Tal com hem explicat en el presentació d’aquesta exposició de treballs de Joan Gómez Alemany “Entre allò visual i allò sonor. Reapropiació de la matèria i el material”, hi ha una ferma voluntat de transcendir disciplines, i partint d’un punt d’origen ferm en la música i l’art sonor, Joan Gómez vol travessar els límits de la seua disciplina més pròpia per incorporar allò que és visual, encarnat en la plàstica, la fotografia i el cinema. Per tant, s’estarien transcendint fronteres imposades pel repartiment acadèmic del coneixement, per tal d’abastar un tot holístic. En això hi ha voluntat d’establir un nou ordre, perquè, com es va explicar en la presentació de l’obra de Joan Gómez Alemany el dia de la inauguració de la mostra per part de María José Martínez de Pisón (membre del Patronat de la Fundació La Posta, professora en el Màster d’Arts Visuals i Multimèdia UPV, promotora de Plutón CC entitat especialitzada en art sonor, etc.), realment en la nostra experiència quotidiana no hi ha una separació entre visió i so: nosaltres veiem una persona que ens parla i l’escoltem simultàniament ―per exemple recitant un poema, la qual cosa activa al seu torn una multiplicitat d’imatges en el nostre cervell―. Li hem escoltat moltes vegades a José Manuel Costa, un dels millors especialistes en art sonor a Espanya, dir que les belles arts són bastant sordes (o mudes) quan resulta que “gairebé tot el que es veu també sona”. Malgrat aquesta evidència, el cas és que en algun moment en alguna instància es va decidir que calia segregar el coneixement i la pràctica artística de tots dos mitjans.

No obstant això, es pot abordar el fenomen conjunt de la visió i el so d’una manera integrada, i amb enfocaments variables. Les partitures sobre les quals ha intervingut Joan mitjançant grafismes d’una plàstica molt potent, mostren la transcripció al visual de la música escrita amb la notació clàssica, mitjançant un sistema de senyals visuals que aplica els diferents colors en funció dels resultats que llancen estudis psicològics sobre la significació dels mateixos en la seua relació amb els sons que escoltem. Hi ha altres transcripcions en les partitures mostrades, perquè també s’han transcrit composicions d’electroacústica habitualment escrites en la notació pròpia de l’electrònica, les quals han passat a la notació clàssica de la música tonal ―això ens ajuda a comprendre que la mateixa notació ja és transcripció de allò sonor a allò visual (com tots els llenguatges escrits que transcriuen la parla convertint-la en una imatge)―.

Aquesta pràctica, treballant sobre partitures, ha estat abordada en el passat, per exemple, per Olga Neuwirth a “…miramondo múltiple…” (2007), presentada a la Documenta 12 a Kassel. Encara que en el cas d’Olga Neuwirth es tracta d’un treball musical molt senzill, que no arriba a la complexitat, tant conceptual com expressiva, de l’obra de Joan Gómez, que en aquest sentit és un treball d’avantguarda. No obstant això, es porta ací a col·lació aquest antecedent, perquè el que ens ve a dir és que l’obra de Joan Gómez presentada a “Entre allò visual i allò sonor” s’inscriu en una línia de treball que compta amb el suport de la més important institució de l’art contemporani, com és Documenta.

 Olga Neuwirth, “…miramondo multiplo…” (2007), Documenta 12, Kassel.

També ha prestat atenció a aquesta exposició Carmen Pardo, la presidenta del Patronat de la Fundació La Posta, persona de reconegut prestigi en el camp de l’art sonor, que ha destacat en particular que: “El tractament de la càmera en Arma del diable, cap de pecat, destrucció del paradís, ofereix un tempo que és meravellós per als dies que corren”. Arma del diable, cap de pecat, destrucció del paradís (s/d, encara que necessàriament recent), un títol pres de La Celestina de Fernando de Rojas, es pot veure ací.

 Arma del diable, cap de pecat, destrucció del paradís

Temps és precisament el que hi ha entre allò visual i allò sonor. Sabut és que la llum viatja molt més ràpida que les ones sonores. Tots els éssers humans tenim una experiència directa d’aquest fet físic, quan veiem els llamps d’una tempesta i poc després escoltem els trons. No obstant això, el treball de Joan Gómez busca acurtar aquesta distància, que en realitat només és apreciable en grans distàncies, gairebé còsmiques. Encara que una mica de còsmic hi ha en el seu treball. Ho ha sabut apreciar Carlos Maiques en el magnífic dibuix que li va fer el dia de la inauguració. “Els diversos elements fragmentaris són com estrelles, cada estrella existeix per dret propi, té la seua posició fixa a l’atles de la vida, però quan es prenen en conjunt formen una disposició de constel·lacions, desplegant davant nostre la fragilitat del pensament i l’escriptura de l’artista en el context de la seua existència i procés creatiu. No obstant això, el seu univers no s’esvaeix en l’infinit” (Sandra Schwaighofer).

 © Carlos Maiques

Joan Gómez Alemany, que té 29 anys, procedeix d’una formació inicial en música, que després s’ha mogut cap a les arts visuals buscant amb afany la transdisciplinarietat. Es mou amb desimboltura en una àmplia gamma d’ocres, i la seua música/art sonor busca, com diu ell, estar al mateix nivell que les imatges, en aquest sentit, ni es busca fer-la passar desapercebuda, inexistent, segons l’ideal modern, ni atorgar-li un protagonisme propi autònom, sinó que, utilitzant les seues paraules, es tracta de: “un treball que vol veure els sons, de la mateixa manera que s’escolten les imatges”.

Entre allò visual i allò sonor. Reapropiació de la matèria i el material