El nostre patrimoni arquitectònic és un element d’identitat cultural i de gran riquesa col·lectiva. L’estudi del mateix ha de ser important per a la difusió, el coneixement i el gaudi de les futures generacions. Són molts els edificis amb interès a la ciutat de València que no disposen d’un estudi adequat. Igualment passa amb un gran nombre d’arquitectes, amb obra de gran transcendència en aquells anys, que no tenen una monografia pròpia.
La Segona República va tenir una influència molt concreta i va suposar un gran impuls cap a la consecució de la modernitat arquitectònica i urbanística del país, condicionada pels nous materials o les tècniques constructives i les noves necessitats socials. El final de la contesa bèl·lica va comportar, en molts aspectes, l’eliminació de tota escletxa de modernitat a l’arquitectura del país. La dècada dels quaranta va estar determinada per l’aïllament polític i l’autarquia econòmica del règim franquista. Aquests factors van provocar una aturada a l’activitat productiva espanyola i l’escassetat dels béns de consum.
Els esforços de renovació arquitectònica van quedar relegats pel règim franquista. El desenvolupament de l’arquitectura racionalista, que havia aparegut els darrers anys de la República, va ser gairebé simbòlica després de la Guerra Civil, sobretot en el discurs oficial. L’arquitectura espanyola es va encaminar cap a la formulació del seu propi estil nacional, amb vista posada a l’arquitectura imperial. És una tornada al tradicionalisme classicista de signe acadèmic, un art tradicionalista d’elements historicistes, regionalistes o eclèctics. Madrid serà l’aparador d’aquesta nova arquitectura nacional al servei de les institucions.
Cuartel General del Ejército del Aire
Lluís Bonet Garí, Banco Vitalicio, 1950, Barcelona. Fuente Milerenda
A la dècada dels cinquanta l’historicisme de signe eclèctic evoluciona cap a un estil més modern, coincidint amb la fi de l’autarquia i l’obertura a l’exterior. La implantació progressiva d’aquest estil vindrà acompanyada de la importació de nous materials i tècniques constructives. També hi ha una volta a l’estil racionalista per part d’alguns arquitectes. Les raons que expliquen aquesta obertura tenen l’origen en la feble situació de l’economia nacional, forçada a sol·licitar crèdits bancaris internacionals i a liberalitzar les importacions.
Al si de l’arquitectura espanyola es produeix un debat sobre l’estil nacional i l’obertura cap a nous estils o corrents. Les reivindicacions a favor de la renovació arquitectònica queden reflectides al Grup R de Barcelona (1951-1961) o al Manifest de l’Alhambra (1953). El 1967 es crea l’Escola d’Arquitectura de València, en un primer moment com a filial de la de Barcelona, tot i que aviat tindrà autonomia pròpia. També són els anys de l’inici de l’arquitectura desarrollista i de la creació de les grans constructores espanyoles.
La política social esdevé el principal component de propaganda del règim per construir l’ideari de comunitat nacional entre els espanyols. L’habitatge apareix com un dels pilars fonamentals del sistema i un instrument de propaganda eficaç en la promoció del règim franquista. Aquesta política deixarà la seua influència en el context social i desenvolupista de les ciutats, tenint una sèrie de conseqüències sobre el paisatge i l’entorn de les mateixes. Entre els factors que determinen aquest influx expansionista, i també la ràpida implementació de l’habitatge social a Espanya, hi ha el salt emigratori definitiu del camp a la ciutat per part de milers de persones en un transcurs progressiu i constant, la concepció de la ciutat com a macrourbs o les diferents polítiques públiques.
La política d’habitatge públic deixarà la seua influència en el context social i desenvolupista de les ciutats, tenint una sèrie de conseqüències sobre el paisatge i l’entorn de les mateixes. Entre els factors que determinen aquest influx expansionista, i també la ràpida implementació de l’habitatge social a Espanya, hi ha el salt emigratori definitiu del camp a la ciutat per part de milers de persones en un transcurs progressiu i constant, la concepció de la ciutat com a macrourbs o les diferents polítiques públiques.
Alguns precedents d’habitatge social es poden trobar en alguns països europeus com els Països Baixos, Alemanya o Àustria. En són exemples paradigmàtics les höfe presents a Viena, les hofjes d’Amsterdam o el complex Fuggerei d’Augsburg. El desenvolupament i les característiques d’aquestes construccions vénen determinats per factors com el seu emplaçament, la dimensió del solar o els materials utilitzats.
