PRORROGADA
Aitor de Maenza, comisari de l’exposició
El format domèstic, el streaming i les xarxes socials com a difusió del cinema, o de la idea de cinema. La difusió tradicional de cinema es troba en una època que pertany a les filmoteques, a petits projectes o a les estrenes d’uns quants èxits de Hollywood. Però això no suposa la fi del cinema, i tampoc la seua absorció pel model televisiu o pel de les xarxes socials. En aquest cas, el cinema s’ha reafirmat en allò que li fa essencialment cinema.
Aquesta exposició planteja alguns projectes.
El VOD, el P2P o les comunitats virtuals han estat essencials per a la formació cinematogràfica de tota una generació, de la meua generació. Gràcies a tota aquesta nova distribució tant jo com molts dels meus amics hem pogut gaudir del cinema d’Ozu, Renoir, Mizoguchi o Tourneur tot i venir de petites poblacions, o tindre unes possibilitats materials molt limitades. És clar que poques vegades es podrà imitar l’experiència d’una projecció a sala, però la importància que ha tingut el format domèstic o en línia per ampliar el públic és irrefutable.
Els altres formats com a distribució del coneixement cinematogràfic.
Els projectes que aquí es presenten responen a la idea essencial d’allò que fa al cinema, cinema. Allò que el diferencia dels fulletons televisius o les construccions tendencioses: la pròpia autopercepció, ser conscient de la seua pròpia existència.
Fassbinder feia televisió i no deixava de ser cinema. Godard rodava en digital i no deixava de ser cinema. Weerasethakul substitueix la projecció d’imatges per il·luminar amb llums directament el públic i tampoc no deixa de ser cinema.
Més enllà del format, el cinema té un discurs que es basa en la ironia dels seus objectes. Un llenguatge que es pensa sobre si mateix per analitzar-ne el medi i estudiar-ne les estructures, els somnis i les trampes.
Una mirada que ve definida per les possibilitats materials de distribució i exhibició del medi. En són exemple alguns cineastes actuals: davant d’un panorama de vertigen per donar a conèixer les seues creacions, poden tindre una llibertat creativa que els empenta a la dialèctica, a desestructurar les regles, a assajar, a remesclar o a sintetitzar.
Per això a la present exposició hi ha VHSs, col·laboracions amb plataformes de distribució en línia, cinema en streaming o la clàssica projecció en pantalla blanca, però reinterpretada. Perquè volem presentar nous formats i distribucions, i alhora veure com aquestes noves eines han propiciat nous discursos i maneres, però que continuen connectant amb els grans noms del cel·luloide. De com el cinema continua existint i de com les mutacions poden continuar aportant visions indispensables per a l’enteniment audiovisual contemporani.
Haunted Demons
A l’apartat que imita el format més habitual al cinema, la projecció, presentem una peça de Sergio Martín.
A partir d’un remuntatge de la pel·lícula “Demons” (Lamberto Bava, 1985) s’analitza la idea de com es construeix el cinema de gènere i les estructures consegüents, jugant amb l’ambigüitat sobre quin és l’element embruixat del film. En aquesta obra Martín intenta repensar sobre l’esgotament d’alguns aspectes tant del cinema com del gènere de terror.
Sergio Martin (Benidorm, 1992) és artista graduat en Belles Arts (UPV). Exerceix com a docent i investigador a la Universitat Politècnica de València. Ha participat en nombroses publicacions i el seu treball ha estat exposat en espais com l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), el Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC), el Muxart, les Drassanes Reials de València, la Casa Encendida, EL TuttLeman Learning Center a Philadelphia (E.E.U.U), el Tenerife Espai de les Arts o La Filmoteca de València.
永遠の処女 – The Eternal Virgin
Pel que fa a les plataformes de streaming comptem amb l’obra 永遠の処女 -The Eternal Virgin de Jorge Suárez Quiñones Rivas, la qual va ser distribuïda de manera internacional per la plataforma MUBI’s Notebook.
El seu creador hi realitza un muntatge de diferents escenes en què l’actriu Hara Setsuko recorre diversos espais quotidians emmarcats en l’àmbit domèstic. Totes aquestes pel·lícules, dirigides pel mestre Yasujiro Ozu, componen una reedició de les idees presents a la filmografia del seu creador, sobre els avatars del sexe femení al Japó posterior a la Segona Guerra Mundial.
Jorge Suárez Quiñones Rivas (León, 1992) va estudiar Arquitectura a l’Escola Tècnica Superior de Madrid i el MasterLAV. La seua obra fílmica s’ha programat al MUSAC, al 58 Mostra de Cinema Périferico, a l’Anthology Film Archive de Nova York o a la Documenta de Madrid. Des del 2017 és docent al Laboratori Audiovisual LAV i a l’Escola Universitària d’Arts TAI.
El 2023 la seua obra va passar a formar part del catàleg del Light Cone de París.
A Continuous Screening of Bob Clark’s Film “Porky’s”
El primer format domèstic d’èxit va ser el VHS i com a tal, atesa la seua importància, havia de ser present en aquesta exposició.
Per això hem creat una reinterpretació d’una instal·lació de Mike Kelley del 2002. Aquesta inclou l’emissió en bucle de la pel·lícula Porky’s (Bob Clerk, 1981), en què s’ha substituït la banda sonora del film per una composició electrònica de Morton Subotnik “The Wild Bull”. La peça suposa una reflexió sobre el desig, en una clau molt més profunda del que presentava la pel·lícula original. Mentre que l’estructura de la instal·lació recrea l’estètica d’una habitació d’un estudiant i emula l’ambient de la pel·lícula que també va viure Kelley.
Mike Kelley (Wayne, 1954 – South Pasadena, 2012) va ser un artista essencial de la remescla i d’un tipus de ready-made que, avui dia, és essencial per entendre l’art contemporani.
<TikTok/Twitch>
Aquesta obra es divideix en dos vídeos i tracta sobre la difusió del cinema a través de les xarxes socials actuals.
D’una banda, la difusió de cinema que versa sobre l’anàlisi de la pròpia imatge (Godard, Andersen, Farocki, etc.) però remesclat amb una actualització d’aquelles imatges que avui dia defineixen l’audiovisual: mems, tutorials, gameplays, etc. . No intervenint-hi, sinó acompanyant la pròpia pel·lícula amb diferents finestres que mostren altres imatges alternatives a allò que s’està explicant. Tot això encapsulat en directes retransmesos a través de la plataforma de TikTok.
D’altra banda, trobem La difusió de pel·lícules “en brut” a través de directes de Twitch que possibilita als espectadors fer comentaris de forma instantània. En aquest cas una pel·lícula de Michael Snow retransmesa a través de la plataforma.
Tots dos exemples, que són projectades en una versió reduïda a l’exposició, responen a les noves formes que ha propiciat el món tecnològic a l’hora de descodificar la imatge.
Alberto Barinaga (Oviedo, 1989) va estudiar Enginyeria Química a La Universidad de Oviedo i, tot i no tenir una producció extensa, contínua i difosa, crea alguns projectes que basculen entre l’humor i una mena de revisitació del dadaisme.
Una història de la cinefília des del VHS fins a Twitch. Podcast Culturplaza