La Vida Nòmada. La Guia de l’Exposició

Es calcula que al planeta no hi ha més d’un 3,5% de la població que canvia el seu lloc de residència durant la seua vida canviant de país, cosa que es coneix com a migrants. És a dir, que els éssers humans som extremadament sedentaris. D’altra banda, encara que d’aquest percentatge una part important han vingut a Europa (64 milions, la quarta part), la veritat és que, en termes relatius, comparat amb la població existent a Europa, són xifres molt baixes (els 64 milions citats quant a penes representen el 8,60% de la població europea (741 milions).

Però nosaltres aquí no parlarem de migracions en sentit estricte. Agafat darrere d’aquest fenomen se’n troba un altre que ens interroga d’una manera més urgent, perquè no té una explicació a l’ús de caràcter social, econòmic o polític. Es tracta de la vida nòmada, que sembla com el ressò d’un temps anterior a l’organització de la vida social al voltant del treball remunerat.

Tot i que la vida nòmada coincideix parcialment amb persones migrants, no sempre és així. La vida nòmada té un perfil caracteritzador propi. Més enllà del cas paradigmàtic dels gitanos —els quals, encara assentats, no abandonen els seus costums nòmades—, conviuen amb nosaltres xicotets grups de població que mai no es van integrar a la nostra organització social i de treball i que no vénen de fora, sinó que sempre han estat ací. A més, vénen a desmentir que siguen una forma de vida del passat, perquè és una forma de vida que es renova, que ha travessat tot el procés de racionalització que va posar en marxa la Il·lustració resultant immune als seus efectes.

La vida nòmada a què ens referim és tant la dels éssers humans que apareixen retratats en els treballs que s’exhibeixen en aquesta mostra, com la dels artistes que la practiquen per captar-ne la vida. Immersos com estem en la idea que l’art ha d’implicar-se amb la vida per complir la seua funció, no podria ser d’una altra manera.

S’exhibeixen en aquesta mostra els treballs de Joost Conijn “Siddieqa, Firdaus, Abdallah, Soelayman, Moestafa, Hawwa et Dzoel-kifl” (40’, 2004); Denis Ponté de les sèries “Nomadic Community Garden” (2018) i “Left for Dead” (1994), fotografia, a Londres i Nova York; Toni Serra / Abu Ali: “Al Barzaj” [“Entremundos”], vídeo, en Marrakesh, 13’, 2010; Ulrike von Gültlingen “Hohrodberg” (Alsàcia, 2021) i les fotografies d’Enrique Gil Bazán realitzades per a l’estudi geològic de la mar de pedra de Arroyo Cerezo, en el Rincón de Ademuz (Comunitat Valenciana).

“Siddieqa, Firdaus, Abdallah, Soelayman, Moestafa, Hawwa en Dzoel-kifl” (40′, 2004), Joost Conijn

Pel que fa al treball de Joost Konijn “Siddieqa, Firdaus, Abdallah, Soelayman, Moestafa, Hawwa en Dzoel-kifl” (40′, 2004), que es va poder veure a la Triennal de París de 2012, “Intense Proximité”, al Palais de Tòquio, és un treball videogràfic que mostra la vida d’un grup de xiquets en un descampat als afores d’Amsterdam. Tot i que el primer que crida l’atenció és que durant tota la jornada es veu poca presència dels seus pares, i no estan abandonats, però això no és el més rellevant, sinó el fet que, encara que hi són, podrien ser a qualsevol altre lloc . Res no dóna a entendre que allò sigui la seua residència permanent, i no per precària. Tot és extremadament provisional. Els nens construeixen els seus instruments per al joc amb el que troben al seu pas. Però hi són fent-ho amb gran intensitat, amb un gran domini de l’espai, no com algú que pateix el desarrelament. En definitiva, com a nòmades.

