A l’exposició de videojocs “Devil Sun: Sobrevivint al «survival horror» japonès”, comissariada per Aitor de Maenza i Sergio Martín, es mostren treballs de tres grans artistes japonesos: Osamu Sato, Kenji Eno i Kikiyama. De Kikiyama no podem dir gaire, ja que amaga gelosament la seua identitat. Però, pel que fa a Osamu Sato i Kenji Eno, cal destacar que, no només són grafistes i desenvolupadors de videojocs, sinó també músics. De manera que fan un treball molt integral i personal, i amb el pas dels anys han anat fonamentant una bona fama d’artistes, aconseguint gran popularitat. Fins al punt que Osamu Sato té wiki en espanyol a FANDOM, i Kenji Eno, que va morir el 2013 (hipertensió) amb 42 anys, si bé no ha arribat fins allà de popularitat (va morir massa aviat), però s’ha convertit en un clàssic. Podeu veure el documental homenatge a la seua memòria ací. I, una cosa molt cridanera, té pàgina a FILMAFFINITY, on se’l cita com a autor d’una “filmografia”, i en els seus treballs van col·laborar actors per donar vida als seus personatges. Resulta palès que les fronteres entre els mitjans s’estan diluint allà al “núvol”.

Kenji Eno (amb la seua dona Yuka)

Kenji Eno és autor de, entre altres ―citem els més populars―: “D” (1995), “Trip’d” (1995), “Enemy Zero” (1998) i “D2” (1999), tots ells creats per a la seua pròpia empresa Warp Inc. En aquests treballs la protagonista sol ser una xica, Laura, cosa que crida poderosament l’atenció, ja que la majoria dels seus seguidors i usuaris de videojocs són xics (igual que la indústria que els produeix). Un tema per reflexionar. A més, es tracta d’un personatge que reuneix tots els mèrits per convertir-se en un mite: xiquet superdotat, la seua mare va morir quan era un xiquet, després va abandonar l’escola, s’ha dedicat a tot tipus de sectors (automòbils, telefonia, hostaleria…), encara que sempre ha tornat als videojocs, als quals es va aficionar jugant amb els arcades de xiquet, en aquell temps amb “Space Invaders” i “Pac-Man” instal·lats. Amb la seua empresa Warp va practicar una política comercial absolutament trencadora, incloent en els seus productes, com a regal, preservatius o “llavors d’herbes”. Va enfadar altres empreses del sector amb presentacions i entrevistes en què passava vídeos amb els quals se’n mofava. En els últims anys de la seua curta vida sembla que es començava a tranquil·litzar, es va casar i va tindre un fill, però la insuficiència cardíaca provocada per la hipertensió va acabar amb la seua vida el 20 de febrer del 2013.

Kenji Eno: “Trip’d” (1995)

Osamu Sato

Pel que fa a Osamu Sato, és bastant més gran (va néixer el 1960), va iniciar els seus estudis orientats a la programació de videojocs al Saga Art Junior College de Kyoto, després es graduaria a l’Institut de Tecnologia de Kyoto. Tot i que al camp artístic es va formar en fotografia, posteriorment per a l’elaboració dels videojocs va inventar el seu propi sistema de grafisme, basat en l’ús de les possibilitats gràfiques que ofereix l’ordinador. Ho explica Hiroski Sono, professor de la Universitat Gakugei de Tòquio, donant compte d’un mètode que crida l’atenció per la seua senzillesa aparent. Reproduïm l’explicació de Hiroski Sono donat el seu interès de cara a aquells que estiguin pensant a iniciar-se en aquest camp:

“Obrint la caixa màgica

“L’ordinador és una caixa màgica. Al seu interior s’hi amaguen nombroses imatges gràfiques. Hi ha diagrames geomètrics, lletres de diverses formes i mides, innombrables símbols, formes complexes i mutades, infinits colors, plantes fantàstiques, bèsties i robots, tot amuntegat en racons ocults de la caixa. AI prémer el teclat o el ratolí, aquestes formes poden saltar a la pantalla, però a mans de persones poc imaginatives o de ment tancada poden no aparèixer. I aquells que no són bons amb les màquines també tindran problemes per fer-les sortir. Segons Osamu Sato, hi ha un truc per invocar aquestes criatures, un truc que em va ensenyar. I va dir que se l’ensenyaria a qualsevol. I per això va fer aquest llibre [es refereix a The Art of Computer Designing, 1993, del qual el text d’Hiroski Sono és la seua presentació].

