Les ciutats impossibles (2018)

Última pel·lícula de Chus Domínguez, un treball sobre el colonialisme espanyol al Marroc.

Entre 1947 i 1949 el fotògraf establert a Canàries Bonifacio Hernández Gil realitza nombroses fotografies per a l’exèrcit i l’administració colonial de l’anomenada Àfrica Occidental Espanyola. En les seves imatges apareixen ciutats noves com a escenaris de pel·lícules de ciència ficció, envoltades del desert i mig buides, preparades per acollir el nou home que el règim dissenyava.

La pel·lícula s’ha vist en els següents festivals:

– Márgenes (Madrid // Barcelona // Córdova // Santiago // Montevideo), secció oficial. El festival Mágenes és un festival presencial i online simultani.
– L’Alternativa, secció Panorama. L’Alternativa és el festival de cinema independent de Barcelona que organitza La Fàbrica.
– Alcine (Alcalá de Henares), secció Divergències.

El que va a continuació és un text de Miguel Maestro sobre la pel·lícula de Chus Domínguez “Les ciutats impossibles” publicat al seu bloc.

Las ciudades imposibles (2018)

A “Notes de camp” de Catarina Botelho assistíem a un viatge lateral, des d’un moviment a bord d’un vehicle, un tren en concret, que ens portava des dels camps de Portugal fins al desert, acompanyant un diàleg entre dues dones que situaven el context i les pors generades per la crisi econòmica del país. A “Les ciutats impossibles” de Chus Domínguez, l’esquelet formal de les imatges filmades es reprodueix, accepta aquesta forma de diàleg entre paraula i imatge per anar una mica més enllà. Mentre la pel·lícula portuguesa parlava del present més immediat, la pel·lícula espanyola utilitza el present per deixar en evidència el passat, en aquest cas el passat colonial espanyol en els territoris de Sahara i Sidi Ifni. Si l’excusa és servir-se de les velles fotografies preses per Bonifacio Hernández entre 1947 i 1949 en els assentaments espanyols de la zona colonial, fotografies que s’introdueixen com paisatges gairebé sense figures en els pròlegs de cada capítol, apareixent en un negatiu revelador aquells retrats de militars i famílies destinats a mantenir una vella i passada de moda ànsia imperial, el resultat final produeix un efecte de desconsol sobre el poc paper efectiu exercit pel colon a la zona, tot això provocat per l’indubtable racisme i consideració de superioritat racial que demostra l’invasor.

Las ciudades imposibles (2018)

Com aconseguir traslladar aquesta sensació de superioritat moral a imatges del present amb fotografies del passat? Amb la paraula, però no una paraula qualsevol, no una paraula inventada com un guió, sinó mitjançant la paraula escrita per militars, polítics, funcionaris, destinats a la zona o, simplement, de passada, una paraula tòpica i que reflecteix tant l’afany de dominar, o millor dit, de domar, l’habitant originari, com de desarrelar-li dels seus costums i manera de vida. Res més complicat de subjectar al berber del desert, i per a això cal tenir-ho controlat. Construir assentaments amb mínimes condicions d’habitabilitat és el primer pas per intentar convèncer el berber que els seus dies al desert han de concloure. En aquest afany de concentrar a la població sahrauí, fer créixer enmig del no-res, i prop del mar, ciutats com Aaiun, Villa Cisneros, La Güera, Djala, ciutats impossibles que obeeixen a la idea d’oferir una hipotètica garantia d’aigua i menjar que tanca la realitat d’un control militar més senzill i efectiu, una millor repressió, la introducció del castellà com a llengua, la influència religiosa, el canvi d’hàbits per domesticar el que es considera, des de l’oficialitat, una raça perillosa, hostil, agressiva i que des de temps immemorial ha posat en escac a les tropes espanyoles desplaçades al lloc.

L’estranyament que produeix aquesta paraula procedeix de la genialitat de la idea amb la qual es plasma; veiem les velles fotografies de finals dels 40, i a bord d’un vehicle recorrem l’interior d’aquestes ciutats, o el seu exterior, de tan petites com són, passant per davant de construccions, botigues, persones, parcs, places, ruïnes, pobresa en definitiva amb una omnipresent bandera marroquina que recorda la nostra vergonyant retirada del lloc sense assegurar la llibertat dels sahrauís. Aquesta imatge passatgera i fugaç, presa lateralment, comença a compartir l’espai amb la paraula després que els nostres ulls s’hagin fet a la idea conceptual del viatge, però la paraula escrita no es llegeix en castellà, sinó en àrab, i en àrab sentim aquestes idees de subjugar, domesticar, educar, diferenciar, canviar, tot això per fer més còmoda i estable la presència espanyola, amb un objectiu últim, no cedir en la colonització perquè no es reprengui la idea tribal del salvatge sagnant, és a dir, eliminar la llibertat com a possibilitat de futur. El passat espanyol desapareix sota la forma d’unes ciutats impossibles que, a la llarga, han acabat facilitant la colonització marroquina amb la mateixa finalitat de l’espanyola, diluir allò que és estrany en allò propi per restar identitat.

Las ciudades imposibles (2018)

LES CIUTATS IMPOSSIBLES. Espanya. 2018. Direcció i guió: Chus Domínguez. Fotografies: Bonifacio Hernández Gil. Documentació i producció durant la gravació: César Javier Palacios. Barreja d’àudio: Juan Carlos Blancas. Postproducció d’imatge: Juan Marigorta. Traducció i locució: Ali Salem Iselmu, Hanan Amghar. Producció: MUSAC i Chus Domínguez. Distribució: DIGITAL 104. 49 minuts.