Els treballs que aquí es presenten formen part de les pràctiques realitzades en l’assignatura Assaig audiovisual del Màster en Arts visuals i Multimèdia de la Universitat Politècnica de València, durant el curs 2019-20. Com en anys anteriors, vam començar plantejant l’assaig audiovisual com un mitjà de reflexió crítica i un suport d’investigació. També, com en anys anteriors, va estar com a professor convidat Miguel Ángel Baixauli, per estimular un poc el plantejament crític dels treballs, i seguir insistint en el seu afany de “desenvolupar processos d’aprenentatges fílmics col·lectius” (Baixauli s.d.), però al poc d’iniciar-se aquestes pràctiques, res va ser com en anys anteriors.

A causa del confinament, alguns treballs van haver de replantejar-se per necessitat tècnica o elecció personal. Ja no era possible fer entrevistes pel carrer per veure el pols de barri i van haver de enfocar orelles i ulls cap a la percepció subjectiva de la situació; altres pràctiques per a les que els/les autors/autores comptaven amb mitjans i material propis van preferir mantindre el seu enfocament inicial. Una selecció d’aquests treballs és el que ací es mostra com a exhibició on-line al web de la Fundació La Posta.

Són assajos, proves, experiments o temptatives audiovisuals que no presenten en si, ni entre ells, un eix lineal de desenvolupament, perquè les relacions reflexives que sorgeixen de les seues imatges i sons prenen formes sinuoses, al·lusives i no directes, però a l’observar alguns dels accents que presenten es poden organitzar com tres pars temàtics.

Sobre la pràctica artística

L’autoreferencialitat i l’al·lusió al propi mitjà són algunes de les característiques que defineixen l’art actual. En els treballs de Maria Ciocnadi i Clara Cañellas no hi ha exactament autoreferencialitat, però sí un joc de relacions amb la pròpia pràctica i una reflexió sobre ella.

Crear sentit de Maria Ciocnadi.

“Crear sentit parteix de la idea de reflexionar sobre el que és la performance o art d’acció des d’un punt de vista personal. La premissa principal és no mostrar cap acció, sinó l’altre costat, sent llavors protagonista la mirada de l’espectador. A més, es reflexiona sobre elements clau com l’espai, els objectes i el cos, mostrats mitjançant fotografies, vídeos i sons. Aquests són registres de les peces, concretament dels últims dos anys, que al seu torn serveixen com a material per a aquest vídeo assaig” (Ciocnadi 2020).

Un canvi d’eix condueix el treball, si la paraula vídeo significa “jo veig”, a Crear sentit la càmera es gira cap a com veuen la performance, i no a la performance en si. A la històrica disjuntiva entre “ser és percebre (esse és percipere) / ser és ser percebut (esse est percipi)” (Vell i Cortés 2006) que va reprendre Samuel Beckett de el bisbe Berkeley, se suma aquí el fora de camp de l’subjecte, de l’ performer.

Mirada defectuosa de Clara Cañellas.

La reflexió sorgeix de l’estranya analogia entre una disfunció tècnica i una fisiològica, quan l’ull de la màquina i l’humà es desenfoquen alhora. Veig de nou també aquí una referència a Film de Beckett en la relació que planteja entre l’ull i la càmera, així com la solució tècnica del desenfocament per identificar la mirada de l’ull. Clara subratlla els fets que motiven la seua feina: “L’assaig comença a partir de dos fets: diagnòstic de l’oftalmòleg (el qual determina que he estat veient amb unes ulleres mal graduades i que les meues diòptries són més de les que creia) i el trencament de la meua càmera (quedant trencat l’enfocament). La relació de tots dos successos és el punt de partida” (Cañellas 2020).

Modificació opressiva de les formes de vida

Els vídeos Capturat de Pedro Bella i Board Games de Pablo Oria al·ludeixen al xoc d’aquesta mirada cap al jo amb les dràstiques modificacions que imposa el confinament.

