Quan ha acabat la primera temporada de la Fundació La Posta (octubre 2014 – juny 2015), sembla el moment de fer balanç de l’esdevingut.

Vam començar la temporada ―i d’aquesta manera vam inaugurar l’espai expositiu de la Fundació La posta―, amb l’exposició “L’Aula Invertida. Estratègies pedagògiques i pràctiques artístiques des de la diversitat sexual”. Es tracta d’una exposició fruit d’un acord de col•laboració amb el Congrés Internacional sobre Educació Artística i Diversitat Sexual (EDADIS), que es va celebrar a València el 13-14 de novembre de 2014, organitzat per l’Institut Universitari de Creativitat i Innovacions Educatives de la Universitat de València. Formava part de l’esmentat Congrés, amb un paper destacat, el projecte del Grup de recerca FIDEX, de la Universitat Miguel Hernández, Altea: L’Aula Invertida. Estratègies pedagògiques i pràctiques artístiques des de la diversitat sexual. L’exposició va estar comissariada per María Tinoco. Com tota la informació sobre aquesta exposició està en aquesta mateixa web, ens remetem a la mateixa. En aquest moment, destacar que es va tractar d’imatges adherides a la matèria, fins i tot construïdes amb ella mateixa, de manera que aquestes imatges són indissociables de l’objecte que les sustenta. A més, remeten a una determinada temàtica, en aquest cas la identitat sexual, i les identitats de gènere construïdes al voltant de aquella, i de quina manera aquestes qüestions es tenen en compte en els ensenyaments artístics.

Posteriorment, vam poder gaudir durant quatre mesos de l’exposició “La Resistència Invisible del Quotidià”, la qual es va presentar en dues parts: primera part “Reificació”, amb treballs de Be Andr (“Disruption: Go Ogle Me + 90 degree I” ) i Regina de Miguel (“Knowledge Never Comes Alone”); i la segona part “Equívoc”, amb treballs de Kim Schoen (“Have You Never Let Someone Else Be Strong?”, “Second Oldest Amusement” i “Wet Technology”) i Aitor Lajarín (“La Charca” [The Pond] i “Emperador”). Exposicions comissariades per Juan Fabuel. Amb aquesta tanda d’exposicions es va produir un canvi destacable, en relació amb les qüestions a què ens hem referit abans, ja que una part important de les imatges mostrades se sustenten en fitxers electrònics. Aquesta és una qüestió d’enorme rellevància per a nosaltres, ja que incideix en qüestions del màxim interès, com les relatives a com es produeix la divulgació de l’obra; i relacionat amb això, la vigència de conceptes com ara el d’obra original i còpia, fins i tot, anant més enllà, la distinció entre producció i reproducció. D’altra banda, al marge de reflexions teòriques, el fet és que les imatges que vam veure projectades a la paret són pura imatgeria, pura llum. Aquesta idea va resultar particularment accentuada amb la forma d’exhibició de l’obra de Kim Schoen “Second Oldest Amusement”, projectant la imatge sobre un vidre translúcid que reproyectaba la llum en un manat de raigs oblicu sobre la paret.

La qüestió de la desobjectualització de l’obra és d’enorme importància per a nosaltres. Cal observar, que aquest fenomen es va poder apreciar fins i tot en l’obra de Be Andr “Go Ogle Me”. Tot i que es tracta d’una obra que es va materialitzar en un vinil adherit a una de les parets de l’espai expositiu, en realitat es tracta d’una obra que està localitzada en un fitxer electrònic. És el fitxer electrònic en què es troba la informació vectorializada, on es localitza la imatge que s’exposa a l’experiència del visitant. Aquesta realitat es veu accentuada per la futilitat del suport material emprat per a la seva reproducció (un vinil adherit a la paret), que després del temps d’exhibició va desaparèixer. El que roman és el fitxer electrònic en el qual es conté l’obra ideada per l’artista. Ja hem dit abans que aquesta és una qüestió rellevant per a nosaltres, perquè amb independència de qüestions relatives a la producció de l’obra, incideix sobre el procés de divulgació de la mateixa. A conseqüència de la forma d’encarnació de l’obra adoptada, no queda ni rastre de conceptes tradicionals com a obra original, entès en el sentit de primera materialització de la mateixa. Aquestes qüestions a què ens estem referint són rellevants en relació amb els processos de divulgació, distribució i, si escau, en relació amb la comercialització de l’obra. Fins i tot la segona part del treball de Be Andr “90 degree I” (la «I» llatina tombada enmig de l’espai expositiu), incideix en aquest tipus de qüestions estructurals relatives al sistema de l’art, en quant aquesta obra constitueix un oferiment per part l’artista perquè el visitant es pugui asseure per a l’observació atenta del “Go Ogle Me”, i també per a que, mirant en direcció contrària, pugui experimentar la pel•lícula de Regina de Miguel “El coneixement mai ve sol”. Es tracta d’un fet estructural d’enorme rellevància, fins al punt que la idea va ser represa per la Fundació La Posta per a l’exposició “La Resistència Invisible del Quotidià II: Equívoc”, ara formalitzada en un banc, col•locat expressament per al visionat dels vídeos. El tema de què estem parlant no és una qüestió intranscendent. Es tracta d’una qüestió que encara no ha estat resolta satisfactòriament en l’espai de l’art, que es mou entre tindre al visitant de peu mentre veu el vídeo corresponent, o reproduir les condicions de la càmera obscura per al visionat de films.

