“Jardí d’entropia sota l’herba de Brahma”
La instal·lació “Ecologia: el mal necessari” especialment pensada i executada per a l’espai de la Fundació La Posta pels artistes Janice Martins Appel i Domingo Mestre (Serpiente de 2 Cabezas), amb elements construïts de manera específica per a l’ocasió i altres naturals com a naturaleses mortes (en un context multimèdia que inclou diverses projeccions de vídeo, transparències, etc.), es podrà visitar des del 12 de maig al 10 de juny de 2023 i servirà d’escenari per a un nodrit programa d’activitats. A més de la performance a càrrec de Janice i Domingo “Veus al vent”, que tindrà lloc el mateix dia de la inauguració (inspirada al llibre Idees per posposar la fi del món, d’Ailton Krenak), a més aquest programa d’activitats inclou la presentació el dia 1 de juny del llibre I Seminari Internacional de Pesquisa da Paisagem Costeira na Art Contemporânea: ètica, ecologia i entorn, que va tindre lloc del 22 al 28 de novembre de 2021 a Porto Alegre (Río Grande do Sul, Brasil), organitzat per Janice Martins Appel i Luis Alberto Pires da Silva, una presentació que anirà a càrrec de José Albelda (participant al Seminari, la contribució del qual ha estat inclosa en la publicació citada, editada el 2022), així com un col·loqui el dia 9 de juny amb Elia Torrecilla i Cristina Ghetti, curadores adjuntes de l’exposició “Duas Beiras/Dues Ribes” (els curadors van ser els mateixos Domingo Mestre i Janice Martins Apple), que va tenir lloc de manera paral·lela al Seminari Internacional esmentat, per les mateixes dates , a Fantastik Lab (València). Per si tot això fora poc, a més, hi haurà una intervenció a la Vitrina de La Posta 24/7 a càrrec de l’artista Law Tissot, que també va participar a “Duas Beiras/Dues Ribes”. Una exposició que es va poder veure posteriorment al Brasil, a l’Institut Cervantes de Porto Alegre, del 12 de maig al 12 de juliol de 2022.
De manera que l’exposició que ara presentem a la Fundació La Posta: “Ecologia: el mal necessari”, es produeix a l’estella d’aquest projecte teòric i pràctic que uneix seminari acadèmic i exhibició de treballs artístics, tot això “entre dues ribes”: entre Rio Grande do Sul (Brasil) i Comunitat Valenciana (Espanya).
Precisament perquè estem a l’estela d’aquests dos esdeveniments: I Seminário Internacional de Pesquisa da Paisagem Costeira na Arte Contemporânea: ética, ecología e entorno, i l’exposició a Fantastik Lab “Duas Beiras/Dues Ribes”, és per això que convé reparar en el contingut d’aquestes accions.
En totes dues han estat intensament implicats Janice Martins Appel i Domingo Mestre. Aquest últim es refereix al llibre del Seminari ―i, a l’exposició, va presentar el treball: “Paisatge Autobiogràfic”― al fet que: “Quan, el gener de l’any passat [es refereix al 2021], planificava el meu últim viatge al Brasil, era conscient de les similituds del meu entorn vital amb el de Rio Grande (RS), ja que coneixia la zona des de fa temps. En tots dos casos són territoris caracteritzats per les nombroses platges de sorra fina; quant a les llacunes costaneres, en el cas de València es podria parlar del llac de l’Albufera; i grans ports comercials amb intens trànsit marítim. De fet, si el Superport de Rio Grande està considerat el segon en importància del Brasil, el port de València és el de més trànsit comercial de tota la Mediterrània. Seria fàcil pensar que algunes fotos fetes a València pertanyen a Rio Grande i viceversa”. I va mostrar a la conferència dues imatges, una feta per ell mateix: “Platja de Cassino II” (a Rio Grande), 2020, i una altra de Carles Solis, de la sèrie Sub Urbe, València, 2020.
Amunt, platja de Cassino a Río Grande (foto Domingo Mestre) i avall de Carles Solis, de la sèrie “Sub Urbe”, València.
La platja de Cassino, al costat de la ciutat de Rio Grande, és un espai que guarda similituds amb el litoral de l’àrea metropolitana de València, com apunta Domingo Mestre, a més d’allò més evident, com és la gran extensió de les platges, tant de llarg com d’amplada, que es dóna tant en un cas com en l’altre, a la qual cosa se suma la proximitat a un gran port i a un llac; a més de tot això, en tots dos casos trobem els elements típics d’un paisatge entròpic, en què conviu sense solució de continuïtat, vestigis d’una naturalesa que fins fa poc no havia tingut contacte amb l’activitat humana, convivint amb implantacions industrials, portuàries i altres grans infraestructures, que van deixant la seva empremta caòtica al territori.