Pedro Bella situa la imatge en el present, capturant des de la pantalla l’escanejat 3d del seu cos i el seu entorn. Ell mateix assenyala “Capture la pantalla. Presente les captures. Presente la meua captura. Capture la meu captura” (Bella 2020); però el text i la seua veu reconfiguren fragments del passat, reproduint i transcrivint arxius de missatges de veu emmagatzemats, una veu del passat que pren ací caràcter de pensament atemporal. La imatge sondeja les textures digitals d’un espai 3d capturat de la pantalla, mentre la veu flueix entrecreuant capes de passat arxivades en la memòria de l’ordinador. La veu vacil·lant o pausada fa que imaginem gestos corporals o de la cara a través dels canvis de to, i els silencis, o amb els sons guturals i interjeccions, o a l’allargar el final d’una paraula. En un moment del vídeo els arxius d’àudio es converteixen en imatge, mostrant la data en el seu títol, dada creuada que també apareix a la fi de cada fragment de text, reforçant les relacions.

Pablo Oria en Board Games confina la situació actual dintre d’un videojoc, les regles del qual controlen i vigilen qualsevol moviment i, davant la pèrdua del dret de privacitat, planteja els seus dubtes i reflexions personals establint analogies entre la invisibilitat del virus i la pròpia invisibilitat del jo. Així, la seua veu robotitzada acompanya un collage d’imatges al·lusives de molt diferent procedencia, i, entre altres coses, diu:

• “Si jo també sóc invisible,
• Què em fa diferent de l’enemic?
• Tocar està prohibit,
• El contacte és vergonyós.
• Has de ser vist,
• has de ser observat,
• o perdràs la teua puntuació” (Oria 2020)

Reflexions des del jo

Un jo que reflexiona sobre la vida quotidiana, familiar en el cas de RITual d’Alba Ramos, polític-amorosa en Pervers Narcís de Pepe Reyes. En els dos treballs els afectes i sentiments formiguegen confusos en la relació amb l’altre.

El vídeo RITual d’Alba Ramos té un caràcter a manera de diari i de conversa familiar. S’inicia en un ambient tancat de foscor granulada i groguenca, la veu xiuxiueja i dialoga amb imatges fotogràfiques furgant el passat, expressant amb tendresa dites populars que revelen una forma de pensar familiar. Les fotografies es transformen en gràfics, trencant la foscor, començant un cicle que tornarà a la foscor i de nou a la claredat gràfica.

Les fotografies disparen els records, fan de vectors que condueixen fluxos de memòria i emoció, però és la veu la que afina el sentit. La imatge oscil·la entre foscor i claredat, entre el gra de la imatge analògica i l’efecte granular dels gràfics digitals; la veu conversa més amb el passat, inserint alguna pinzellada del present. El cantussol final d’una cobla popular reforça el sentit i l’atractiu especial de l’assaig.

Alba assenyala un feedback circular de motivació entre el poder de la fotografia i el del discurs: “Recull fragments de converses molt íntimes amb un familiar que està present gràcies a la fotografia. Aquest fil de conversa és el que genera el recorregut de reflexió a les imatges, i el vincle que es va generar amb la fotografia és el que va donar peu a la reflexió” (Ramos 2020).

El vídeo Pervers Narcís de Pepe Reyes Caballero, sota una estructura complexa i circular, combina iconografia simbòlica de la pintura ―amb 10 quadres ben seleccionats entre els quals destaquen tres versions de “La mort de Jacint”, una de les icones de la pintura gai―, fragments de vídeos i pel·lícules, de cançons, música i àudio, al que se suma cites de fragments d’un discurs amorós de Roland Barthes que, molt encertadament, apareixen com si foren missatges de WhatsApp. Aquest intricat collage transmet però amb claredat la seua reflexió personal.

L’autor descriu de forma clara el seu plantejament: “La peça reflexiona sobre les dinàmiques de dominació que es desenvolupen en relacions sexoafectives i les que utilitzen els Estats sobre la població. Mitjançant el text Fragments d’un discurs amorós de Roland Barthes es proposa una similitud entre els mecanismes de l’amor i els mecanismes de la guerra, mentre que un capturador manipula, sedueix i domina al capturat que, segons Barthes, és sempre feminitzat. Els ideals de feminitat i masculinitat s’entenen com a desencadenants d’aquestes pràctiques des d’una perspectiva crítica, plantejant l’anàlisi sobre subjectes no-normatius en l’estructura binària en una relació homosexual en la qual es desgasten l’un a l’altre. La muntanya russa de relats contradictoris i superposats i la incertesa, la por i el plaer simultani és abraçada per a la construcció d’un retrat subjectiu de la situació viscuda” (Reyes 2020).