Diu Claire Staebler, a la Guia de l’Exposició de la Triennale de París 2012 “Intense proximitè”, on aquest audiovisual es va mostrar en unes condicions específiques (en l’ampliació al subsòl del Palais de Tokio): “Conijn posa la seua càmera i simplement pren de la font aquesta energia infantil, qüestionant amb força i senzillesa la pertinença cultural, la religió i l’autoritat, mentre espenta els límits de la tolerància i la integració”. Efectivament, s’estan forçant les fronteres de la tolerància. Aquest tipus de feines que converteixen la vida en matèria primera per a una experiència artística plantegen de manera inevitable problemes de legitimitat (si és que no es tracta directament de problemes legals), en particular en relació amb l’ús de les vides i la imatge d’altres . Tant és així ―que es dóna sempre aquesta tensió i aquests problemes―, que, segons informa la web del Franz Hall Museum, de Harlem (Països Baixos), a la col·lecció del qual obra l’audiovisual de Joost Conijn que comentem: “No gaire després del estrena de la pel·lícula, els polítics d’Amsterdam intervindrien i Bureau Jeugdzorg trauria els xiquets del seu pare i els trauria de casa seua”.

“Nomadic Community Garden” (2018) i “Left for Dead” (1994), Denis Ponté

Pel que fa al treball de Denis Ponté, recala a Nomadic Community Garden a Londres i ens aproxima a una experiència comunitària que ens recorda, per algun moment, la Christiania de Copenhaguen, però la seua virtut més important és que posa en evidència la persistència en el temps de formes de vida en comú l’organització de les quals no gira entorn del treball remunerat, com és el cas de la comunitat —els membres dels quals es renoven constantment, però que roman com a tal comunitat— de grafiters i tota mena d’artistes existents a Nomadic Community Garden.

D’una altra sèrie de Denis Ponté “Left for Dead”, feta a New York el 1994, hem seleccionat una fotografia on apareix en primer pla l’espai urbà de la vida nòmada. Tant en aquesta com en les altres fotografies (i especialment la dels graffiters sota el pont), es fa palès que la vida urbana transcorre en espais urbans fets malbé, sense un ús clar, com és el cas dels espais que apareixen sota els ponts de les infraestructures urbanes, o a les grans superfícies pavimentades que apareixen a les ciutats que no són ni voreres ni places, fruit de l’aplicació dels estàndards d’espai buit proporcional a l’edificabilitat realitzada, que quan l’edificabilitat creix molt, dóna lloc a uns espais buits sense un ús clar, la qual cosa, unit a la constant disminució del nombre de vianants perquè la mobilitat ha estat substituïda pel transport en vehicle particular, especialment als suburbis, acaba creant l’escenari perfecte per al desenvolupament de la vida nòmada.

“Al Barzaj” [“Entremons”], Marrakesh, 2010, 13’, Toni Serra / Abu Ali

El títol d’aquest treball ja és ben expressiu del contingut: “Al Barzaj” [“Entremons”], ànimes i cossos errants entre diferents nivells de consciència, entre diferents llocs. Geografia per a desterritorialitzats, entre dues ribes. En un comentari sobre aquest audiovisual podem llegir: “Passeig entre mons. Divagant per camins complexos al voltant de la llum i la foscor, on la mirada es troba constantment sorpresa i adaptada pel contrast. Entre la ceguesa i la màxima il·luminació. Travessies vericuetes pels interiors de qualsevol ciutat marroquina on apareixen, amb la mateixa rapidesa que desapareixen, persones i objectes. Un trànsit oscil·lant entre vida i mort als marges de llars anònimes” [del blog Tam Tam Press, de Lleó, donant compte d’activitats del MUSAC de Lleó amb Toni Serra / Abu Ali]. “Al Barzaj” [“Entremundos”] és un treball que crea el seu propi format, a mig camí entre el videoart i el documental de creació, fundint aspectes autobiogràfics del propi creador amb les circumstàncies concretes a Marràqueix, i totes dues, tant la memòria com els llocs, mostrant erràncies i nomadisme.