Com haurà pogut observar el lector atent, en aquest resum de les activitats desenvolupades a la Fundació La Posta en aquesta primera temporada, estem seguint l’esquema que planteja José Luis Brea a Les tres eres de la imatge. Imatge-matèria, film, e-image. En el present cas -com en el text de Brea-, sense que l’enumeració cronològica de les exposicions, i l’èmfasi posat en els canvis que s’han donat en les diferents formes de sustentar l’obra, tant material com tecnològicament, suposin l’adopció d’un plantejament d’evolució darwinià que porti implícita la idea de superioritat d’unes formes respecte de les seves antecessores en el temps.

El procés de desmaterialització de l’obra en exhibició s’ha aguditzat amb la tercera de les activitats programades: “En els límits”. Composta ―igual que l’anterior―, de dues parts diferenciades amb les seves petites peculiaritats. La primera part patrocinada pel Màster d’Arts Visuals i Multimèdia, de la Universitat Politècnica de València, i la segona part patrocinada per Cinema per Vindre. En el cas de “En els límits”, totes les obres en exhibició han estat vídeos. Presentats de diferents formes, unes vegades mitjançant projecció de llum i altres en un monitor connectat a un reproductor multimèdia.

No obstant això, aquesta mostra de treballs s’ha presentat com “un conjunt d’activitats cinematogràfiques”. La utilització del terme cinematogràfic busca posar l’accent en els processos, tant de producció, com de distribució, exhibició i recepció de les imatges (i no tant com una referència a les temàtiques que s’aborden). Sabut és que el concepte de cinematògraf ha quedat indissociablement unit al de dispositiu, després de la fonamental obra sobre la matèria de Deleuze: La imatge-moviment i La imatge-temps. Estudis sobre cinema.

Es posa l’accent en els processos, alhora que s’assumeixen els plantejaments propis del cinema assaig, el documental de creació o el cinema processual en la praxi de Miguel Ángel Baixauli (que és a un temps qui ha coordinat tot aquest conjunt d’activitats cinematogràfiques “En els límits”). Amb això es produeix una renúncia a les narratives tradicionals hereves de la novel•la ―la qual cosa ens col•loca en els límits del cinematògraf―, alhora que ens apropa al camp del vídeo art o vídeo de creació amb el seu marc de referència en el camp de les belles arts. En aquesta zona d’intersecció, té el seu camp d’actuació “En els límits”.

Íntimament relacionat amb posar l’accent en els processos, cal fer referència al assenyalament de la participació com un dels ítems bàsics en la creació contemporània. També això enllaça amb una característica molt arrelada al cinematògraf, com és la seva capacitat de generar esfera pública. Es va buscant la participació activa en la producció, distribució i exhibició, per part d’aquells que abans només eren receptors de les imatges, actuant en aquest punt en correspondència amb els recursos tecnològics de què disposem, que han convertit els receptors d’imatges en productors i distribuïdors de les mateixes en nombre creixent.

En aquest context, durant els dos mesos que ha durat “En els límits”, s’han pogut veure, durant la primera part, la patrocinada pel Màster AVM (mes de maig), els treballs elaborats per alumnes presents i passats d’aquest Màster, que a més van participar en el Seminari sobre Cinema Processual que va tenir lloc a La Posta, on van tenir oportunitat de conèixer de primera mà el procés de producció d’un film en procés com és “Veure no és parlar”, que té per protagonista a Miguel Morey , convidat expressament per donar una conferència durant el Seminari, la qual va ser registrada per la seva incorporació a aquest film (convertint l’espai expositiu de la Posta en un plató de rodatge). En total els treballs de Yas, Lucía Montero, Grupo de arte Manusamo&Bzika, Germán Torres, Patricia Cadavid, Alejandra Bueno, Juan Carlos Rosa Casasola y Nacarid López. Durant la segona part de “En els límits”: “Públics per vindre”, patrocinada per Cinema per Vindre (mes de juny), s’han pogut veure treballs elaborats pels participants en les III Jornades de Cinema per Vindre que van tindre lloc a Las Naves CCC durant els mesos de febrer i març de 2015. Alguns d’ells elaborats expressament per a l’ocasió. En total els treballs de: Episodio 1: Damià Jordà, Pepa L. Poquet, Mabel Fuentes, Paula Giménez y Lola Bataller Alberola; Episodio 2: Alfonso Legaz, Álvaro Yebra, David Cantarero Tomás, Octavio Guerra Quevedo, Pau Berga, Rosa Esteso y Mario Zamora.

Acaba així la temporada 2014-2015, amb el ferm propòsit que les activitats iniciades tinguin continuïtat, i en aquest sentit no quedin reduïdes a mers esdeveniments, per importants que puguen ser, sinó que queden inscrites en un temps històric, alhora que adquireixen caràcter de referencials.