Un bon exemple del que s’està dient, de contradiccions i conflictes en aquests territoris, ve constituït, en el cas de la zona litoral de l’àrea metropolitana de València, per les restes d’activitats industrials abandonades, com la xemeneia que apareix a la fotografia que va mostrar Domingo Mestre en la seua intervenció al Simposi (de Carles Solis), probablement restes d’una fàbrica amb forn; o en el cas de la platja de Cassino, en un punt proper a la gran desembocadura del llac dels Patos (que és alhora l’entrada al port de Rio Grande), ens trobem amb la presència de les restes del naufragi del vaixell Altair ―un vaixell naufragat dels molts que naveguen per la zona buscant amarratge al Port de Rio Grande, un dels més grans del Brasil―; tots dos constitueixen paisatges entròpics.
“Navio Altair”, Everton Cosme, aquarel·la sobre paper, 2019. Es va poder veure a l’exposició “Duas Beiras/Dues Ribes” que va tenir lloc a Fantastik Lab el novembre de 2021. La pintura dóna compte del naufragi del vaixell Altair a la platja de Cassino (al sud del llac dels Patos, proper a l’entrada al port de Rio Grande). Com en el cas del “Mar de gel” de Caspar David Friedrich, la força del qual va canviar el llenguatge, donant un nou sentit a la paraula fracàs, l’obra d’Everton Cosme transmet la malenconia per les ruïnes del futur, un fenomen típic de la postmodernitat .
Als paisatges entròpics es va referir José Albelda, que també va participar al Seminari ―i a l’exposició “Duas Beiras/Dues Ribes”―. La seua intervenció ve recollida al llibre que presentem ara a Fundació La Posta, on explica que el de paisatges entròpics és un concepte que va encunyar Robert Smithson en el seu cèlebre treball “Un recorregut pels monuments de Passaic, New Jersey” (editat originalment a Art Fòrum el 1967, la seua força no para d’expandir-se i la darrera edició s’ha produït a Gustavo Gili, el 2006, l’editorial dels arquitectes). En relació amb aquest treball de Smithson, van comentar Maggie Gilchrist i James Lingwood al text “L’Entropòleg”, inclòs al catàleg de l’exposició “Robert Smithson. El Paisatge Entròpic. Una Retrospectiva 1960-1973”, que va tenir lloc a l’IVAM l’any 1993:
- “A partir del 1966, Smithson vaga sovint per aquest paisatge, buscant amb la seua dona i col·laboradora Nancy Holt, i amb diversos amics artistes, les vedute postindustrials d’operacions industrials o mineres abandonades, les ferides i els fragments produïts pel sistema capitalista. En el seu assaig “A Tour of the Monuments of Passaic”, publicat per Artforum el 1967 (que posteriorment descriuria com una mena d’epíleg a l’èpica de William Carlos Williams), Smithson va evitar clarament la trobada sublim de les Cascades i va enfocar el seu Instamatic al paisatge fet malbé de les riberes del riu i a la nova carretera que es construïa al costat. Les instantànies en blanc i negre, de 3 x 3 polzades, formen una mena de paròdia de allò pintoresc. Als antimonuments de les plataformes de bombament i les velles canonades industrials, a l’estàtua clàssica kitsch davant d’una casa de la ciutat i l’aparcament ple d’automòbils buits, al fossat de sorra buit i la paret amb graffiti, Smithson regira i examina les ruïnes de la cultura positivista. Aquest era la despulla del progrés, el paisatge entròpic que va impregnar l’obra de Smithson a cada etapa”.
Robert Smithson va fer als anys seixanta del segle passat, allò que un segle abans havien fet Alexander von Humboldt i Frederick Edwin Church, actuant en col·laboració ―un científic i un artista―, van renovar el gènere del paisatge. Alexander von Humboldt va aportar la visió científica imperant al segle XIX ―amb una notable tendència a la identificació i classificació d’espècies, tant vegetals com animals―, a la qual cosa li donaria forma plàstica després ―en l’estudi, sobre la base dels esbossos presos del natural― el pintor Frederick Edwin Church.
Frederic Edwin Church: “Paisatge Sud-americà”, 1856, Col. Carmen Thyssen, on es pot veure el volcà Chimborazo, a l’Equador. Una obra realitzada seguint –literalment– els passos d’Alexander von Humboldt. En aquest sentit, convé destacar que la imatge que ofereix la pintura no existeix a la realitat. La distribució dels diferents elements que componen el quadre ha estat efectuada buscant compondre el que hui en dia coneixem com a ecosistemes, segons la manera de procedir científica de Humboldt.
Però Smithson ho fa tot ell, tant la part científica com l’artística (certament en un context cultural propici): estudia geologia, cristal·lografia i paleontologia i va treballar en un estudi d’arquitectes i enginyers, participant probablement en la realització del que hui en dia es coneix com l’Estudi d’Impacte Ambiental per a grans obres d’infraestructura; alhora que aprenia a fer fotografia i pel·lícules (“Hotel Palenque”, 1969, i “Spiral Jetty”, 1970). Amb aquest bagatge, i en un curt període de temps (perquè va morir als 35), va dur a terme una renovació del gènere del paisatge com no s’havia conegut des d’un segle abans.