“Hohrodberg”, 2021, Ulrike von Gültlingen

Algú s’ha parat a pensar mai com pot ser un paisatge de nòmades? D’entrada sembla que les idees d’un paisatge propi i de la vida nòmada estarien renyides. Tenint en compte que una de les principals característiques de la vida nòmada és la seua mobilitat, sembla que no hi hauria un paisatge específic, sinó que, ans al contrari, es tractaria necessàriament d’un paisatge canviant. No obstant això, hi ha alguna cosa a les fotografies d’Ulrike von Gültlingen que ens fan pensar en la idea que estem davant la imatge del que podria ser un paisatge de la vida nòmada. Aquesta impressió la vam tindre davant la sèrie de fotografies “Glaswaldsee” que es van mostrar a la Fundació La Posta a l’exposició col·lectiva “Inflexive Speeches”, organitzada per Red Nómade i Yvonne Andreini [vegeu aquí ]

A la sèrie Hohrodberg, 2021, apareixen construccions que podrien servir d’habitació. Originalment construïdes per a la guerra, posteriorment poden haver servit com a refugi per a pastors, refugiats, excursionistes, etc. La vida nòmada necessita habitacles aquí i allà, on reposar en el camí. Així doncs, a la vida nòmada hi ha paisatge i hi ha habitacles. Fins i tot es podria parlar d’una geografia de la vida nòmada. Ho ha fet l’investigador Michael Frachetti, de la Universitat de Washington. Sosté que la vida nòmada va donar forma a la geografia de la Ruta de la Seda a les terres altes de l’Àsia Central. Allí, l’alberg típic per a les caravanes que porten al bestiar buscant les millors pastures és el Caravasar. La Posta és un Caravasar. Un lloc per arribar, descansar, pensar i seguir el camí. També el pots trobar a Alsàcia, a Hohrodberg. Els nòmades són entre nosaltres, encara que no els veiem.

El mar de pedres de Arroyo Cerezo (Rincón de Ademuz), Enrique Gil Bazán

Però no ens hem d’anar tan lluny per trobar els paisatges de la vida nòmada. Aquí prop de València tenim d’un esglaiador: el mar de pedres que hi ha entre les localitats de Arroyo Cerezo (Rincón de Ademuz) i Alobras (Teruel). Aquest mar de pedres ho ha estudiat Enrique Gil Bazán.

Se’n diu mar de pedres pel fet que aquestes terres estan constituïdes per dipòsits marins realitzats quan aquestes terres es trobaven sota el nivell del mar fa milions d’anys. De fet, en estrats inferiors del sòl, visibles en un tall obert a la terra pel transcórrer de la riera Cerezo, s’han identificat esculls marins fossilitzats.

Aquest mar de pedres forma part de l’altiplà que integra la Serra d’Albarrasí, els Monts Universals, la Serra de Gúdar. És el territori del Maquis (la guerrilla antifranquista que va estendre les seues activitats des de la Guerra Civil del 1936-1939 fins a finals dels anys 50 del segle passat); el territori també dels carlins (els partidaris del germà de Ferran VII en pugna amb la seua successora Isabel I ―i abans la Regent Maria Cristina―; conservadors en guerra contra els liberals, una guerra que es va estendre en tres episodis, des del 1833 fins al 1876 , el temps de la desamortització dels béns de l’Església i la desvinculació dels majoratges nobiliaris).

Zonas guerrilleras más activas Zones guerrilleres més actives

Estem davant un territori que ha conegut d’errances, nomadisme i bagabundeig. En aquest territori, la millor identificació del qual és precisament mirant la delimitació de l’AGLA (Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó) del Maquis, és el territori on va desenvolupar les seues activitats Teresa Pla Meseguer, coneguda com La Pastora o El Llop del Maestrat, que pels dos noms era conegut (avui en diríem intersexual, aleshores s’ha anomenat de vegades hermafrodita), hem tingut notícia de la seua existència per la novel·la d’Alicia Giménez Bartlett: On ningú et trobi (2011).

