oblidar.
“Shirt Lifter” a Impure (2019) d’Anna Maria Staiano. Apareix precedit del text de Rosa Sanchís: “Fugiu querubins, que comença el joc”.
De la sèrie “Shirt Lifter” (2016), en exposició a La Posta el Cruising Chatelaine o Kit per lligar, a la Vitrina; així com l’ampliació de la imatge incorporada al reliquiari (que després veiem en fixar-nos en detall que és un exvot); la corona d’espines del sofrent de plaer, i la sèrie de fotografies fetes per Vic Labadie amb Joaquín Ruiz i Isaac Torres.
Parlant d’exvots, hem de fer referència al fet que no tots són representacions gràfiques o pictòriques, sinó que n’hi ha també d’escultòrics, com ens recorda Mathurin Méheut, en un dibuix per altra banda ple de referències a la iconografia gai: “L’ex- vot”. Mathurin Méheut (1882-1958), de la Bretanya francesa, artesà abans que artista, va ser ceramista i gravador, va col·laborar amb naturalistes en la representació de la vida marina (va treballar per al Ministeri de Defensa francès, va decorar vaixells comercials com el SS Normandie), i se’l recorda, fonamentalment, per ser l’il·lustrador de Vieux métiers bretons (1944), de Florian Le Roy. Entre aquestes il·lustracions volem recordar ara “L’ex-vot”, una il·lustració en què apareixen representats uns mariners que porten, a mode d’exvot, una cosa semblant a la maqueta d’un vaixell, en peça de devoció i gratitud pels mariners supervivents dels perills de la mar; una imatge que ens recorda que els exvots no són només representacions gràfiques o pictòriques, sinó que ho són també escultòriques.
Mathurin Méheut: “L’ex-voto” (1944)
Aquesta imatge de “L’exvot” de Mathurin Méheut per a les Vieux métiers bretons, és una imatge que forma part d’una tradició que ha alimentat durant dècades la iconografia gai (i avui per extensió queer). Encara no s’ha estudiat la permanència d’aquestes imatges en el treball de tants artistes, per exemple, del nostre estimat Genaro Lahuerta (el Genaro Lahuerta d’abans del Cop d’Estat fallit del 1936 i la posterior Guerra Civil, abans que es passés al discret paisatge expressionista), com se’l pot veure en tota la seua esplendor en aquesta “Processó Marinera” de 1930.
Genaro Lahuerta: “Processó Marinera” (1930)
Els exvots, com les relíquies, més enllà de la seua apropiació per part de les esglésies amb finalitats religioses, són com l’objet trouve que rememora un moment feliç; un objecte material que facilita aquesta difícil posada en relació entre les coses i les idees, i, especialment, els records; una qüestió en què l’art conceptual tant ha aprofundit.
Les apropiacions entre els diferents camps de representació no s’esgoten. Es podria dir que la imatgeria religiosa s’ha apropiat per complet de la representació del BDSM. Ho podem veure, per exemple, al quadre de Diego Velázquez: “Crist després de la flagel·lació contemplat per l’ànima cristiana” [moltes vegades se’l cita com a “Crist contemplat per l’ànima cristiana”], de 1628. Un llenç de grans dimensions (1,65 x 2,06) que es conserva a la National Gallery de Londres.
Diego Velázquez: “Crist després de la flagel·lació contemplat per l’ànima cristiana” (1628).
Atenció a la presència en primer pla de l’instrumental típic de les flagel·lacions, que formen part habitualment de les pràctiques BDSM.
Encara que cal dir que de vegades no se sap ben cert quins grups s’apropien de les imatges de quins altres grups.
L’exposició d’Anna Maria Staiano i Graham Bell Tornado, una presentació de l’Errería (House of Bent), la Casa dels Errors, es compon de dos actes. Al primer ―“Morbo Queer”―, Anna Maria exposa els seus treballs al Cub i a la Vitrina de La Posta, i a l’Acte II ―“InsuMisa”―, l’obra de Graham s’expandeix per l’espai urbà al voltant de La Posta per dur a terme la seua acció coral, que inclou la projecció de la peça de videoart “Invocació de les Santes Travesses” (4 min, 2005); una acció coral que, prenent com a referència un cançoner cuir escrit i il·lustrat per Bell Tornado entre les portades d’un llibre de misses catòliques (que després salten als murs dels carrers que envolten La Posta), reprodueix lemes utilitzats en manifestacions, en una expressió vocal participativa; i per últim, un “Kuiraoke” (un karaoke de cançons queer), presentat per Diana DAMG, DJ i activista trans.
Amb aquest material gràfic, Graham ha elaborat fins a dos cartells per anunciar aquesta acció “InsuMisa”, que són un fidel reflex de la imatgeria desenvolupada per ell en múltiples formats, i que es pot apreciar en tota la seua esplendor a La Erreria (House of Bent) a Xàtiva.
Els cartells per a aquesta exposició, així com el vídeo “Invocacions de les Santes Travesses” (que es pot veure a dalt, a la nostra screen), tenen reminiscències dels treballs de Jack Smith, l’obra cinematogràfica dels quals vam tenir oportunitat de veure al MNCARS el 2008. Especialment, ens porta al record la pel·lícula “Flaming Creatures” (1963), que va ser, com sabem, la inspiració més directa de l’obra de Susan Sontag “Notes sobre allò camp” (1964). Un assaig en què l’autora defineix allò camp com “una forma de veure el món”, com a ambició de grandesa, una cosa que de tan seriosa que vol ser, de vegades acaba per no ser-ho, i llavors mou a la tendresa, [encara que no ho cita Susan Sontag] “El Crepuscle dels Déus” (1950), amb Gloria Swanson baixant per aquella escala; en aquest sentit, la perfecta representació del fracàs convertit en art… …l’art de viure el fracàs que és la vida (perquè ens portarà a la mort), però sense permetre que es veja la tragèdia de la vida darrere del glitter.
Jack Smith: “The Beautiful Book” (1962)
