Existeixen jerarquies entre les imatges? Nosaltres pensem que vénen determinades pels models organitzatius aplicats al seu pensament, creació i difusió. A Fundació La Posta seguim un model organitzatiu que dilueix les diferències entre dins i fora de l’organització. Com es diu en la carta de presentació de La Posta ―en aquesta web―: “Fundació La Posta és una organització sense ànim de lucre, que basa la seua força en l’establiment de relacions amb col·laboradors que treballen en benefici propi compartint objectius comuns”. Aquesta indiferenciació entre dins i fora de l’organització es veu reforçada pel fet que, entrats en el desenvolupament de projectes concrets, es dilueixen les diferències entre pensadors, creadors i difusors de les imatges i el públic al qual anirien dirigides, perquè aquest últim participa activament en tot el procés; un públic que moltes vegades no existia amb caràcter previ a l’inici del projecte, sinó que es tracta d’un públic que emergeix amb el desenvolupament del mateix i ho fa participant en el pensament, creació i difusió de les imatges. El que anomenem els públics per vindre.

Per iniciar aquest resum de les «subtrames de la imatge» en la temporada 2018-2019, res millor que començar per “Sud” (2004) de Teresa Lanceta (de la sèrie Pintures cosides), que es va poder veure en el context de l’exposició “Trames feministes” organitzada per l’equip LABi (un projecte del Màster en Fotografia, Art i Tècnica de la Universitat Politècnica de València en col·laboració amb Fundació La Posta). Teresa Lanceta viu a Mutxamel, un xicotet poble a la vall del Montnegre (la rambla que proveïa l’Horta d’Alacant), un lloc molt estimat dels “apoderats” de La Posta.

Badlands (ermes), la vall de Montnegre. Foto Miguel Lorenzo

A part d’això, tota la informació sobre l’exposició “Trames Feministes” es trova en aquesta mateixa web [únicament avançar que en l’exposició es va poder veure, a més del treball de Teresa Lanceta a què s’ha fet referència, obres de Bia Sants, Miriam Martínez Guirao, el projecte artístic col·lectiu CraftCabanyal, Anabel Mateo i Jessica Espinoza, amb la participació especial d’Eva Viera], però no és l’objecte d’aquest resum reproduir tots els continguts, sinó que, el que ens interessa ara és seguir-li el fil a la trama.

Més trames. En la posada en escena del treball d’Anita Pouchard Serra “Urbanitats latents”, que es va poder veure en el context de l’exposició “Transitant fronteres”, organitzada per l’equip LABi (projecte del Màster en Fotografia, Art i Tècnica de la Universitat Politècnica de València en col·laboració amb Fundació La Posta), incorpora fotografia, dibuix, vídeo … i una espècie de fulard, que sembla un vestigi d’alguna cosa que va poder ocórrer potser en el camp de migrants New Jungle a Calais, al qual es refereix el conjunt d’aquest treball. Aquest teixit ens ha portat a la ment un treball de Tunga, l’artista brasiler mort fa uns anys. En concret “Teresinha” (1999), un treball que s’ha pogut veure a Espanya (a l’EACC de Castelló), i que va estar molt present en els primers documents amb els que es va anar construint La Posta. El de Tunga és un vestigi d’una pràctica probablement de Terezinha, Estat de Pernambuco, al Brasil (ens dóna una pista el nom de l’obra). Es refereix a això la fotografia inclosa en la instal·lació, en la qual es poden veure a homes i, en aparença, també dones ―no és segur perquè la imatge que ens ofereix Tunga no és molt clara―, que tiren dels dos extrems de una corda gruixuda (aquesta pràctica també és molt popular a Espanya). Un vestigi és un senyal o empremta que queda d’alguna cosa o d’algú que ha passat o que ha desaparegut. Portar-lo al nostre visionat persegueix activar la memòria.

  Tunga, Teresinha (1999)

A l’exposició “Transitant fronteres” també es van poder veure treballs d’Odette Fajardo, Marina Álvarez-Dardet Colomer, Fermín Jiménez Landa, Esmeralda Pérez Tamís i Anja Krakowski. Tota la informació sobre aquesta exposició de LABi està en aquest web.