teresa-pla-messegue-la-pastora-1_1_630x630 La Pastora o El Lobo del Maestrazgo

El paisatge perfecte per a una lectura contextualitzada de l’Anàbasi de Xenofont, la història d’altres errants. L’expedició dels Deu Mil que el 401 aC va partir de l’Eòlida i va travessar la península d’Anatòlia per lluitar a les ordres de Ciro el Jove, que pretenia prendre el tron al seu germà Artajerjes II, el Gran Rei de Pèrsia. La batalla va tindre lloc a Cunaxa, actual lloc de Tell Kuneise, a l’oest de Bagdad. Encara que la batalla la va guanyar l’exèrcit de Ciro el Jove, en aliança amb l’exèrcit professional de grecs, el cas és que acabada la batalla es va conèixer que Ciro el Jove havia mort, i les seues tropes es van passar en desbandada al bàndol enemic d’Artajerjes II, deixant abandonat a terra hostil a l’exèrcit dels grecs. Aquests emprenen llavors un incert camí de tornada, enmig d’una notable desorientació, ja que els seus generals havien estat morts en un parany preparat per l’exèrcit d’Artajerjes II. En aquest punt és quan Xenofont es fa càrrec de l’expedició de tornada, narrant l’aventura al seu retorn a casa. En el camí de tornada van travessar els territoris de Mesopotàmia i l’Armènia històrica, recorrent la rivera de l’Eufrates fins al llac de Van i després fins a trobar el Mar Negre, quan exclamarien el conegut: “Thalassa, Thalassa” (“El mar, el mar ”).

Θάλαττα, θάλαττα — ¡Thalatta! ¡Thalatta! (¡El mar! ¡El mar!), pintura de B. Granville Baker, 1901 Thalassa! Thalassa! (El mar! El mar!), gravat de Berdard Granville Baker de 1901.

Thalassa, Thalassa (1994) Bogdan Dumitrescu “Thalassa, Thalassa. Rückkehr zum meer” (1994), Bogdan Dumitrescu

La història que conta Xenofont s’ha dut al cinema diverses vegades, i ha inspirat altres films, com el d’Eric Baudelaire: “L’anabase de May et Fusako Shigenobu, Masao Adachi et 27 années sans images”, 66′, 2011, però volem recordar ara precisament la pel·lícula “Thalassa, Thalassa. Rückkehr zum meer” (1994), de Bogdan Dumitrescu, que explica la història d’un grup de xiquets i xiquetes que troben i roben un Jaguar descapotable i decideixen conduir fins al mar (el Mar Negre). El que va començar com una broma es deteriora fins a convertir-se en un viatge força esgotador. El qual ens torna precisament al principi d’aquest recorregut de l’exposición “La Vida Nòmada”, quan vam començar parlant del film “Siddieqa, Firdaus, Abdallah, Soelayman, Moestafa, Hawwa a Dzoel-kifl” de Joost Conijn.

ELS AUTORS

Joost Conijn (1971, Amsterdam)

Joost-Conijn-4

La seua activitat es desenvolupa a mig camí entre la tecnologia i l’art. És inventor i aventurer. Entre altres coses, ha construït avions, fent servir peces de bicicletes. El primer es va estavellar poc després d’enlairar-se, però amb el segon va viatjar fins a Kenya. Ha recorregut diversos països de l’est d’Europa amb un vehicle fet de fusta que funciona amb gas generat pel mateix vehicle. Ha realitzat pel·lícules narrant aquestes aventures. Entre d’altres, una sobre el viatge en bicicleta pel Marroc amb dos amics.

Obres seues i vestigis de les seues aventures i els seus invents es troben a les col·leccions del Franz Hall Museum de Harlem (Països Baixos) i al Museum Boijmans Van Beuningen de Rotterdam. Els seus treballs i experiències s’han mostrat a espais d’art de tot el món: Royal Athenaeum of Antwerp, el 2017; Kyoto Municipal Museum of Art, el 2015; 13th Istanbul Biennial i Biennale of Sydney el 2014; Museum Volkenkunden Leiden (NL) el 2013; Kröller-Müller “Art Cars” Utrecht i Triennal de París “Intense Proximité” el 2012; Matadero Madrid el 2009; MAPAMUNDISTES ’08 Pamplona el 2008; Cobra Museum (Solo exhibition), Amstelveen (NL) el 2005; Fundació Miro (Solo exhibition), Barcelona, el 2005; etc.

