L’art i la referència. La direcció de la mirada
L’evolució de la mirada sobre el paisatge com a objecte d’estudi, anàlisi i referent en l’art al llarg dels anys ha servit a nombrosos artistes en el desenvolupament de la seua conceptualització.
Els fins d’aquesta mirada, abans estancs, actualment són variats i interdisciplinaris. La mateixa concepció del paisatge ha canviat al llarg dels segles fins a arribar a l’actualitat on és l’home i no la natura la que predomina sobre la seua construcció. Som a l’era del que ja el premi Nobel de química Paul Crutzen va anomenar “Antropocè”, punt de no retorn en el qual l’home és el transformador del medi amb un abast global i geològic.
Des de la recreació del mateix paisatge, fins a la crítica més fèrria sobre les intervencions públiques en la configuració i la gestió d’aquest, un ampli espectre de sensibilitats es desplega a l’hora d’avaluar i marcar objectius en els processos creatius de representació d’aquest paisatge. En el nostre cas busquem una mirada alternativa, per incentivar la participació ciutadana en la consolidació de processos d’avaluació i des de la perspectiva del concepte de Paisatge Cultural i tot allò que això implica de “constructe” i consolidació d’entorns ja assimilats dins del territori al que s’inscriuen (cultural, polític i econòmic).
Els elements subjecte, objecte i representació són un tot encaminat a la intervenció sobre el territori que done valor i acoste propostes d’intervenció, que d’una manera o altra ens remeten a la creació, denúncia, millora o simplement constatació d’una manera d’habitar dins d’una societat actualment diversa i en migració constant, tant social com política. Una cultura globalitzada on els elements que els componen permeten veure la construcció d’identitats locals.
La mirada s’enfoca cap a objectius amb interessos diversos des d’una perspectiva espai/persona/ús/objecte.
Una anàlisi del paisatge entròpic, tenint en compte la ràpida transmutació d’aquest, el que hui és un enderrocament demà és una construcció; allò que avui estava en un espai privat (un armari de bany) el trobem formant part en un abocador il·legal. Un grafitti, un bloc de formigó, un pont, un vàter, un somier, una rajola, una torre de comunicacions, un barracó/habitatge, el paisatge es transforma en alguns llocs en una amalgama d’objectes i subjectes acoblats al paisatge, creant, a ocasions, el seu propi paisatge singular. Un entorn que no és aliè a la interpretació.
La fàcil alteració del paisatge i la transformació del territori, per intervenció individual, col·lectiva o institucional, està dins del seu propi procés constitutiu; com en diu Blanco Arroyo “procés paisatgístic de reconstrucció contínua” (Blanco, 2015).
La concepció teoricopràctica del taller, el transcurs del pensament, la consciència física del propi recorregut a través de l’experiència ens permet abordar des de les sensacions, notes, vídeos i fotografies el procés de construcció del que podria constituir material per a la participació ciutadana.
Una participació que obrira el ventall de múltiples visions des d’on apropar la ciutadania al significat de la transformació del paisatge, les seues causes, canvis i processos d’intervenció en un futur, i mitjançant aquesta visió poder entendre la construcció dels propis paisatges i com estan actualment.
Des d´una visió no reglada projectualment, i la perspectiva artística com a proposta transversal, enfoquem el procés d´anàlisi de diversos territoris i espais establint les pertinències que els confereix la intervenció de l´home en la seua consolidació cultural, d´ús o la manca d´ella, el terreny de ningú, que també provoca la constitució del mateix territori.
El canvi de paradigma a la concepció del territori passa per les diferents mirades que la pròpia comunitat ha de valorar i poder desenvolupar en processos participatius.
Aquesta mirada desenvolupada des de l’experiència de camp, sobre una sèrie de paisatges i accents que poden descartar o afegir altres mirades.
En el cas d’aquest treball, es plantegen paraules respecte a objecte/subjecte com a efecte/causa de construcció paisatgística. Tots ells en si mateixos podrien ser constituents d’una obra conjunta o d’un pensament aïllat. Formen part de l’acció humana sobre aquest mateix paisatge, intervencions que tenen origen en diverses causes: necessitat, abandó, indiferència, interès… amb diferents conseqüències i possibilitats tant estètiques com crítiques o simplement de valoració reflexiva.
