En aquesta exposició s’agrupen les últimes obres de tres artistes emergents, tres dones joves i “perifèriques” (Nicoleta Moise i Paula Onet nascudes a Romania, Lamia Mohacht al Marroc) que aborden des de perspectives i temporalitats diverses certes possibilitats de subversió i reformulació d’arxius visuals específics i molt propers a la seva pròpia experiència.
Tres formes de fer artístic que dialoguen entre si, desplaçant les fronteres dels seus arxius respectius, i que des del qüestionament de la pròpia historicitat mostren de reinventar aquests arxius és una manera efectiva de reapropiació del present.
CONTEXT
Si el gènere, el sexe i el cos són construccions socials i històriques, els mitjans de producció dels seus arxius visuals són els instruments de l’art i la tècnica (el sentit es reuneix a la paraula grega tekhné). En aquest sentit -i no només en aquest- les eines artístiques esdevenen dispositius polítics.
L’ús històric de les arts en les estratègies de poder, els desplaçaments semàntics i pragmàtics produïts en la historicitat dels seus mitjans, així com les seves mutacions tècniques i sociològiques han anat produint històricament les imatges
configuradores del nostre present, instituint la producció activa de la nostra existència “estètica”. Sedimentat en estrats acumulatius, es compon en el temps l’arxiu visual del que som. Present, passat i futur es donen cita en aquest arxiu ontològic, en el context saturat de l’estetització ubiqua i transnacional del nostre temps.
Davant de les construccions històriques de l’arxiu d’imatges, noves modalitats de subjectivitat i de producció d’existència es fan possibles en les formes contemporànies de reapropiació, recreació i reinvenció d’un determinat arxiu històricament produït. A cada reconfiguració del fitxer existent noves possibilitats de vida emergeixen com a realitats inèdites per al nostre present.
Cofinanciat per l’
“No sóc plenament feliç a no ser que estiga ací, al meu país”