![Toni Serra / Abu Ali: “Al Barzaj” [“Entremundos”], 13’, 2010.](http://fundacionlaposta.org/wp-content/uploads/2022/10/barzaj_diptic_recortado2.2.jpg)
Hi ha vida nòmada al nostre voltant. De vegades com un ressò del passat. Gent que no s’ha integrat a la nostra forma d’organització social al voltant del treball remunerat.
Els treballs que s’exhibeixen a la mostra La Vida Nòmada reflecteixen l’existència d’aquest fenomen. Que es refereix tant als que apareixen retratats com als que els retraten (encara que només sigui a temps parcial).
D’altra banda, durant el treball de recerca per a la posada en obra d’aquesta exposició, s’ha fet palès que la vida nòmada actualment transcorre en uns espais urbans amb unes característiques molt precises. Són espais buits sense una funció predeterminada. Enmig de la ciutat funcionalista enginyada fa un segle, on se suposa que tot està calculat fins al mil·límetre, la veritat és que han aparegut espais que semblen terra de ningú on pot fructificar la llibertat. Són els espais al voltant i sota les grans infraestructures urbanes; els espais buits generats per l’aplicació dels estàndards urbanístics (a més edificabilitat més espai buit) en què no és possible reconèixer ni voreres, ni parcs, de vegades acaben convertits en zona de joc per a skaters. I grans superfícies de terrenys que albergaren activitats industrials hui obsoletes i que, després de diversos canvis d’usos (moltes vegades només sobre el paper), acaben convertint-se en zones salvatges, on la natura recupera el paper que va tindre fa temps, i els xiquets la possibilitat de tindre una aventura genuïna.
En aquest context d’indagació sobre els paisatges de la vida nòmada, vam tindre coneixement d’un paisatge esglaiador que va suggerir immediatament una vida errant èpica. Es tracta del mar de pedres de Arroyo Cerezo (Rincón de Ademuz). I efectivament ha estat escenari de vides errants, perquè estem parlant del territori del Maquis, i abans dels carlins. Quan va deixar de ser un centre de poder, condició que li va vindre de la funció d’aquest territori com a frontera de contenció del món islàmic, després ha esdevingut en traspaís dels centres de poder contemporanis existents al litoral, on els urbanites es poden imaginar errants per uns dies. I, el mar de pedres que s’estén des de Arroyo Cerezo fins a Alobras (Teruel), n’és testimoni privilegiat.
L’exposició “La Vida Nòmada” inclou els treballs següents:
― Joost Conijn: “Siddieqa, Firdaus, Abdallah, Soelayman, Moestafa, Hawwa a Dzoel-kifl”, audiovisual, a Amsterdam, 40′, 2004.
― Denis Ponté: de les sèries “Nomadic Community Garden” (2018) i “Left for Dead” (1994), fotografia, a Londres i Nova York.
― Toni Serra aka Abu Ali: “Al Barzaj” [“Entremóns”], vídeo, a Marràqueix, 13′, 2010.
― Ulrike von Gültlingen: “Hohrodberg”, fotografia, a Alsàcia, 2021.
― Enrique Gil Bazán: “Mar de pedres”, fotografia, a Arroyo Cerezo (Rincón de Ademuz), 2015.
ELS AUTORS
Joost Conijn (1971, Amsterdam)
La seua activitat es desenvolupa a mig camí entre la tecnologia i l’art. És inventor i aventurer. Entre altres coses, ha construït avions, fent servir peces de bicicletes. El primer es va estavellar poc després d’enlairar-se, però amb el segon va viatjar fins a Kenya. Ha recorregut diversos països de l’est d’Europa amb un vehicle fet de fusta que funciona amb gas generat pel mateix vehicle. Ha realitzat pel·lícules narrant aquestes aventures. Entre d’altres, una sobre el viatge en bicicleta pel Marroc amb dos amics.
Obres seues i vestigis de les seues aventures i els seus invents es troben a les col·leccions del Franz Hall Museum de Harlem (Països Baixos) i al Museum Boijmans Van Beuningen de Rotterdam. Els seus treballs i experiències s’han mostrat a espais d’art de tot el món: Royal Athenaeum of Antwerp, el 2017; Kyoto Municipal Museum of Art, el 2015; 13th Istanbul Biennial i Biennale of Sydney el 2014; Museum Volkenkunden Leiden (NL) el 2013; Kröller-Müller “Art Cars” Utrecht i Triennal de París “Intense Proximité” el 2012; Matadero Madrid el 2009; MAPAMUNDISTES ’08 Pamplona el 2008; Cobra Museum (solo exhibition), Amstelveen (NL) el 2005; Fundació Miro (solo exhibition), Barcelona, el 2005; etc.