Joost Conijn ha inspirat el caràcter del protagonista de la novel·la de Tommy Wieringa: Joe Speedboat, editat per De Bezige Bij [L’Abella Ocupada], 2005. La qual ha obtingut infinitat de premis. Tot i que Joost Conijn es desmarca de l’assumpte dient que qualsevol que el conegui sap que hi ha diferències notables amb Joe Speedboat.

Denis Ponté (1964, Ginebra)

denis ponté

Un fotògraf que compagina el seu treball a l’estudi, amb l’activitat docent a la Universitat i els seus desplaçaments a través del món, captant el que veuen els ulls d’una manera molt directa. Diu Serge Desarnaulds (actor de Jean Luc Goddard i escriptor): “Fotògraf en què el compromís és manifest en moltes de les seues obres (Left for Dead, 1994; Au bord du monde, 1995; Histoire de vivre, 1998; Face à elle , 2015). Aquest compromís, alhora artístic i social, marca una independència d’esperit reconeixible i una ètica, unida a la responsabilitat del seu treball, així com la llibertat de crear sense encaix en un marc econòmic limitant i fora de tota afiliació institucional que poguera reduir les seues exigències. Aquesta actitud té un preu i és digna d’admiració. Aquests diversos aspectes en fan d’ell un artista el talent del qual ha estat subratllat, especialment quan les seues imatges tenen com a tema el retrat o l’entorn natural i social observat durant un viatge. […] Es necessiten poques paraules per designar aquest talent: un do que sap captar el sorgiment en el moment just, és a dir en aquell moment inesperat que nosaltres esperem sempre i que continuarem esperant durant molt de temps des que la fugacitat de la impressió se’ns apareix i reapareix”.

Denis Ponté ha desenvolupat al llarg de la seua carrera nombrosos projectes artístics de temàtica social. Alguns dels seus treballs més representatius són: Laissé pour mort (Ginebra, 1995), Face à Elle (Ginebra, 2015); I understand. Do you? (El Caire, 2016), Portraites parlés (Martigny, Valais, Suïssa, 2019), De cara a elles, Fundació La Posta (València, 2019), Homo Artifex, Fundació Bancaixa, Sagunt, 2021 (inclou video-entrevistes). A més de la fotografia, comparteix la seua experiència en tallers duts a terme a països de l’Àfrica occidental.

Toni Serra / Abu Ali (Manresa, 1960 – Barcelona, 2019)

Toni Serra Abu Ali

 

Predicar i donar fruits

Tot i que en les darreres dècades està mal vist acostar-se a l’obra d’un artista des de la seua biografia, per la tendència a enaltir un suposat esperit genial, la veritat és que en el cas de Toni Serra / Abu Ali ens va molt bé per comprendre la sua feina. A la seua carrera, com en sa vida, han conviscut una actitud crítica, que inclou textos rellevants com “Obrir la visió”, amb treballs audiovisuals que han buscat crear un altre imaginari, diferent del que ens envaeix constantment a través dels mitjans de comunicació, inclòs el cinema, uns treballs audiovisuals xops d’una espiritualitat, fins i tot religiositat, notables. En aquest context, podríem dir que no es va limitar a predicar, sinó que també va donar fruits.