“Per exemple, dividint un quadrat, girant-lo, girant-lo i copiant-lo repetidament, es poden crear diverses formes. Són possibles formes com siluetes de jeroglífics egipcis antics, creacions instantànies d’un calidoscopi, il·lustracions art decó, així com lletres tipus arabesc, homes mecànics i extraterrestres divertits. I el Sr. Sato mostra com crear aquestes figures amb formes bàsiques, és a dir, línies, arcs, quadrats i cercles, i el fa de manera simple, clara i, sobretot, molt lògica. Aquest llibre és una introducció al tema per a principiants, una guia diària per a la il·lustració per ordinador, una col·lecció d’idees de disseny i un compendi de les obres d’art per ordinador del Sr. Sato. Totes les formes d’aquest llibre són en blanc i negre, però és un món en blanc i negre ple de potencial. Simplement mirar la miríada de manifestacions de la forma és un plaer, però per a aquells que el faran servir per començar a crear les seues pròpies formes, aquest llibre ofereix plaers molt, molt més grans”.

Resulta curiós que a Espanya es va donar una experiència semblant de disseny per ordinador 20 anys abans, al Centre de Càlcul de la Universitat de Madrid. Entre el 1968 i el 1973, amb la instal·lació del primer ordinador electrònic d’ús públic a Espanya (d’IBM, regalat pels EUA), es va fundar el Centre de Càlcul de la Universitat de Madrid dirigit pel matemàtic Florentino Briones. Dins d’aquesta institució es van crear els Seminaris d’Anàlisi i Generació Automàtica de Formes (SAGAF), on es van reunir pintors, dissenyadors, músics, arquitectes i lingüistes, a més de matemàtics i informàtics, per desenvolupar programes de recerca sobre generació de formes plàstiques, lingüístiques, arquitectòniques i musicals assistides per ordinador. Aquesta institució acadèmica va ser pionera en el seu gènere al món. Entre els participants als seminaris van estar: José Luis Alexanco, Manuel Barbadillo, Elena Asins, Eusebi Sempere, Enric Salamanca, Ignacio Gómez de Liaño, Javier Seguí, Luis de Pablo, Emiliano del Turó, Javier Maderuelo, José María Iturralde, Soledad Sevilla (ara al Reina Sofia MNCARS, en una exposició retrospectiva comissariada per Isabel Tejeda, vocal del patronat de la Fundació La Posta).

Eusebio Sempere: autoretrat realitzat mitjançant digitalització de fotografia feta a mà amb un densitòmetre punt a punt. Per assolir el caràcter escultòric, s’aplica la fórmula de la gravitació universal a cada punt d’intersecció en una malla de dues dimensions [Aramis López i Jaime Munarriz: El Centro de Cálculo (1968-1973): ciencia, arte y creación computacional, Ediciones Complutense, 2021, pàg. 145].

Entre els treballs més importants d’Osamu Sato cal referir-se a:

• Eastern Mind: The Lost Souls of Tong Nou (1994) (PC)
• Chu-Teng (1995) (PC)
• LSD: Dream Emulator (1998) (PS1)
• Tòquio Wakusei Planetokio (1999) (PS1)
• Rhytmh N’Face (1999) (PS1)

Per al desenvolupament del seu treball, el 1989 va crear la companyia OutSide Directors Company (OSD), i 5 anys més tard, el 1994, va ser premiat per l’Acadèmia d’Entreteniment Digital (DEA) pel joc per a Macintosh “Eastern Mind: The Lost Souls of Tong Nou” (en aquesta mateixa web es pot veure un Full Playthrough ací). Aquest mateix any, va publicar l’album d’eixe jòc titulat “Transmigration”. El 1998, va llançar el seu primer jòc per a Play Station que es va titular “LSD: Dream Emulator”, el treball més conegut de Sato, i juntament amb ell van ser llançats també el llibre Lovely Sweet Dream, basat en el veritable diari de somnis de Hiroko Nishikawa , així com l’àlbum “LSD & Remixes” i un Bonus Track “Lucy in the Sky with Dinamites”.

ULTIMA HORA: tot i que sembla que es tracta d’autors poc coneguts a Espanya, però, ens ha sorprès gratament trobar-nos amb un podcast sobre Kenji Eno completíssim (3h 22′) pujat el 16 de juliol d’aquest mateix any 2024. Ho podeu escoltar ací

Devil Sun: Sobrevivint al ‘survival horror’ japonés

“Eastern Mind: The Lost Souls of Tong Nou” (1994), Osamu Sato