A dalt en la pantalla d’aquest screening podeu veure, d’Osamu Sato, un dels artistes creadors de videojocs presents a la mostra “Devil Sun: Sobrevivint al «survival horror» japonès”, el seu treball “Eastern Mind: Lost Souls of Tong Nou” [Ment oriental: Les ànimes perdudes de Tong Nou]. Bé, en realitat el que podeu veure és un Full Playthrough, un vídeo que mostra com algú va jugar tot el joc. El joc de veritat es pot gaudir a La Posta.
“Eastern Mind: The South Souls of Tong Nou” (1994) és un joc d’aventures point-and-click (es juga amb el ratolí de l’ordinador). La trama segueix un home anomenat Rin, l’ànima del qual ha estat robada per l’illa de Tong-Nou. Rin viatja a Tong-Nou per recuperar la seua ànima, actuant les vides de nou criatures. Cada vegada que Rin mor, el jugador tria en quina criatura es reencarnarà Rin. L’estructura narrativa d’aquest tipus d’històries permet aprofitar altres mitjans, com la literatura i el cinema, abastant una àmplia varietat de gèneres. En aquest cas, la singularitat de la història, unida a la d’altres que vindrien després, com les produïdes pels altres autors que participen també en aquesta mostra ―Kenji Eno i Kikiyama―, donaria lloc al fet que la crítica i els teòrics del mitjà encunyessin l’expressió “survival horror” (utilitzat per primera vegada amb el llançament de “Resident Evil”), un estil caracteritzat per tractar-se d’històries de terror en les quals el jugador busca la supervivència. En el cas de “Eastern Mind: The Lost Souls of Tong Nou”, Osamu Sato, que és l’autor de la gràfica, la música i el desenvolupament del videojoc, arriba al punt de crear un món que ha tret la son a centenars de milers de jugadors que han passat pel seu turment. La combinació de la seua estètica, el desenvolupament de l’acció, la perplexitat generada per les preguntes que el programa llança al jugador, tot plegat enmig d’una experiència immersiva de la qual té una responsabilitat important eixa música que no oblidaràs mai, fa que aquest videojoc haja merescut comentaris com ara: “el joc més estrany que hem jugat” (Tap Repeatedly); “un dels jocs més estranys i aterridors de tots els temps”, i a més ho va considerar “autoindulgent” [el sentiment de pena o llàstima cap a un mateix que experimenta un individu en situacions percebudes com adverses quan aquesta situació no ha estat acceptada i no es té la confiança o l’habilitat per adaptar-s’hi], «psicodèlic», “pertorbador” i “de nínxol” [especialitzat per a un grup de població molt determinat] (Vice); el mateix mitjà també va assenyalar que “el joc sovint és ridiculitzat com un exemple de l’estranyesa de la cultura japonesa, en lloc de destacar-ho com un testimoni de la sang, la suor i les llàgrimes que Sato va abocar a la seua feina”; la revista Complex ho va incloure en una llista dels 10 videojocs japonesos més estranys mai creats, considerant-ho “un espectacle de fenòmens foscos”; Wired va elogiar el joc com una experiència aclaparadorament surrealista a l’estil “Myst”, destacant el disseny artístic de Sato, elaborat i infantil alhora; Hardcore Gaming va destacar la dificultat dels trencaclosques que proposa, pel fet que el joc està deliberadament desproveït de lògica, una característica que va acceptar com una cosa positiva; Kill Screen va tenir la impressió que no era en realitat un joc, sinó més aviat una finestra per accedir als racons de la ment de Sato; Biglobe va sentir que els personatges eren inquietants i divertits, elogiant la sensació d’animisme oriental que impregnava l’experiència; Rolling Stone va suggerir que el joc infon un “tint inicial de desorientació [que] dóna pas al vertigen cultural”, quan el jugador occidental s’adona que, a diferència dels jocs habituals en què maten l’enemic, el protagonista ha de morir per progressar.
“Devil Sun: Sobrevivint al “survival horror” japonès” és una exposició comissariada per Aitor de Maenza i Sergio Martín.
