Art i malaltia

Durant el procés de documentació per a l’elaboració d’aquest text “Art i malaltia”, que acompanya l’exposició en línia “Coronavirus, por i valor”, a manera de text curatorial que dóna compte del marc teòric de la mateixa, la primera referència de interès localitzada a la xarxa va ser un treball d’Hugo A. Sotomayor Tribín: “Malalties en l’art prehispànic colombià” (1991). L’autor és un metge colombià que opera en el camp de la paleopatologia, adoptant com a mètode de coneixement l’anàlisi de ceràmiques precolombines; en aquest sentit, el que pren com a mitjà d’estudi són recursos materials aportats per investigacions efectuades en l’àmbit de l’arqueologia. Hugo A. Sotomayor Tribín ha centrat el seu interès, particularment, en l’estudi del coneixement que es tenia de les malalties en el passat previ a la conquesta d’Amèrica iniciada amb l’arribada de Cristòfor Colom. És a dir, que es tracta en definitiva d’un treball d’un antropòleg de vocació. De fet, en la presentació d’un llibre col·lectiu sobre aquesta matèria Aproximacions a la paleopatologia a Amèrica Llatina, no va dubtar a recordar el que diu la Constitució de Colòmbia al respecte de les vivències i de l’experiència precolombina, quan reconeix el caràcter multiètnic i multicultural del país, el qual “obliga a tots els colombians a reconèixer i respectar la medicina dels pobles indígenes” [veure ací]. Aquest treball conté alguns dels ítems que de manera rellevant han vertebrat l’organització de l’exposició, que com comentem al presentar-la, ha hagut d’abordar el que a la fi s’ha vist que constitueix el problema més rellevant d’una exposició en línia, que és el de orientar-se al mar d’internet, definint la forma com es prenen els recursos que hi ha a la xarxa, i el seu reformatatge per ser retornats a la mateixa, i totes les qüestions que això posa en joc. Aquests ítems han estat: iconografia i simbolisme. Perquè, a diferència dels treballs d’antropologia i etnologia a l’ús (és a dir, els procedents d’Occident, amb Claude Lévi-Strauss al capdavant), al treball d’Hugo A. Sotomayor Tribín no es dona per fet que siguen explicacions místiques o màgiques les que donen suport o serveixen de marc de referència a la forma com es va abordar les malalties en el passat, sinó que es busquen les informacions que proporcionen les restes arqueològiques analitzant aquests objectes, concebent-los com a elements que ofereixen imatges que són la representació de fenòmens patològics, que contenen al seu torn vestigis de la forma com van ser abordades aquestes patologies i de la significació que se’ls va atribuir a la comunitat. En definitiva, estem en presència de tots els factors que intervenen en la creació de símbols, amb la iconografia al seu servei.

craneosinostosis Craneosinostosis

disostosis craneofacial Disostosis craneofacial

enanismo por acondroplasia Enanismo por acondroplasia

Prognatismo Prognatismo

sindrome de Down Sindrome de Down

D’aquesta primera aproximació va sorgir una conclusió principal ―que no ha fet més que confirmar-se al llarg de tot l’estudi amb successives noves dades i aportacions―, a la qual havem fet referencia abans, i a això s’ha afegit la constatació d’una forta diferenciació pel gènere a l’hora d’abordar el tema, ja que mentre que els homes utilitzen l’art per estudiar les malalties, les dones ho utilitzen com a mitjà de cura o per reflexionar sobre els processos de cura. Així, per exemple, pel que es refereix a la part d’allò masculí, a més del cas a què ens hem referit abans, dels estudis efectuats per Hugo A. Sotomayor Tribín, a la vista de restes arqueològiques precolombines, tenim el cas del metge professor de medicina forense Alejandro Font de Mora, que ha vist en les següents pintures que formen part de la història de l’art, les malalties que es citen, de la qual cosa va donar compte en el seu discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de la Medicina de la Comunitat Valenciana: “La perícia mèdica i l’art”. Alguns dels quadres estudiats, i el diagnòstic emès, són els següents: «El nen de Vallecas», de Velázquez, en el qual veu un cas d’hipotiroïdisme congènit o cretinisme; «Magdalena Ventura», de José de Ribera, un cas d’hirsutisme; «Carlos II El encisat», de Juan Carreño de Miranda, un cas de raquitisme, anèmia (potser d’origen palúdic) i un més que possible dèficit intel·lectual; «L’herència», d’Eduard Munch, un cas de sífilis congènita de començament primerenc (“el pintor va fixar la seua atenció en un nadó amb signes d’exantema macular i hidrocefàlia, així com mal estat general i aspecte de fàcies de vell”); «Gilles», de Jean-Antonie Watteau, un cas d’adenoma hipofisari amb secreció excessiva d’hormona de creixement; etc.