Trames i subtrames. L’altra gran exposició organitzada per l’equip LABi d’aquest any (compost per Karol Hincapié, Gabriela Rivera Lucero, Andrés Holguín, Gabriella Falcone, Estíbaliz García Taboada i Dolors Fabra Antón) “Llocs suspesos. Revitalitzant identitats urbanes”, amb treballs de Pepa L. Poquet i Pau Figueres. Plantejada com un diàleg amb el barri del Carme i les transformacions que pateix la ciutat històrica, ens va posar en relació amb la Casa-taller March al C/ Mare Vella. El taller March ha estat de sempre un lloc de treball artístic, dedicat a la seda, escultura o imatgeria, orfebreria i esmalts sobre metall i ceràmica. Les peces en exhibició portades del taller March amb ocasió de l’exposició “Llocs suspesos. Revitalitzant identitats urbanes”, algunes són obres acabades, però hi ha abundància d’útils i eines de treball, que ens recorden el procés d’elaboració d’aquestes obres, i, el que és més important, ens porten a la ment el concepte de taller com es va entendre en el passat, associat al procés d’aprenentatge. Perquè el taller March sempre ha estat un taller-escola. Fundació La Posta se sent en la tradició pedagògica que ha albergat l’àrea en la qual es troba el taller March, particularment aplicada al camp de les arts concebudes com un fer, com la que representa magníficament el taller March. En aquest sentit, abracem la idea de l’artista obrer, el dels tallers i estudis en els quals s’ensenyava als aprenents, en un context llavors gremial que ara ha de donar lloc necessàriament a noves formes d’agrupació i comunitat.

Casa-taller March (1970 ?)

Encara que, si hi ha un apartat de la nostra programació que fa gala d’un notable vigor pel que fa a pensar i treballar sobre les «subtrames de la imatge», aquest és el dedicat a Cinema per vindre, que aquest any ha celebrat la seua VI edició: “Això no és una pel·lícula”. Des del propi títol d’aquesta edició, pres d’una no-pel·lícula documental de Jafar Panahi i Mojtaba Mirtahmasb, que retrata les vivències del primer, sota arrest domiciliari durant la filmació. L’arxiu electrònic que la contenia va arribar de contraban al Festival de Cannes de 2011 en un pendrive amagat en un pastís d’aniversari, i el que no era una pel·lícula es va convertir en pel·lícula per obra i gràcia de la institució en la qual es va projectar davant el públic. Davant aquest panorama, el primer objectiu que es planteja Cinema per vindre, i per extensió una part important de les activitats de La Posta, és diluir les diferències entre públic espectador/espectant i creadors d’imatges. Un bon exemple d’això ha estat, dins el conjunt d’activitats incloses dins d’aquesta edició de Cinema per vindre: “Portar la pel·lícula a una altra part”, taller i cinema-performance conduït per Sofia Asencio, que va tenir lloc al Centre del Carme, Fundació La Posta i el barri del Carme. “En aquest taller propose un treball experimental al voltant d’una pel·lícula i les formes de veure-la. Anem a dividir-la en fragments i anem a decidir en quins llocs es projectaran aquests fragments. Això generarà un trànsit paral·lel al film. En aquest transitar, que jo diria portar la pel·lícula a una altra banda, posarem l’atenció en les possibles relacions que es generen, com un prisma que dispare nous sentits” (Sofia Asencio).