Denis Ponté (1964, Ginebra)
Un fotògraf que compagina el seu treball a l’estudi, amb l’activitat docent a la Universitat i els seus desplaçaments a través del món, captant el que veuen els seus ulls d’una manera molt directa.
Denis Ponté ha desenvolupat al llarg de la seua carrera nombrosos projectes artístics de temàtica social. Alguns dels seus treballs més representatius són: “Laissé pour mort” (Ginebra, 1995), “Face à Elle” (Ginebra, 2015); “I understand. Do you?” (El Caire, 2016), “Portraites parlés” (Martigny, Valais, Suïssa, 2019), “De cara a elles”, Fundació La Posta (València, 2019), “Homo Artifex”, Fundació Bancaixa, Sagunt, 2021 (inclou video-entrevistes). A més de la seua fotografia, comparteix la seua experiència en tallers duts a terme a països de l’Àfrica occidental.
Toni Serra / Abu Ali (Manresa, 1960 – Barcelona, 2019)
Tant a la seua carrera artística, com a la seua vida, han conviscut una actitud crítica, que inclou textos rellevants com “Obrir la visió”, amb treballs audiovisuals que han buscat crear un altre imaginari, diferent del que ens envaeix constantment a través dels mitjans de comunicació, inclòs el cinema, uns treballs audiovisuals xops d’una espiritualitat, fins i tot religiositat, notables.
Toni Serra va morir sobtadament el 2019 a Barcelona, després d’una vida d’aquí cap allà, tant en un sentit físic com mental. El fet que adoptara un segon nom ―Abu Ali― és ben significatiu en aquest sentit. Abu Ali significa en àrab “el fill d’Ali”. Toni Serra va viure molt al Marroc. Abans va viure a Nova York, entre finals dels vuitanta i començament dels noranta, però com a part de la seua formació com a vídeo artista. Encara que també als EUA va simultanejar el seu vessant de crítica política amb la recerca de nous imaginaris (és paradigmàtic en aquest sentit el seu treball “El cant de l’abubilla”, publicat el 2015, encara que amb imatges registrades a esglésies evangelistes durant la seua estada a Nova York a principis dels noranta). Aquest estar en un lloc o en un altre, es pot apreciar fins i tot en la seua fase formativa primera, quan sent jove va estudiar Història de l’Art, que són uns estudis literaris, però després de llicenciat se’n va anar a Nova York a aprendre vídeo art. Una vida “entremóns”. Per això l’elecció d’Al Barzaj [Entremóns] (13′, 2018) resulta particularment apropiada, en particular per a “La Vida Nòmada”.
Ulrike von Gültlingen (Bielefeld, 1966; viu i treballa a Berlín)
Ha desenvolupat la seua carrera artística al camp de la fotografia, el dibuix i el disseny d’escenaris. El 2004 va fundar a Berlín la Freiraum School of Arts, de la qual n’és directora. Dins de Freirarum [espai a l’aire lliure] va crear Freirarum-kinder e.V., associació sense ànim de lucre, amb l’objectiu de brindar als xiquets accés gratuït a l’art i la cultura i promoure’n el pensament creatiu i el potencial.
Sobre la sèrie de fotografies “Hohrodberg”, fetes a Alsàcia, ha comentat l’artista: “M’encanta deambular, descobrir llocs que són més que ells mateixos, les coses aparentment aleatòries que segueixen un principi secret de llegats humans, explicant-nos històries o plantejant-nos endevinalles”. Perquè, efectivament, els llocs retratats amaguen un secret.
Enrique Gil Bazán (Saragossa)
És geòleg i paleontòleg (va formar part de l’equip d’Atapuerca –vinculat al Museu de Ciències Naturals de Madrid–, que sota la direcció d’Emiliano Aguirre va rebre el premi Príncep d’Astúries el 1997), també escriptor de novel·la (Proyecto Homo. Atapuerca: bajo la amenaza del complot internacional, Certeza Libros, Zaragoza, 2007; una novel·la d’intriga, acció i suspens), i escriu divulgació científica a diferents mitjans, com CatalunyaVanguardista – Digital Independent. Utilitza la fotografia per il·lustrar amb imatges els seus treballs científics, com abans es va fer servir el dibuix amb aquesta finalitat. Les seues fotografies del mar de pedres de Arroyo Cerezo, al Rincón de Ademuz, ens mostren un paisatge d’una bellesa per descobrir, a la qual cosa el seu treball fa una contribució notable.
