4 canvis de roba en intervals de 30 minuts (temps de la no acció), temps suspès en el qual els performers observen i són observats per un públic que es comporta segons hàbits inconscients i quotidians.

El performer mira i és mirat des d’un espai acotat (galeria) que l’espectador assumeix com a escenari i mai viola amb la seva presència; fins i tot quan, en un moment, un dels espectadors obre sense voler la porta, aquest és espentat per una de les seves companyes que la tanca immediatament.

A l’interior, els performers mostren els seus vestits: en els primers 30 minuts, vesteixen “de paisà” i se situen davant del finestral que els separa del carrer. Enfront d’ells, els espectadors capturen imatges amb els seus mòbils a l’espera d’esdeveniments posteriors. No passa res.

Els cossos s’exhibeixen com maniquins en un escaparate, només que, són cossos que observen i graven en la seua memòria els moviments del públic, són mirons observats amb atenció i desvergonyiment per part dels que els contemplen com a espectacle.

Tots ―performers i concurrència― esdevenen mirons, i, de fet, l’espectacle real està al carrer. Alguns dels espectadors fan carasses a través del vidre configurant unes accions “pantomima” que seran la inspiració dels artistes per a posteriors “Accions”.

Transcorreguts 30 minuts, i ja en el segon interval, amb roba de festa i una aparença més acurada, tornen a col·locar-se davant dels cristalls que limiten un espai que ja és un escenari inaccessible per a l’espectador. La porta de la galeria està oberta però els límits psicològics poden més que els físics i ningú entra en aquest espai sacralitzat pels cossos exposats.

Fora queden ja pocs espectadors, pel que és més fàcil, per als observadors observats, memoritzar els fluxos dels seus moviments i els llenguatges corporals dels assistents. Es podria crear una coreografia basada en els moviments de les mans dels espectadors que xerren entre ells manifestant sense traves el seu peculiar llenguatge no verbal.

Els cossos s’aproximen, es distancien, realitzen girs imprevisibles i fins dansen de forma instintiva responent als seus interlocutors.

A continuació, en el tercer interval, cadascun dels actors es transvesteix amb roba dels seus avantpassats que interpel·la a la seva memòria particular, i aquests abillaments revelen diferents significats, eliminen memòria i sentit, mostrant-se, en aquest acte opac, com a simple recobriment i pura superfície. Altres 30 minuts de “no acció” en què observen els que encara queden a l’exterior i que xerren animadament ja totalment aliens al que passa a l’interior de la sala.

Finalment, en els darrers trenta minuts, els performers, aquest cop vestits amb fundes de vestits amb “logos” coneguts, posen davant de la finestra i posteriorment s’asseuen en un banc, disposats com en la trobada de Vi, Flo i Ru abans de recordar el que va venir després dels vells temps.

Es tanquen els panells ocultant l’aparador, i els performers ni creuen les seves mans, ni perceben els seus anells. Tancats cada un en la seva roba logo, mostren indiferència cap al pròxim i cap a l’exterior.

Sen van de l’escenari i tornen a aquest plató urbà pel qual camina l’autisme, la por, la indolència i també la velocitat i cert fastidi.

poètiques museari: art i provocació des de la diversitat sexual