Jakob-Reumann-Hof
Karl Marx Hof
Podem destacar dos períodes a la construcció d’habitatges socials a Espanya. D’una banda, un període comprès entre el 1939 i el 1954, amb habitatges protegits i bonificables. Els habitatges solien ser blocs de poques altures, amb pati d’illa i estaven construïts a les zones properes a l’eixample. De l’altra, un període comprès entre el 1955 i el 1963, amb habitatges de renda limitada. Tenien més mitjans i qualitats que les anteriors i estaven construïdes en un estil neoracionalista, entrellaçant ja alguns preceptes de l’arquitectura moderna.
El nou règim, després de la guerra, promourà una sèrie de lleis o plans que tractaren de regular el mercat de l’habitatge. L’any 1939 es crea l’Institut Nacional de l’Habitatge (INV) i s’aprovarà la Llei d’Habitatges Protegits. Aquesta llei promovia l’habitatge social a partir d’una sèrie d’exempcions tributàries o bestretes i creava la figura dels promotors socials, és a dir, les institucions públiques i sindicals. Tot i que modificacions posteriors ampliaven aquest rang a cooperatives o caixes destalvi. Aquesta mateixa llei es reformularà el 1944 amb la Llei d’Habitatges Bonificats, després de no haver donat els resultats esperats. Entre les principals novetats de la llei hi ha l’ampliació de la franja de classe mitjana que s’hi podia acollir i la concessió de préstecs indirectes a particulars a un interès baix i un venciment a llarg termini a través de promotors privats.
Plan General de Valencia y su Cintura de 1946
A València es promulga el Pla General d’Ordenació de València i la seua Cintura el 1946, primer plantejament urbà integral per a la ciutat. El pla intentava racionalitzar el creixement, potenciant-lo a partir d’un esquema radiocèntric on els municipis dels voltants absorbirien gran part d’aquest creixement. El creixement de la ciutat mateix es faria a través de l’horta. El pla va resultar ineficaç per la manca de recursos i instruments per dur-ho a terme.
Per això es va crear la Corporació Administrativa Gran València el 1949, entitat administrativa amb l’objectiu de controlar l’ordenació i el creixement urbanístic de la ciutat de València i la seua comarca, així com l’execució del Pla General.
Entre el 1944 i el 1954 es dóna un impuls al Primer Pla de l’Habitatge. Serà el primer intent de planificació en la reconstrucció i l’agrupació de les diferents modalitats d’habitatge. A més, el 1954 es promou la Llei d’Habitatges de Renda Limitada, ratificant la família com a subjecte de la política social de l’habitatge i donant una regulació duradora al mercat. També es crea el Consell Nacional dHabitatge, organisme encarregat de coordinar les polítiques d’habitatge. Aquells anys l’Institut Nacional de l’Habitatge durà a terme una extensa política constructiva.
El Pla Nacional de l’Habitatge, desenvolupat entre el 1956 i el 1960, és un dels primers intents de planificació en la gestió d’ajudes públiques a l’habitatge. Aprovava els règims d’habitatge de renda limitada i subvencionada, en un equilibri entre l’actuació pública i la privada. Una altra llei que va suposar un gran impuls a la construcció és la Llei del Sòl del 1956. Primava els interessos immobiliaris sobre les administracions elevant el planejament a element fonamental, és a dir, l’ús del sòl sobre la funció social de la propietat. També establia l’estatut jurídic del sòl i reservava les plusvàlues als propietaris.
L’Estat institucionalitzarà definitivament el problema creant el 1957 el Ministeri de l’Habitatge, organisme de gestió dels recursos per dur a terme les polítiques públiques en un equilibri de mitjans financers i materials. També es van redactar una sèrie de lleis i canvis legislatius per a la promoció dels habitatges socials. Entre elles hi ha la Llei de Propietat Horitzontal de 1960, que suposava un nou sistema de finançament per a l’execució de les diferents actuacions urbanístiques. La llei reforçava el dret de disposició hipotecària per tal d’incentivar la compra d’un habitatge sota la forma de propietat urbana i introduïa la figura de diversos agents. Aquests agents són el comprador, que finançava la compra amb els estalvis, el propietari del bé immoble i el constructor.
El propietari podia arribar a un acord amb el constructor, o viceversa, quant a l’ocupació de la parcel·la a canvi duna part de l’obra a construir. Per al finançament del futur propietari s’habilitava un nou sistema, la inscripció de declaració d’obra nova al Registre de la Propietat abans de la construcció de l’edifici, sobre la qual es realitzava o constituïa la hipoteca. Els habitatges de protecció oficial (V.P.O.) atorgaven l’aval per poder accedir a aquest sistema de finançament. A més, amb la llei desapareixia el dret de tempteig i retracte dels comuners a la propietat horitzontal per pisos.