Toni Serra va morir sobtadament el 2019 a Barcelona, després d’una vida d’aquí cap allà, tant en un sentit físic com mental. El fet que adoptara un segon nom ―Abu Ali― és ben significatiu en aquest sentit. Abu Ali significa en àrab “el fill d’Ali”. Segons ens explica l’Iman Alejandro Alí Badrán, que escriu al diari La Voz, de Còrdova, Argentina: “La genealogia dels noms”, 13.11.2012; els àrabs utilitzen poc el nom propi i es refereixen a cadascú com “el fill de…” o “el pare de…”, o “la mare de…”, atesa la importància donada a la genealogia, transumpte al seu torn de la importància donada al grup familiar i al clan. En aquest context, no hem pogut esbrinar (encara) qui va haver de ser Ali, si és que va ser alguna persona real, adoptant el seu nom com a pseudònim. Encara que no estarà de més recordar que Ali és un nom familiar força comú, en particular al Marroc. Toni Serra va viure molt al Marroc. En aquest sentit, quan es fa referència a la seua biografia se sol explicar que va viure entre Barcelona i Marràqueix (en alguna font hem pogut llegir que en un llogaret proper a Marràqueix, Duar Msuar, però no hem pogut localitzar-la al mapa). Abans va viure a Nova York, entre finals dels vuitanta i començament dels noranta, però com a part de la seua formació com a vídeo artista. Encara que també als EUA va simultaniejar el seu vessant de crítica política amb la cerca de nous imaginaris (és paradigmàtic en aquest sentit el seu treball “El canto de la abubilla”, publicat el 2015, encara que amb imatges registrades a esglésies evangelistes durant la seua estada a Nova York a principis dels noranta). Aquest estar en un lloc o en un altre, tant en un sentit físic com metall, es pot apreciar fins i tot en la seua fase formativa primera, quan sent jove va estudiar Història de l’Art, que són uns estudis literaris, però després de llicenciat se’n va anar a Nova York a aprendre vídeo art. Tota una vida “entremóns”. Per això l’elecció d’Al Barzaj (Entremundo) (13′, 2018) resulta particularment apropiada, en particular per a “La Vida Nòmada”.

Ulrike von Gültlingen (Bielefeld, 1966; viu i treballa a Berlín)

uli_portrait_2013

Ha desenvolupat la seua carrera artística al camp de la fotografia, el dibuix i el disseny d’escenaris. El 2004 va fundar a Berlín la Freiraum School of Arts, de la qual n’és directora. Dins de Freirarum [espai a l’aire lliure] va crear Freirarum-kinder e.V., associació sense ànim de lucre, amb l’objectiu de brindar als xiquets accés gratuït a l’art i la cultura i promoure’n el pensament creatiu i el potencial.

Sobre la sèrie de fotografies “Hohrodberg”, fetes a Alsàcia, ha comentat l’artista: “M’encanta deambular, descobrir llocs que són més que ells mateixos, les coses aparentment aleatòries que segueixen un principi secret de llegats humans, explicant-nos històries o plantejant-nos endevinalles”. Perquè, efectivament, els llocs retratats amaguen un secret.

Aquest mètode de treball que practica Ulrike von Gültlingen l’emparenta amb els artistes de l’Spurensicherung Kunst, un corrent artístic poc conegut a Espanya, malgrat ocupar un apartat específic a Arte del Siglo XX, Taschen, 2001, pàgs. 567-570.

Enrique Gil Bazán (Zaragoza)

Enrique Gil Bazán

És geòleg i paleontòleg (va formar part de l’equip d’Atapuerca –vinculat al Museu de Ciències Naturals de Madrid–, que sota la direcció d’Emiliano Aguirre va rebre el premi Príncep d’Astúries el 1997), també escriptor de novel·la (Proyecto Homo. Atapuerca: bajo la amenaza del complot internacional, Certeza Libros, Zaragoza, 2007; una novel·la d’intriga, acció i suspens), i escriu divulgació científica a diferents mitjans, com CatalunyaVanguardista – Digital Independent. Utilitza la fotografia per il·lustrar amb imatges els seus treballs científics, com abans es va fer servir el dibuix amb aquesta finalitat. Les seues fotografies del mar de pedres de Arroyo Cerezo, al Rincón de Ademuz, ens mostren un paisatge d’una bellesa per descobrir, a la qual cosa el seu treball fa una contribució notable.