El capitalisme global i la quarta fase de la revolució industrial semblen haver-nos llançat a una concepció cada cop més tecnocèntrica de la nostra fisicitat: body-building, superaliments, cirurgia, pírcings, tutorials de maquillatge, filtres de vídeo… Modificacions corporals més o menys tecnològiques que la majoria de vegades són projectades a través del prisma meta-audiovisual de les xarxes socials.
Des d’aquest context, l’artista M Reme Silvestre intervé l’espai de la Fundació La Posta donant continuïtat a una línia de treball on reflexiona al voltant de la relació entre els materials sintètics per a ús corporal i la pròpia fisicitat del cos humà. Silvestre descontextualitza el producte d’ús sanitari per convertir-lo en material per a la comunicació visual i en objecte artístic en si mateix, partint d’un latent component biogràfic per enfrontar-nos violentament contra allò que el pensament autoproclamat com a liberal ens fa entendre com a vida sana.
La intervenció efímera Saps com disposar d’un cos? construeix, molt més enllà del discurs visual, una atmosfera encapsulada, que emana dels vidres i inunda la sala penetrant al nostre cos. L’artista modela una massa informe del gel d’ultrasons i vidre de mentol, alliberant-ne el perfum per impregnar l’espai i posar en joc la nostra memòria.
Silvestre completa aquesta composició site specific distribuint objectes artístics per la sala, explorant nous racons on continuar el seu discurs a la recerca de certa dosi d’intimitat, fugint de l’expositor per convidar l’espectador a trobar una mena de transumptes de pròtesis o residus corporals. Uns objectes que ens produeixen de nou una dissonància cognitiva entre allò fastigós i allò pertorbadorament atractiu, perquè al cap i a la fi ens recorda els nostres cossos, la nostra fisicitat i allò que utilitzem per embellir-la, per millorar-la, per protegir-nos.
L’obra de M Reme Silvestre (Monòver, 1992) creix al voltant de les nocions de cos (humà i no humà), rendiment, desig i control; i es troba a col·leccions com la de la Generalitat Valenciana, DKV o Ajuntament d’Inca. Ha estat finalista del Premi Miquel Casablancas 2020 i 2017 i només en els darrers dos anys ha pogut desenvolupar projectes a Centre Centre–Palau de Cibeles (Madrid), Blue Project Foundation (Barcelona), galeria Luis Adelantado (València), BOX27–Casal Solleric (Palma de Mallorca) i Centre del Carme Cultura Contemporània (València). També forma part de l’equip editorial de la revista d’art Papel Engomado i habita un espai al barri de Ruzafa juntament amb onze agents més del teixit cultural local.