El nou Pla Nacional de l’Habitatge arribarà entre el 1961 i el 1976. Se centrava principalment en els habitatges de règim lliure, deixant de banda aquells de renda limitada o socials, i promovia la liberalització de sòl en benefici de promotores privades, entre altres mesures.
La gran riada de 1957
La riuada del 1957 suposa la modificació del Pla General i l’aprovació d’un de nou, el Pla de València i la seua cintura adaptat a la solució Sud. El Pla Sud desviava el llit del riu Túria i plantejava una profunda reforma a les carreteres, col·lectors, transports i enllaços ferroviaris de la ciutat. Aquell any s’aprovava el Pla Riada del Ministeri de l’Habitatge, que promovia la construcció d’uns dos mil cinc-cents habitatges de tipus social, gestionats per l’Institut Nacional de l’Habitatge, la Llei de Renda Limitada i l’Obra Sindical de la Llar.
El Pla General del 1966 mantenia l’estructura radiocèntrica de la ciutat i preveia el creixement del territori de la ciutat a partir de l’extensió del sòl urbà, que es duplicava. A més, vers una extensiva proposta viària i d’eliminació del cinturó ferroviari i dels passos a nivell. Una altra conseqüència del pla serà la permissiva legislació urbana en matèria d’enderrocament i construcció de nous edificis, moltes vegades elevant l’alçada mitjana del nucli històric.
L’exposició “25 Anys d’Arquitectura Moderna a València (1950-1975)” planteja una reflexió sobre les diferents maneres o idees de concebre l’urbanisme o l’arquitectura de la ciutat des del pensament contemporani, fent testimoni al visitant del conjunt de canvis transformadors produïts a la societat moderna d’aquell quart de segle. L’exposició, comissariada per Alejandro Chust, historiador de l’art i professional especialitzat en la branca de Patrimoni Cultural, tracta de sintetitzar l’arquitectura d’aquell quart de segle, en la diversitat d’estils, funcions i procediments constructius, a través d’alguns exemples arquitectònics o grups d’habitatges rellevants, tant de promoció pública com privada. La selecció s’ha fet segons criteris estilístics, tipològics i cronològics. Tot per recopilar alguns dels principals corrents arquitectònics d’aquells anys que ens serviran de guia per crear la síntesi de l’arquitectura d’aquells anys i recórrer els canvis principals en matèria d’habitatge i urbanisme produïts a la ciutat de València al llarg del tercer quart del segle vint.
Colegio Guadalaviar
Grupo Residencial Agentes Comerciales Sección F
Edificio Aviación
Grupo Residencial Marqués de Valterra
BIBLIOGRAFÍA:
BLAT, Juan; CALDUCH, Juan; JORDÁ, Carmen; LLOPIS, Armando; PÉREZ IGUALADA, Javier; TEMES, Rafael. Historias vividas. Grupos de viviendas en Valencia 1900-1980. Valencia: Instituto Valenciano de la Edificación, 2016.
CANDELA OCHOTORENA, José. Del pisito a la burbuja inmobiliaria. La herencia cultural falangista de la vivienda en propiedad, 1939-1959. Valencia: Universitat de València, 2019.
CERVERA PASCUAL, Guillem. La renovación urbana y su régimen jurídico. Valencia: Editorial Reus, 2013.
DAUKSIS ORTOLÁ, Sonia; LLOPIS ALONSO, Amando. Arquitectura del Siglo XX en Valencia. Valencia: Ediciones Alfonso el Magnánimo, 2001.
JORDÁ SUCH, Carmen. 20 x 20. Siglo XX. Veinte obras de arquitectura moderna. Valencia: Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana, 1997.
MARIA MONTANER, Josep. La arquitectura de la vivienda colectiva. Barcelona: Editorial Reverté, 2015.
PATUEL, Pascual. Arquitectura y urbanismo valenciano en el franquismo (1939-1975). Valencia: Universitat de València, 2020.
PEÑIN, Alberto. Valencia 1874-1959: Ciudad, Arquitectura y Arquitectos. Valencia: Escuela Técnica Superior de Arquitectura, 1978.
SÁNCHEZ MUÑOZ, David. Arquitectura y espacio urbano en Valencia, 1939-1957. Valencia: Ayuntamiento de Valencia, 2013.
TABERNER PASTOR, Francisco; LLOPIS ALONSO, Amando; ALCALDE BLANQUER, Cristina; MERLO FUERTES, José Luis; ROS PASTOR, Ana. Guía de Arquitectura de Valencia. Valencia: Colegio Territorial de Arquitectos de Valencia, 2010.
