La línia recta que ens porta des de l’Estació de Metro de Colom fins a l’Entrada del Francès (al carrer Antonio Ferrandis, intersecció amb l’avinguda Amado Granell Mesado)
Conduït per Theresa Wilhusen
Seguir una línia recta en un passeig de reconeixement d’un paisatge és una estratègia que presenta molts avantatges. Sobre aquest tema ha treballat en profunditat Matilde Igual Capdevila, professora també al taller, ella va conduir la visita Faitanar – Sociopolis – La Torre, i constitueix el contingut del seu treball: Atlas of Remoteness Liechtenstein. Walking the Line, Institute for Linear Research, Triesen, Liechtenstein, 2021, juntament amb el també arquitecte Luis Hilt (Zuric).
Pel que fa als avantatges de seguir una línia recta, cal tenir en compte que a l’anàlisi del paisatge li passa el mateix que a l’anàlisi urbanístic i territorial, i és que tots dos acaben incidint sobre la gestió dels desenvolupaments al territori, encara que des de paràmetres diferents i utilitzant tecnologies de comprensió de la realitat i d’incidència en aquesta diferents, però el resultat pot ser convergent, i el públic ho sap, de manera que es poden produir el mateix tipus de resistències. Per això, tenir prevista una estratègia al respecte no és una cosa que es puga descartar sense més, i l’estratègia de seguir una línia recta presenta avantatges notables. La més cridanera és que, mentre que no deixarà d’aflorar tota la complexitat d’un paisatge antropitzat (que són aquells en què estem centrant la nostra atenció), així com les seues contradiccions, però quan comencen les preguntes de per què hem mirat ací o allà, tindrem una resposta fàcil: estàvem seguint una línia recta.
La línia recta que ens porta des de l’Estació de Metro de Colom fins a l’Entrada del Francès (al carrer Antonio Ferrandis, intersecció amb l’avinguda Amado Granell Mesado), no n’és una excepció. Aquesta línia recta ens ha permès anar veient com s’han acumulat a la ciutat en cercles concèntrics, a manera de capes, diferents tipus d’edificació i, relacionat amb això, diferents ambients socials i econòmics. Encara que és fàcil identificar un descens a l’escala social segons avancem des del punt de partida a l’estació de metro de Colom i en endavant, caminant en direcció al carrer Antonio Ferrandis, on acaba la ciutat (perquè en aquest punt la ciutat té un límit perfectament identificable), però, al final, a l’últim tram, el comprès entre l’avinguda Germans Maristes i el carrer Antonio Ferrandis, sembla que s’inverteix el procés. Però això és només en aparença, perquè en realitat estem entrant en una altra realitat urbana, diferent de la que havíem vist fins aquell punt. Una realitat en què l’abundant presència d’estrangers i immigrants (es pot veure fins i tot una església dels Testics de Jehova) és només un dels aspectes distintius, però s’aprecia que hi ha una cosa més profunda. Som a la ciutat que va començar a construir-se a partir de la Gran Crisi de 2008-2012 (fins i tot una mica abans), i és una ciutat diferent de la que es va conèixer en el cicle de construcció de la ciutat immediatament anterior, el de la ciutat industrial, el que va tindre el seu inici amb la construcció de l’Eixample i el seu correlat a la Reforma Interior, i va tindre el final de cicle amb l’explosió de la ciutat i la proliferació del disseminat residencial a les perifèries creixentment suburbanes.
D’aquest recorregut se’n poden destacar moltes coses, però centrarem l’atenció ara en un paisatge particularment entròpic, el que ens trobem a mig recorregut, més o menys. Es tracta d’un cul de sac que arrenca de la cruïlla dels carrers Matías Perelló amb Luis Santangel. A l’interior del qual es barregen, sense ordre ni concert, tota mena de tipologies edificatòries i morfologies urbanes. Un autèntic plaer per a un entropòleg. El nom daquest espai és: carrer Canals.
A la cruïlla dels carrers Matías Perelló amb Luis Santángel ens trobem, en posició diagonal, allò que semblen les restes d’un antic camí d’horta, de fet, s’anomena carrer Canals. Com un vestigi de la forma del parcel·lari preexistent abans de la urbanització de l’Eixample. A la imatge de sota es pot veure com era aquell parcel·lari agrícola abans de la urbanització, perquè continua, amb la mateixa forma en diagonal, més enllà del carrer Antonio Ferrandis, on aflora l’horta.
A l’últim tram del nostre recorregut, el comprès entre l’avinguda Germans Maristes i el carrer Antonio Ferrandis, la ciutat ha canviat definitivament. Una de les participants al taller, procedent de New Jersey, va comentar en veure aquesta imatge: “És com si estiguerem a Whashington D.C.”. Som al lloc on emergeix la línia 10 de MetroValència (que fa el recorregut Alacant-Natzaret). La línia que va estar durant anys i anys aturades les obres (després de la Gran Crisi de 2008-2012), esperant que arribara el comboi que no es podia pagar. Durant aquells anys, el túnel ja realitzat es va omplir d’aigua. Per allà navegaven els més aventurers.