Opisthotonos (1809) Charles Bell (cirujano), tétanos “Opisthotonos” (1809), de Charles Bell (cirurgià), tètanus

Rodrigo Ayala Cárdenas en CulturaColectiva.com el 7 de novembre de 2017, fa un exercici semblant d’identificació de patologies en pintures que formen part de la història de l’art (em sembla que utilitzant el treball d’Alejandro Font de Mora sense citar-lo), i es refereix a: “Cristina s World” (1948) d’Andrew Wyeth, en la qual es podria veure la pòlio; “Una dona vella i grotesca o La Duquessa Lletja” (1513) de Quentin Matssys, un cas de Malaltia de Paget; “Petrus Gonsalvus” (mitjan del cinquecento), d’autor desconegut ―el retratat va formar part de la cort del rei Enric II de França―, un cas de Síndrome d’Ambras o hipertricosi universal congènita (no era l’únic cas de representacions patològiques a la Cort, el propi rei va autoritzar a Ambroise Paré a que pintara el seu ull ferit en un torneig per investigar la forma de curar-lo); “Opisthotonos” (1809) de Sir Charles Bell, un cas de Tètanus; el autoretrat de William Utermohlen (2000), Alzheimer; etc.

William_utermohlen_2000 Autoretrat de William Utermohlen (2000), Alzheimer

En viu contrast amb aquest plantejament, quan les dones han fixat la seua atenció en les malalties ho han fet fixant la seua mirada en la cura. A més dels casos d’art-teràpia, dels que a La Posta hem tingut alguns exemples, com és el cas del Taller de Cianotipia, a càrrec de Sílvia Giménez, fins i tot el Taller Sintonia de Colors, a càrrec de Tamara Guerrero, ambdós inclosos en la programació de Labi 02, de 2018 ―el projecte del Màster en Fotografia, Art i Tècnica de la Universitat Politècnica de València en col·laboració amb Fundació la Posta, que té lloc tots els anys (aquest any s’ha vist interromput per la irrupció de la crisi sanitària de l’coronavirus; encara que està en la ment traslladar les seves activitats a Instagram) [es pot veure ací; aquestes activitats van coincidir amb altres en el mateix temps, totes elles beneficiàries del programa “Emergents. Estratègia d’Innovació Social al Territori” de la Universitat de València en col·laboració amb l’Ajuntament de València]; fins i tot més recentment, hauríem de fer referència a l’activitat desenvolupa per Paula Valero Comín “Posada en qüestió” (una activitat per curar l’esperit), dins de la programació de “Silenci” que desenvolupa Norberto Llopis Segarra en col·laboració amb Miguel Ángel Baixauli i Fundació La Posta, en el marc de “Variacions sobre el planol” comissariat per Angela Montesinos i Juan Luis Toboso per IVAM Produeix [veure ací].

Pepa L. Poquet, "Puig de Randa" Pepa L. Poquet, “Puig de Randa”

Tot i que la relació més estreta amb el moviment Art i Salut s’ha produït a través de la nostra participació en FICAE, el Festival Internacional de Curtmetratges i Art sobre Malalties, organitzat per la Càtedra Art i Malalties de la Facultat de Belles Arts de València, magníficament dirigit per Ricard Mamblona i Pepe Miralles. Es van celebrar quatre edicions de FICAE, entre 2015 i 2018, havent participat La Posta en les dues últimes, com a seu paral·lela dedicada a activitats artístiques. En aquest marc La Posta va acollir la conferència-performance de Pepa L. Poquet en conversa amb Pepe Miralles [CONVERSA(C)CIONS] “2009. Guillain-Barre “, abordant l’experiència de la síndrome Guillain-Barre, tenint com a fil conductor el treball/procés “El·lipsi”, que en alguna de les seues presentacions ha inclòs la videoinstal·lació “Puig de Randa”, inspirada en la muntanya mallorquina del Puig de Randa, on es troba el Santuari de Cura. A l’any següent, en l’edició FICAE 3 en 2018, es va reproduir a La Posta l’atmosfera del taller “Cossos en Lluita”, que es va oferir per primera vegada dins d’un conjunt d’activitats que, sota la mateixa denominació, va abastar conferències, trobades i una exposició, la qual cosa va tindre lloc a Las Naves CCC, de València, el gener-febrer de 2017. A càrrec d’Anaïs Florin i Eva Fernández, amb la participació de Pepe Miralles: Conversa(c)cions: Pràctica artística i visualització de relats silenciats: el cas del taller COSSOS EN LLUITA.

Precisament, pertanyent a FICAE, en la seua 2ª edició, 2016, 從此過著幸福快樂的日子 (Ella va gemegar), 2015, 18′, de Guo Mao-Quan (normalment a continuació s’afegiria el país de producció del film, en aquest cas Taiwan, no sabem exactament per què). Va obtenir el primer premi en l’apartat de ficció. Es pot veure a la pantalla amunt.

