El dia 29 de juny de 2023, per tal de commemorar la Revolta de Stonewall Inn que va tindre lloc el 28 de juny de 1969 a Nova York, i que representa el naixement del moviment LGTBQI+, va tindre lloc a la Fundació La Posta, a la Plaça de la Santa Creu i als carrers propers, una cerimònia coral participativa en tres parts:
Primera: a l’interior de La Posta, projecció de la peça de videoart “Invocació de les Santes Revoltoses” (6′, 2005), de Graham Bell Tornado, un homenatge a les artistes outsiders i queers (es pot veure ara a la web ací).
Segona: a la plaça de la Santa Creu una acció participativa basada en l’expressió vocal cantada de lemes utilitzats en manifestacions. La base d’aquesta acció coral és una manera de cançoner cuir, escrit entre els fulls d’un llibre de misses catòliques, que pren com a primera matèria lemes de manifestacions i cançons ecotransfeministes realitzades per a l’esdeveniment, els textos de les quals van inundar a les jornades prèvies les parets dels carrers adjacents a la Fundació La Posta, en forma d’art urbà, per infectar el barri amb la seua propaganda queer.
Tercera: de tornada a La Posta “Kuiraoke”, un karaoke de cançons queer, triades pels participants, presentat per Diana DAMG, DJ i activista trans.
L’organització de rituals performatius és un tipus d’acció de llarga tradició i que ha estat utilitzada en contextos molt diferents, no només els artístics, sinó també en molts altres contextos generalment amb un fort contingut simbòlic i espiritual. La posada en escena dels rituals gairebé sempre té per objecte empoderar els seus participants en el convenciment de les idees i de la comunitat que els uneix, i per això és habitual la utilització moltes vegades del que en alemany es coneix com Sprechgesang, una tècnica usada en música vocal on el cantant és requerit a fer servir la veu d’una manera expressiva a meitat de camí entre parlar i cantar. Aquesta forma de parlar/cantar ha estat utilitzada tant a l’alta com a la baixa cultura. Així, per exemple, durant el segle XX, van fer un ús abundant d’aquesta tècnica els músics del corrent atonal i dodecafònic, com ara Arnold Schönberg i Alban Berg, practicants d’una estètica vinculada a l’expressionisme.
“Com Sanar…” Ritual de Graham Bell Tornado al Reina Sofia [MNCARS], durant la gran exposició de Salvador Dalí el 2013.
En el cas de Graham Bell Tornado, en les seues accions rituals treu profit als seus dots de cantant (que utilitza habitualment als seus espectacles de cabaret/drag ―probablement, l’única drag que no es limita a moure els llavis mentre sona pels altaveus alguna cançó icònica queer ―a més de La Prohibida, la qual a més canta cançons pròpies―), de manera que per a l’acció ritual “InsuMisa”, Graham va desplegar el seu saber fer al camp de l’Sprechgesang contagiant el públic assistent, que es va anar sumant en una performance coral perfectament organitzada, inclòs el posicionament dels diferents grups: veus agudes a l’esquerra i veus greus a la dreta (únicament no es va aplicar el criteri que distingeix dones i homes ―davant i darrere, respectivament―), que se segueix habitualment a la organització dels cors).
D’altra banda, l’acció ritual “InsuMisa” forma part d’una sèrie d’accions rituals o performances basades en llibres reciclats, trets de les escombraries i intervinguts que va començar el 2009. Graham Bell Tornado defineix aquestes accions performance i rituals basades en llibres de la següent manera:
Els “llibres-accions” es basen al voltant dels elements dels llibres, tant dels seus continguts -text i imatges- com del seu suport: els quaderns, la contraportada, la tarlatana, el fil del cosit, la manxa, etc. A partir d’aquests elements es treballa artesanalment utilitzant tècniques de dibuix, cal·ligrafia, enginyeria de paper i art d’acció. Així, a banda dels elements del seu suport físic, el llibre-acció pot incorporar elements de vídeo, música i performance en un assemblage que s’expandeix més enllà de les cobertes.
Els llibres-accions demostren una manera de resistir la dictadura de les pantalles, la retirada forçada de la realitat que ens tanca en un món virtual on controlem els uns als altres i on gaudim reiteradament un darrer espectacle extravagant: l’apocalipsi. Però mentre hi hagi un món real, mentre hi hagi alguna cosa fora de les pantalles, hem de lluitar perquè tant la cultura com una vida digna siga una possibilitat per a tots. Llibre Accions. http://www.grahambelltornado.com/recyclopedia/book-actionlibro-acciones/
Comenta Claude Lévi-Strauss, gran estudiós dels rituals, al seu llibre El pensament salvatje (1962):
“Els refinaments del ritual, que poden semblar ociosos quan se’ls examina superficialment, o des de fora, s’expliquen per la preocupació del que podríem anomenar una “microperequació” [s’entén per perequació, un terme d’ús al camp de l’urbanisme, el repartiment equitatiu de les càrregues entre els qui les suporten; en conclusió, tractar per igual els membres d’un grup]: no deixar escapar cap ésser, objecte o aspecte, per assignar-li un lloc al si d’una classe. Pel que fa a això, la cerimònia del hako, dels indis pawnee, és particularment reveladora només perquè ha estat ben analitzada. La invocació que acompanya la cruïlla d’un corrent d’aigua es divideix en diverses parts, que corresponen respectivament al moment en què els viatgers fiquen els peus a l’aigua, en què els desplacen, en què l’aigua recobreix completament els peus; la invocació al vent separa els moments en què la frescor és percebuda només sobre les parts mullades del cos, després aquí, després allà, i finalment sobre tota l’epidermis: «només aleshores podem avançar amb seguretat» [FLETCHER, 1904, pàg. 77-78]” [LÉVI-STRAUSS, pàg. 26 a l’edició espanyola FCE del 2005].
