Nomwindé Vivien Sawadogo, nascuda el 1981 a Dapoya, Ouagadougou (capital de Burkina Faso), emergeix com una veu significativa a la fotografia africana contemporània, desafiant les representacions estereotipades.

El seu treball s’erigeix com una poderosa contranarrativa a allò que acadèmics com Achille Mbembe han anomenat la “mirada colonial”: la representació reduccionista d’Àfrica a través de la pobresa extrema o l’exotisme orientat al turisme, la mirada colonial no només afecta com es veu Àfrica des de fora, sinó que també ha influït en com els africans es veuen a si mateixos, creant allò que ell anomena una “colonització de la consciència”.

L’enfocament artístic de Sawadogo està arrelat fonamentalment en el que ella anomena “testimoni”: un estil documental que busca capturar l’autèntica vida quotidiana de les comunitats africanes. El seu treball s’alinea amb la capacitat de la càmera per documentar la realitat i proporcionar-ne una interpretació creativa. A través de la seua lent, Sawadogo presenta una Àfrica que hi ha més enllà del binari del patiment o el safari, revelant en canvi el ric tapís de la vida quotidiana i el patrimoni cultural.

Un dels aspectes distintius del seu treball és el seu enfocament a l’escarificació ètnica i les pràctiques ancestrals, que ella compara brillantment amb l’adopció de tatuatges i pírcings per part de la cultura juvenil contemporània. Aquest enfocament comparatiu es fa ressò de les teories de l’antropòloga Mary Douglas sobre la modificació corporal com a forma de comunicació social i continuïtat cultural. En establir aquests paral·lels, Sawadogo crea un diàleg visual entre tradició i modernitat, i desafia la noció que aquests elements existeixen en oposició l’un a l’altre.

Posa atenció a temes que sovint es passen per alt (artesans, miners d’or, dolotières [cervesers tradicionals] i treballadors domèstics), aquesta forma de veure desafia les narratives dominants. La seua documentació d’aquests individus, juntament amb els llocs i els monuments culturals en decadència, serveix no només com a registre històric sinó com una afirmació de dignitat i preservació cultural.

El que distingeix el treball de Sawadogo és la seua capacitat per capturar allò que ella descriu com a “moments màgics de la vida”: instàncies en què la realitat i els somnis s’entrellacen. Aquest enfocament s’alinea amb el concepte de “realisme màgic” en les arts visuals, on allò extraordinari es troba dins del que és ordinari. La seua fotografia es converteix en una plataforma per al que ella imagina com una festa: una celebració on persones educades i no educades, joves i grans, poden reunir-se al voltant d’imatges per somiar i construir futurs junts.

A través de les fotos, Sawadogo travessa l’espectador i crea una connexió personal. La seua petició d’UNA MIRADA es converteix en alguna cosa més que una súplica d’atenció; es transforma en una invitació a un compromís genuí amb la realitat africana, que vaja més enllà de les opinions superficials o prejudicioses.

El treball de Sawadogo representa una contribució vital a la fotografia africana contemporània, unint-se a les files de fotògrafs com Malick Sidibé i Seydou Keïta, que han treballat per presentar Àfrica a través d’ulls africans. La seua fotografia no serveix només com a documentació sinó com un pont entre el passat i el present, la tradició i la modernitat, la realitat i l’aspiració, oferint un retrat matisat i digne de la vida africana que desafia els estereotips prevalents alhora que celebra la rica herència cultural del continent.

Per a la presentació del seu treball a la Fundació La Posta hem seleccionat una sèrie que crida poderosament l’atenció perquè les figures humanes, normalment de dones, han estat substituïdes per dissenys estampats en teles propis de la indústria de Burkina Faso. Sota l’aparença de la composició d’un collage, l’autora aconsegueix els objectius a què ens hem referit, de ruptura de clixés a què estem acostumats a les representacions d’Àfrica, de pobresa o exotisme, sense necessitat d’acudir a cap altre tipus de imatges estereotipades, com les del centre de la capital Ouagadougou, que van buscant de reproduir les imatges del centre de qualsevol altra capital a l’Àfrica o a qualsevol altre continent. Aquesta ruptura de clixés té una doble direcció, d’una banda, en relació amb la representació de la realitat, que sense deixar de ser-ho, perquè no hi ha res més real a l’imaginari de Burkina Faso que aquests estampats en tela, la composició realitzada per Sawadogo és capaç de generar un altre tipus d’imatges que eleven el paper atorgat a la intervenció humana en la construcció d’aquestes imatges, i, per altra banda, desapareixen les cares, que segons ens consta (ho expliquen, per exemple, les protagonistes de la pel·lícula “Anunciaron tormenta”, 2020, de Javier Fernández Vázquez [membre del col·lectiu Los Hijos], sobre els esdeveniments que va tindre lloc a la colònia espanyola de Guinea Equatorial el 1904), els protagonistes ho viuen com una apropiació no autoritzada, després d’una experiència de racialització de la pròpia imatge. Tota una declaració de principis en una imatge en aparença tan senzilla, que presentem com si fos una postal que l’autora envia al món, reforçant aquesta idea de missatge, perquè no hi ha un repositori de memòria més potent que una postal.