SHE-MOANED Fotograma de “Ella va gemegar” (2015) 18′, de Guo Mao-Quan

La dedicació de les dones a la cura ve de lluny. Tot i que no sempre la societat ha estat tan agraïda amb la seua tasca. Hi va haver un temps en què se les cremava a la plaça pública. Eren els temps de la Inquisició. Acusades en la majoria dels casos de bruixeria. Encara que no totes les dones acusades de bruixeria es dedicaven a la cura, si una part important dels casos. Durant els segles que va durar la caça de bruixes, l’acusació de bruixeria va abastar una infinitat de “delictes”, des de la subversió política i l’heretgia religiosa fins a la immoralitat i la blasfèmia. Però hi ha tres acusacions principals que es repeteixen al llarg de la història de la persecució de les bruixes, fonamentalment al nord d’Europa. En primer lloc, se les acusava de tots els crims sexuals concebibles en contra dels homes. De manera simple i planera, sobre elles pesava l’acusació de posseir una sexualitat femenina. En segon lloc, se les acusava d’estar organitzades. La tercera acusació, finalment, era que tenien poders màgics sobre la salut, que podien provocar el mal, però també que tenien la capacitat de curar. Sovint se les acusava específicament de tindre coneixements mèdics i ginecològics (Bàrbara Ehrenreich and Deirdre English: Witches, midwives and nurses, a story of women healers [Bruixes, llevadores i infermeres, una història de sanadores], 1973).

Ensayos, Francisco de Goya Ensayos (1799), Francisco de Goya

Nora Ancarola, "Ferida de temps" Nora Ancarola, “Ferida de temps” (2015)

Tornant al principi d’aquest text, quan dèiem que és el text curatorial que explicita el marc teòric en què s’ha configurat l’exposició “Coronavirus, por i valor”, i hem anat descrivint els ítems principals que emmarquen aquesta exposició (iconografia i simbolisme; diferències de gènere; dimensionament i formatat d’una exposició en línia…), tot això com si hi hagués una diferència radical insalvable entre aspectes teòrics i la seua representació. Però com que no és així, no volem acabar sense referir-nos a una feina que és un bon exemple d’això. Es tracta del projecte “AntiKeres (Les curadores)”, un treball que desenvolupen des de fa uns anys Nora Ancarola i Marga Ximenez. Es tracta d’un work in progress que forma part de la Trilogia de la privadesa (juntament amb “Sibil·la” i “Domus Àurea”), estretament vinculat al desenvolupament del MX Espai 1010 de Barcelona, que gestionen des de 1998, ja que es tracta d’un treball documental que s’ha anat nodrint amb les aportacions que han anat fent els col·laboradors que d’alguna manera han participat en el quefer de MX Espai 1010. A través d’una carta, Nora Ancarola i Marga Ximenez els demanaven les seues aportacions testimonials, en format de text i imatge, centrades en el tema de la cura a malalts i ancians. A l’antiga Grècia les Keres (en singular Ker) eren esperits malignes que havien de ser foragitats. Denominades filles de la nit. Probablement l’antecedent de la idea de les bruixes que s’estendria en particular pel nord d’Europa uns segles després. AntiKeres ve a oposar-se a aquesta idea negativa reivindicant el paper de les dones que cuiden de les persones i de les coses que estimem. El desenvolupament del projecte ha inclòs també una sèrie de vídeo-entrevistes amb aquests col·laboradors i col·laboradores, que han fet aportacions de tota mena, com compartir experiències, lectures de textos, etc. Tota aquesta recopilació de documents s’ha mostrats en diferents formats expositius, en una successió de centres d’art en itinerància [més informació sobre AntiKeres ací]. Vam tindre oportunitat de conèixer aquest projecte durant els treballs de curadoria de l’exposició “Museari: estètiques de la diversitat sexual”, que va tindre lloc al juny-juliol de 2016 a La Posta, en la qual Nora Ancarola exhibia la seua obra “Ferida de Temps” (2015), sobre l’impacte del pas de el temps en la pell i la vellesa, el que enllaça directament amb la malaltia i la mort, l’atenció sobre ella i les cures. La qüestió és que portem ara el record de tot això, en aquest text curatorial sobre l’exposició “Coronavirus, por i valor”, del qual hem dit al principi que ve a definir el marc teòric de la mateixa, com si teoria i realitat/vida foren realitats separades, perquè al tractar-se AntiKeres d’un treball arxivístic, fusiona les dues realitats confonent-les.

Lola Donaire, AntiKeres Lola Donaire en les video-entrevistes de AntiKeres

Anti-keres L’aportació d’Antoni Clapés a AntiKeres