La vida nòmada té els seus paisatges, com els que es poden veure a l’exposició “La Vida Nòmada”. A les ciutats: sota els ponts, o antigues zones industrials obsoletes en què ha tornat la naturalesa salvatge, com els que ha registrat Joost Conijn a l’audiovisual «Siddieqa, Firdaus, Abdallah, Soelayman, Moestafa, Hawwa a Dzoel-kifl», fet a Amsterdam; o els que ha fotografiat Denis Ponté: “Nomadic Community Garden” i “Left for Dead”, fet a Londres i Nova York. També paisatges en camp obert: refugis a les muntanyes, i paratges desolats on ningú et buscaria, com els fotografiats per Ulrike von Gültlingen: “Hohrodberg”, construccions militars a Alsàcia; o el mar de pedres de Arroyo Cerezo (Rincón de Ademuz) que ha estudiat el geòleg Enrique Gil Bazán, i que mostrem a “La Vida Nòmada” en un mur de recerca.
Mar de pedres de Arroyo Cerezo (Rincón de Ademuz)
De tot això en parlarem, centrant l’atenció al mar de pedres de Arroyo Cerezo (Rincón de Ademuz), que ens agafa més a prop, i perquè és una caixa de sorpreses, per la quantitat de suggeriments que genera, tant literaris (L’Anàbasi o Expedició dels Deu Mil, de Xenofont; Giovanni Papini: Gog, en particular el capítol “Cadàvers de ciutats”), com a cinematogràfiques: el western americà (en particular: “Westward the Women”, 1951, de William A. Wellman); Eric Baudelaire: “L’Anabase de May et Fusako Shigenobu, Masao Adachi et 27 années sans images”, 2011; Ben Rivers i Oliver Laxe: “Sky Trembles and Earth Is Afraid and the Two Eyes Are Not Brothers”; també plàstiques: Robert Smithson: “Un recorregut pels monuments de Passaic, New Jersey”; etc.
Despulles del Maquis trovades a les muntanyes, en abrics i coves
A més, el Rincón de Ademuz i tota la regió on està enclavat, la constituïda per l’altiplà que acull la Serra de Gúdar, la serra de Javalambre, les Muntanyes Universals, la Serra d’Albarrasí, i més enllà, és un territori amb història de vida nòmada. La més recent, al segle XX, la constituïda pel Maquis, la guerrilla antifranquista que va estar operant des del final de la Guerra Civil del 1936-1939 (més encara des del final de la II Guerra Mundial, quan s’incorporen al Maquis lluitadors integrants de la Resistència franceses, molts d’ells republicans fugits a França després de la derrota a la Guerra Civil, que no van lliurar les armes a França i es van unir al Maquis), l’activitat dels quals s’allargaria fins a finals dels anys cinquanta (encara que les fonts discrepen en aquest punt). I abans, al segle XIX, hem de fer referència a les successives guerres carlines, dels partidaris del germà de Ferran VII que a la seua mort es van enfrontar a la seua successora, la reina Isabel II d’Espanya, i abans a la seua mare Regent Maria Cristina, durant la seua minoria d’edat. Unes guerres que, fins i tot en nombre de tres, van enfrontar conservadors contra liberals, dentre els quals els més radicals van dur a terme la desamortització dels béns de l’Església Catòlica i la desvinculació dels majorazcs nobiliaris, apropiant-se de les immenses propietats eclesiàstiques i de la noblesa, alhora que convertien els masovers, serfs i vassalls en jornalers, sense reparar en les conseqüències que aquest canvi portaria a unes economies familiars ja per si febles. També els carlins van viure i van lluitar errants per aquestes terres a què ens estem referint. I abans, al segle XVII, quan encara es respiraven els aires de frontera que van caracteritzar aquest territori durant segles, tants com van trigar els cristians a (re)conquerir a l’Islam aquestes terres, aquest va ser territori de senyors de la guerra (per utilitzar la expressió que es va fer popular durant la guerra a l’ex Iugoslàvia), els quals en behetría lluitaven en benefici propi, buscant d’augmentar els seus dominis i el seu patrimoni a base d’assaltar veïns i transeünts. Qui va causar més estralls va ser Jaume Ruiz de Castellblanch, del qual es diu que va dur a terme 183 assassinats, segrestos, un estupro, falsificació de moneda, etc., fent gala d’una violència il·limitada. La vida nòmada no sempre és aquesta idea romàntica que se sol tenir. Moltes vegades no és lluny dels relats clàssics plens de violència, com l’Ilíada o l’Odissea, sobre els quals s’ha construït el gènere literari èpic.
Litografia amb la representació de Jaime Ruiz de Castellblanque, senyor de Torrebaja (Rincón de Ademuz), camí del patíbul a la plaça Major de Madrid, on va ser ajusticiat el 14 de febrer de 1672.
Per parlar de tot això comptarem amb la presència, a més del públic, a qui convidem des d’ara mateix que aporti els seus suggeriments; a més estaran amb nosaltres:
- - Aitor de Maenza, especialista en cinema d’autor, independent i experimental;
- - Raúl Eslava Blasco, president de l’Institut Cultural i d’Estudis del Racó d’Ademús;
- - Guillem Cervera Pascual, comissari de l’exposició “La Vida Nòmada”;
- - Alejandro Chust, ajudant de direcció de Fundació La Posta, moderant el col·loqui.
Aprofitarem l’ocasió per, a petició dels nostres seguidors, explicar d’on ve la imatge de la persona que il·lustra el cartell de l’exposició “La Vida Nòmada”, així com el flyer elaborat per convidar a aquest col·loqui, que s’endevina com algú de gènere intermedi, i es diu que es deia, alternativament, La Pastora / El Llop del Maestrat. Simplement avançarem, que va portar una vida nòmada per la regió a què ens estem referint, de la qual forma part el Racó d’Ademús, la qual coincideix més o menys amb l’àmbit de l’AGLA (Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó), havent aconseguit popularitat gràcies a la novel·la d’Alicia Giménez Bartlett: On ningú et trobe, 2011 (de la qual es diu que s’hauria inspirat en la novel·la de Manuel Villar Raso: La Pastora, el maquis hermafrodita, del 1978, que al seu moment va passar desapercebuda). Qui és?
