Amb l’exposició “Llocs Suspesos. Revitalitzant Identitats Urbanes”, una exposició organitzada pel LABi (Laboratori de pensament, creació i difusió de la imatge), integrat per un grup d’estudiants del Màster en Fotografia, Art i Tècnica de la UPV, en col·laboració amb la Fundació La Posta, tenim l’oportunitat de veure una sèrie de peces procedents de la Casa-taller March que està al carrer Mare Vella; al costat de treballs de Pau Figueres i Pepa L. Poquet, en un diàleg que ve a fixar l’atenció en els impactes i les transformacions que pateix la ciutat, poc atents a les formes de vida que l’habiten; perquè el taller March pateix l’amenaça de la piqueta, en nom del progrés de la ciutat (es pretén l’obertura d’una plaça en aquest punt, per tal de poder contemplar les restes de la muralla islàmica de la ciutat).
El taller March ha estat de sempre un lloc de treball artístic, dedicat a la seda, escultura o imatgeria, orfebreria i esmalts sobre metall i ceràmica. Les peces en exhibició portades del taller March, algunes són obres acabades, però hi ha abundància d’útils i eines de treball, que ens recorden el procés d’elaboració d’aquestes obres, i, el que és més important, ens porten a la ment el concepte de taller com es va entendre en el passat, associat al procés d’aprenentatge, perquè el taller March sempre ha estat un taller-escola. Es tracta d’una faceta que no s’ha ressaltat prou, en el context d’unes cròniques que solen posar l’accent en la seua condició de taller preindustrial, que va aprofitar per al seu desenvolupament, des de temps immemorial, les especials condicions que li oferia el territori en el qual està enclavat, una parcel·la al carrer Mare Vella caracteritzada per la presència de dos importants sèquies en els seus voltants que li subministraven la força motriu i altres recursos necessaris per a les activitats productives.
La vocació formativa que acull el taller March sempre ha estat molt vinculada a aquesta àrea del barri del Carme. El taller March va ser seu de l’escola d’aprenentatge “La artesana de Sant Josep”, i en aquesta mateixa parcel·la, abans, al segle XV, van estar les Escoles de la Valldigna. Ho conta Rafael Solaz a El Carme. Crònica social i urbana d’un barri històric. Es pot veure ací.
Aquesta tasca formativa, que s’ha desenvolupat tradicionalment en aquest lloc, no és aliena al propi lloc. En aquest lloc s’han desenvolupat activitats productives amb una forta implicació social des de temps immemorial, i això ha deixat un pòsit en l’espai que és difícil o impossible de reproduir. En aquest sentit, s’equivoquen els que pensen que el valor del lloc és l’activitat que s’ha desenvolupat i que aquesta es podria traslladar a un altre lloc, encara que proper, per a procedir a l’enderroc de l’immoble per a l’obertura d’una plaça i la transformació urbana . Sobre la influència del lloc que recepciona les activitats en el desenvolupament d’aquestes mateixes, sabem bastant en Fundació La Posta, que hem reflexionat sobre experiències anteriors, com la del Solar Corona o La Caldereria, en què, amb la pèrdua del lloc, s’ha perdut l’experiència acumulada per a la comunitat. És cert que el taller March, per la seua disposició física en relació amb l’espai públic, està poc interrelacionat amb la comunitat. La seua disposició física de cara a l’exterior gairebé passa desapercebuda. Però aquestes qüestions es poden corregir. Però la seua desaparició seria una pèrdua irreparable.
Fundació La Posta se sent en la tradició pedagògica de l’àrea a la qual ens estem referint, particularment aplicada al camp de les arts concebudes com un fer, com la que representa magníficament el taller March. En aquest sentit, abracem la idea de l’artista obrer, el dels tallers i estudis en els quals s’ensenyava als aprenents, en un context llavors gremial que ara ha de donar lloc necessàriament a noves formes d’agrupació i comunitat. Curiosament, no se sol parlar molt d’aquest assumpte ―el que fa a la forma com s’organitza col·lectivament el treball de l’artista―. Per això ens ha cridat l’atenció la tesi de Diego Vadillo López L’artista plàstic contemporani com a artista-obrer accidental (Universitat Complutense de Madrid, 2016). Encara que ell es refereix a un artista-obrer molt concret, perquè es refereix a obres de construcció arquitectònica, la veritat és que també es refereix a un clàssic en relació amb aquesta qüestió, com és el cas de Brancusi, particularment implicat en els processos materials i manuals (i també, i això és molt cridaner, en els processos de documentació del seu propi treball, inclosa la captació i el registre dels vincles que s’entaulaven en el seu lloc de treball). En relació amb això, nosaltres estaríem, dins el conceptual que practiquem, per un pensament que es fa amb les mans (Sonia Martínez). Un bon exemple del que estem dient vindria constituït pel cas que descriu Andrés Duque en narrar la seua aventura de coneixement amb Oleg Karavaichuk, en ocasió de la realització del film “Oleg i les rares arts” (2016). Diu en l’entrevista en la qual comenta aquesta experiència, realitzada amb ocasió de l’exhibició de la pel·lícula al festival Punt de Vista: “el que més m’interessava era el seu procés creatiu, és a dir, aquells petits rituals que ell té per compondre música, que moltes vegades són tan estranys com deixar passar les seues mans pels marbres de l’Hermitage, sentir la vibració dels marbres, i d’aquí treure música per després traslladar-la al piano” (minut 06:30; es pot veure ací). Pensar amb les mans.
“Els que treballen amb les mans s’han oblidat que tenien cap, els que treballen amb el cap, en general, passen per la pena de creure’s disminuïts quan han de treballar amb les mans”
Antonin Artaud
