L’exposició organitzada per LABi, un grup d’estudiants del Màster en Fotografia, Art i Tècnica UPV, en col·laboració amb la Fundació La Posta, que inclou obres de Pepa L. Poquet i Pau Figueres, es planteja com un diàleg amb el barri del Carme i les transformacions que pateix la ciutat històrica, prenent com a referència el cas de la Casa-taller March al Carrer Mare Vella.
La Casa-taller March va ser creada com a taller de seda cap a mitjan segle XIX, però aviat va passar a acollir altres activitats com la imatgeria, l’orfebreria, la forja i la ceràmica, mantenint sempre l’estructura d’habitatge obrador tradicional. La memòria d’aquest origen remot queda registrada en els objectes que l’exposició acull. Una memòria que remet a la història artesanal del barri del Carme i que és part de la identitat de la ciutat. Així, les peces adquireixen un segon significant, com a símbol del conflicte urbanístic sofert per l’espai de la Casa-taller March.
L’edifici on s’ubica el taller va ser sentenciat a la seua demolició pel pla urbanístic de recuperació de l’antiga muralla àrab, del 2003, que preveia enderrocar 16 edificis i desallotjar 150 veïns. El projecte es va descobrir com una maniobra d’especulació urbanística que poc tenia a veure amb la recuperació de la muralla àrab, les restes visibles de la qual segueixen, hui en dia, sense unes mesures de preservació efectives. Gràcies al moviment veïnal es va aconseguir reduir l’impacte del pla inicial, si bé, les actuacions de l’administració pública van comportar el deteriorament de diversos immobles i la conseqüent expulsió de veïns del barri. Actualment, el futur de la Casa-taller March i de l’edifici en el qual s’emplaça segueix en suspens, a l’espera d’una solució definitiva.
Al costat d’aquestes eines i estris de treball, dialoguen les obres de Pepa L. Poquet i de Pau Figueres. La primera, “NO ES VEN”, va ser projectada per al barri del Cabanyal, com denúncia de les pretensions especulatives del projecte d’ampliació de l’avinguda Blasco Ibañez, que el moviment veïnal va aconseguir paralitzar després d’anys de lluita activa. La segona, “Suberbia”, és una crítica a les actuacions urbanístiques basades en macro projectes, que afavoreixen la turistificació i la supressió de les particularitats intrínseques dels llocs habitats.
L’articulació de les diferents peces convida a reflexionar sobre un model de creixement de la ciutat sustentat en relacions de poder asimètriques, lligat al màrqueting urbanístic, a la globalització i als processos de gentrificació (elitització), que comporten el desplaçament de la població i l’expulsió de les xarxes veïnals. Una mena de liberalisme urbà que es contraposa a formes de creixement orgànic, en què els veïns siguen els protagonistes i que tinguen com a base discursiva el inapel·lable dret a un habitatge digne. Una conceptualització de la urbs que també al·ludeix a l’entramat social i identitari de l’espai habitat, en els quals s’imbriquen els diferents moviments de lluita veïnal que sorgeixen com a resposta a aquestes polítiques públiques.
Així, LABi, a través de l’exposició i les activitats plantejades al voltant d’ella, busca participar en aquest diàleg amb el territori, del qual emergeixen qüestions com la memòria històrica, la identitat, les pràctiques urbanes, així com la relació dels barris amb la gent que els viu.