La resta d’activitats que han format part de la programació d’aquesta temporada tant de Cinema per vindre com de La Posta en general han estat: l’exposició de Virgínia García del Pino, “Documentació expositiva a partir dels tallers de Cinema per vindre” i “Arxius d’Acció. Autoproduccions col·lectives de Cinema per vindre”; l’exposició de CASA ―el projecte pedagògic de Ricardo Cases i Pablo Casino (amb treballs de Laura Donate, Blanca Sanfélix, Ana R. Leiva, Elisa López, Felipe Rodriguez i Florent Lucas)―, “Self Made” (exposició del treball en progrés de Beccy Strong amb l’home transgènere Kay Jane Browning), “Processos a contracorrent. Inner Nature en diàleg glocal”, una iniciativa d’Estela López de Frutos, Lorena Rodríguez Mattalia i Chiara Sgaramella, en el marc del Centre d’Investigació Art i Entorn (es van exhibir treballs de Ronnie Karfiol, Johanna Reich, Roosje Verschoor, Lucía Loren i Juanma Valentí [veure nota a peu de pàgina], Nobina Gupta, Pat van Boeckel, Anna Day, Despina Economopoulou, Antonia Banyats, Kim Jin Kook, Clare Charnley & Patricia Acevedo i Hugh Livingston), “Inflexive speeches”, una iniciativa de Xarxa Nómada i Yvonne Andreini (amb treballs d’aquesta última, d’Ulrike von Gültlingen, Alessio Castagna i Caroline Corleone), i l’exposició amb la qual s’ha tancat aquesta temporada “Protesta tecnobarroca”, de Felipe Rivas Sant Martí (amb el suport d’Andrés Holguín i Dolors Fabra); totes elles donen mostra de la mobilització de persones i recursos gairebé que al llarg de tot el món, implicant a tota mena d’individualitats i organitzacions, la tipologia respon no només a la tradicional dicotomia entre públic/privat, sinó també ―tant en un cas com en l’altre―, erigint-se en manifestació d’unes formes organitzatives que es desdoblen i multipliquen en un tipus de desenvolupament que pot resultar confús per a aquells que estan fora, sent el primer motiu de confusió el determinar amb precisió qui esta dins. Més de 56 persones amb noms i cognoms incorporades a les activitats de La Posta de manera directa o amb la mediació d’altres, en una vasta xarxa amb trames i subtrames. El que s’ha dit: «subtrames de la imatge» dignes d’estudi.

Nota: l’anterior resum de les activitats de la Fundació La Posta a la temporada 2018-2019, no pretén ser exhaustiu, sinó que està centrat en aquelles exposicions ―i altres formats d’activitat― que fan patent el que s’ha adoptat com a objecte d’anàlisi, que són les «subtrames de la imatge».

Nota a peu de pàgina: Del treball de Lucia Loren i Juanma Valentí “Menú nuclear” hi ha imatges dalt al carrusel; un treball particularment relacionat amb el leivmotiv d’aquest resum de la temporada: les «subtrames de la imatge». Al costat d’una entrevista amb Erika González d’Ecologistes en Acció, l’audiovisual mostra la realització d’un treball col·laboratiu de brodat del que representarien ser els solcs de l’aigua a la conca de l’Ebre, un tipus d’acció que podria ser un exemple d’intervenció directa a les comunitats buscant de dotar-les de cohesió en relació amb la problemàtica que planteja l’utilització de l’aigua en determinades infraestructures energètiques per la zona (l’audiovisual se situa en les poblacions existents a la capçalera de l’Ebre: Garoña). Coincideix en aquest punt amb un altre treball que vam poder veure en el context de l’exposició “Trames feministes”, del projecte artístic col·lectiu CraftCabanyal “El Cabanyal punt a punt. Diferents mirades il·lustrades” (2014).

A la imatge Erwin Souveton i Eva Clemente els quals, amb altres amigues i amics, van protagonitzar la primera performance a La Posta abans que fora La Posta (abans de les obres de condicionament, era tan sols un magatzem de bens patrimonials històrics, una atmosfera molt propícia per a una acció tenebrista gairebé d’un altre món). Procedents de Paris, el dia de la visita a la cloenda de “Transitant fronteres”, veient la instal·lació del treball d’Anita Pouchard Serra “Urbanitats latents” (fotografia, dibuix, vídeo…) i escoltant la instal·lació sonora de Lucho Urquieta “Penjar d’un fil”. #LasclausurasdeLaPosta