50 aniversari de la revolta de Stonewall NY

Se sol citar com a esdeveniment que va donar origen a l’Orgull Gai i tot el que vindria després, la revolta que va tenir lloc al garito Stonewall Inn i en els seus voltants, al Greenwich Village de Nova York, el 28 de juny de 1969. De això fa 50 anys. Per aquest motiu, no sembla mala idea dedicar-li un record. No obstant això, hem de fer un esforç per reconèixer a uns protagonistes oblidats d’aquell moviment que acabaria amb “el tabú més antic de la humanitat”, com diria el nostre Juan Gil-Albert. Per què hi ha hagut un cert falsejament al respecte. Ho podem veure, per exemple, en el monument aixecat al costat del Stonewall Inn, en Christopher Park, obra de George Segal. Cal tindre en compter que aquella nit no havia sol nois i noies blanques, també hi havia negres, llatins, i havia trans, drags, travestis …. De fet, Stonewall Inn era conegut per ser popular entre les persones més marginades de la comunitat gai: transsexuals, drag queens, marietes, xaperos i joves sense sostre. Però el monument aixecat en 2016 va buscant el “blanquejament” del moviment LGTB. Hi ha una autèntica controvèrsia sobre aquesta qüestió. L’estrena el 2015 de la pel·lícula de Roland Emmerich “Stonewall”, va fer aixecar la veu d’alarma de molts, francament indignats. Es tracta d’un remake del “Stonewall” de 1995, realitzat per Nigel Finch. El seu protagonista és un home blanc que respon a l’estereotip masculí del W.A.S.P. del medi oest, cosa que no es correspon totalment amb el que va passar aquell estiu de 1969. En contrast amb aquest enfocament, el 2017 la plataforma Netflix estrena el documental “La mort i la vida de Marsha P. Johnson”, que té per protagonistes a Marsha P. Johnson i Sylvia Rivera, dues activistes pels drets del col·lectiu LGTB que van estar en primera línia durant la revolta de Stonewall. Dues dones transgènere (llavors se’ls cridava transvestits), una negra i l’altra d’ascendència porto-riquenya i veneçolana. Sense entrar a valorar-ne els mèrits cinematogràfics, el cas és que s’exposa davant l’espectador una realitat molt diferent a la que ens mostra “Stonewall”. El reconeixement de l’aportació de la gent transgènere en relació amb la lluita pels drets LGTB, constitueix un objectiu ineludible de cara a la celebració del 50 aniversari de la revolta de Stonewall.

whitewashing George Segal, Gay Liberation Monument (2004)

Amb aquest fi teníem previst incorporar a la nostra pantalla Screening, un vídeo amb unes imatges molt potents de Sylvia Rivera quan al Gay Pride del 73. Des de l’escenari, es va encarar amb tots els gais W.A.S.P. que hi eren reunits, per escopir allò de “Y’all better quiet down” [Vostès baix millor tranquil·les], perquè l’estaven retraient no ser digna d’estar a l’escenari, a ella, una transgènere llatina i borratxa, i els va fer veure que eren elles ―les inclasificables―, les que estaven patint presó, que era ella i les seues germanes, les que s’havien partit la cara davant de la policia perquè ells ―perfectes W.A.S.P. del medi oest― pogueren estar tocant-se el cul al mig de Nova York… Però, mentre s’elaborava aquest post el vídeo ha estat retirat de youtube [https://youtu.be/UQg5xzirxH4]. Llavors, anem a tornar al present més immediat, perquè la lluita transgènere i intersexe no ha acabat, ans al contrari es fa cada vegada més necessària, enmig d’un Orgull Gai cada vegada més cishomonormatiu i amb un racisme que es va desvetllant de manera lenta però imparable. Així que hem optat per portar a la nostra pantalla a Chenta Tsai, també conegut com Putochinomaricón, que acaba de publicar un llibre de lectura obligada Arròs Tres Delícies. Sexe, Raça i Gènere (Plan B, 2019), en una entrevista que va a remoure més d’un fonament estètic i ètic.