El ritual d’introduir-se al riu com a passatge sanador que ens portarà segurs pel nostre camí per la vida, és una imatge que es repeteix incansable a la història. A dalt, a l’esquerra, imatge icònica de participants al Festival de Woodstock (probablement un dels rituals més grans del segle XX), que va tindre lloc l’estiu de 1969, presa probablement al petit llac de Filippini que es troba darrere d’on hi havia l’escenari principal, al municipi de Bethel, Comtat de Sullivan, Estat de Nova York. Un espai d’una naturalesa exuberant, amb forta presència de l’aigua a llacs i rius afluents del Delaware. La conjunció d’aquest paisatge amb l’esperit que va generar aquest festival de música, amor i pau (la gent estava molt sensibilitzada amb la guerra del Vietnam, una de les darreres guerres colonials), va generar un ambient particularment propici a rituals de sanació, que passaven per introduir-se a les aigües, invocar el vent en el moment en què la frescor es feia sentir sobre les parts mullades del cos, com abans van fer els indis pawnee. Es tracta d´una imatge que té molt d´actualització d´una altra imatge, també d´un ritual de sanació, d´aquells que seguint Joan acudien al riu Jordà a Palestina, entre altres Jesús, fa vint segles [arriba a la dreta “El baptisme de Crist” (1500-05), predel·la de Pietro Perugino, es conserva a l’Art Institute of Chicago].
Tot i això, l’acció ritual de Graham Bell Tornado “InsuMisa”, no té tant les característiques d’un ritual de sanació ―que també n’hi ha, quan convida els participants a posar-se un braçalet al canell i entrar així a formar part del cercle de la resistència, com algú nou que ha deixat enrere un passat de sotmetiment a les convencions socials binàries (que inclou l’enfrontament entre cultura i naturalesa), rentant la brutícia de l’ànima que produeix la mentida―, però té més de ritual de empoderament dels participants en la idea que estan en una realitat material (no digital), representada en un llibre antic al qual se li dóna nova utilitat, en convertir-lo en base per a una nova cal·ligrafia que dóna cos a proclames abracadabrants, en un procés de corporeïtzació de la parla en reclamar per a aquesta caligrafia una pronunciació que és una mica també un cant. Tot això enormement físic i sensorial. Al mateix temps, en haver estat realitzat amb escassos recursos externs, és fàcil de qualificar com una forma d’art povera.
Tornant al principi, i la parla/cant que acompanya els rituals de Graham Bell Tornado, n’hi ha un a la seua carrera artística que va beure directament de l’origen d’aquesta forma popular d’expressió ritual artística, que és l’acció “Scottish Hysterics and The Keening Women Tour ” (2017).
El Keening és una forma tradicional de lament vocal pels morts en la tradició cèltica gaèlica, que se sap que va tindre lloc a Irlanda i Escòcia. Un lament que es pot veure com una forma de cant sean-nós, es realitza en els idiomes gaèlic irlandès i escocès (l’equivalent escocès de lament es coneix com a coronach). Al segle XX gairebé va arribar a desaparèixer, després d’haver estat perseguit per l’Església escocesa des del segle XVIII “ja que es pensava que les dones que ho duien a terme eren unes salvatges que havien estat posseïdes pel diable” (segons ens explica Graham Bell Tornado al seu bloc). Però ha estat recuperat en les darreres dècades. En la cultura espanyola popular també es coneix, tant el lament als funerals (les ploraneres) com la parla/cant en rituals de comunió (l’han practicat bascos ―els bertsolaris―, gallecs i andalusos ―especialment a les Alpujarres―, entre d’altres ), encara que influït pels contextos musicals imperants en els àmbits populars respectius, participa igualment d’aquesta tònica general cap a la parla cantada. I com a tal parla cantada, de vegades a duo. Exportat a Llatinoamèrica després de la colonització, ha aconseguit una materialització sui géneris que es coneix com a Payada, on adquireix la forma d’una mena de dol en què cada payador fa preguntes a l’altre, que ha de contestar, i així durant hores, fins i tot diez. Acaba quan un dels payadores no respon immediatament.
Però a “InsuMisa” no hi ha només cants ancestrals, sinó que l’acció inclou, per acabar, un “Kuiraoke”, un karaoke de cançons queer conduït per Diana DAMG, a través del qual s’incorpora al conjunt de l’acció ritual, una part significativa de l’imaginari musical marica, que va des de allò camp al punk més frenètic. Tot configurant una amalgama d’imatges i sons que proporcionen al participant una inusitada sensació de llibertat.
Eugen Ehrlich
“Morbo Queer / InsuMisa” d’Anna Maria Staiano i Graham Bell Tornado: entre Eros i Thanatos