Tornant a José Albelda, aquest va presentar a l’exposició “Duas Beiras/Dues Ribes”, un treball, “Germinacions de l’aigua”, 2021, que és tributari dels plantejaments interdisciplinaris i de la presa en consideració de coneixements científics en el treball artístic, del que Robert Smithson va fer gala a la seua curta però intensa vida.
José Albelda, “Germinacions de l’aigua”, 2021. Es va poder veure també a l’exposició “Duas Beiras/Dues Ribes” que va tenir lloc a Fantastik Lab el novembre de 2021.
A l’exposició “Duas Beiras/Dues Ribes” que va tenir lloc a Fantastik Lab el novembre de 2021 van participar: Ana Navarrete, Almudena Soullard i Yael Vidal, Bia Santos i Emilio Martínez, Bruno Castoldi, Carlos Llavata, Claudia Washington, Cláudio Tarouko de Azevedo , Cristina Ghetti i Elia Torrecilla, Domingo Mestre, Estêvão da Fontoura, Everton Cosme, Fernando Rocha i Leandro Teixeira Castro, Janice Martíns Appel, José Albelda, José Saborit, Juliana Crispe, Law Tissot, Mariela Yabo, Massimo Mazzone, Olivia Godoy Oscar Mora, Pablo Paniagua, Roberto Verdum i Teresa Lenzi.
Roberto Verdum, Planície Costeira, entre a privada e a pública, 2005.
Parlar de paisatges entròpics o dialèctics (que de les dues formes els va anomenar Robert Smithson; els va anomenar dialèctics, per exemple, a l’obra “Frederick Law Olmsted i el paisatge dialèctic”, 1973), és parlar de paisatges contradictoris, contraposats, conflictius, tant en si mateixos com en relació amb els paisatges que es varen descriure en el passat. Perquè cal entendre que Smithson no només mostra l’entropia contemporània, sinó que també s’enfronta al negacionisme del passat. Perquè ell es contrasta amb William Carlos Williams i el seu llarg poema “Paterson” (1946), que parla de la ciutat que es troba just al costat del Passaic on Smithson va néixer i va passar la seua infantesa. S’enfronta amb el to èpic de William Carlos Williams i allò pintoresc de les cascades de Paterson, per mostrar-nos l’altra cara de la realitat, la que correspon als nostres temps: els paisatges industrials, els enormes aparcaments (adjacents als centres comercials o espais de lleure massius), els ponts de ferro i fusta, les obres públiques en construcció: “A la vora del riu Passaic hi havia molts monuments menors com, per exemple, estreps de formigó que sostenien els costats d’una nova carretera en construcció. La River Drive va ser en part arrasada i en part deixada intacta; no era fàcil distingir el camí nou del camí vell; tots dos estaven confosos en el mateix caos. Com se sap, moltes màquines estaven apagades, així que semblaven criatures prehistòriques atrapades al fang o, millor, màquines extingides: dinosaures mecànics amb la pell arrencada” [de l’edició de l’editorial Alias de Mexico: “Robert Smithson. Selecció d’escrits”, a la pàgina 91]. I continua més endavant: “En comparació amb la ciutat de Nova York, que fa la impressió de ser sòlida i compacta, Passaic sembla plena de «forats». I aquests forats són, en certa manera, els buits monumentals que defineixen, sense voler-ho, les empremtes-records d’una sèrie de futurs abandonats. Els futurs que es descobreixen en pel·lícules utòpiques de la sèrie B i posteriorment són imitats pel «suburbanita». Les finestres de la botiga d’automòbils City Motors proclamen l’existència de la Utopia a través dels PONTIACS DE RODADA AMPLA de 1968 ―Executive, Bonneville, Tempest, Grand Prix, Firebirds, GTO, Catalina i Le Mans―, i aquest conjur visual marca el final de la construcció de la carretera” [Ibidem, p. 92].
La participació de Janice Martins Appel tant al Seminari a la Universitat Federal de Rio Grande (FURG) com a l’exposició a Fantastik Lab a València va ser intensa:
“D’ací i d’allà, qui protegeix és lemanjá. Fotografia, lemanjá, got d’aigua del mar de València i foc, Praia do Cassino, Brasil.
Aquesta instal·lació de Janice Martins Appel “El paisatge màgic” inclou una imatge fotogràfica obtinguda a la platja de Cassino on interessa reparar amb una mica de detall, perquè està plena d’empremtes i vestigis d’una entropia en ocasions de caràcter espiritual o màgic:
A la fotografia de dalt, que completa la instal·lació de Janice Martíns Appel a l’exposició “Duas Beiras/Dues Ribes”, es pot veure, en el context de la celebració de lemanjá o yemayá, davant de les dones, una de les barques votives que s’utilitzen popularment en aquesta celebració. I al fons, el vaixell Altair naufragat.
“Marge ací i allà, qui protegeix és lemanjá. Foto feta a Praia do Cassino, mirant cap a l’infinit que condueix a la costa africana. A l’horitzó veiem un naufragi anomenat Altair. També hi trobem una barca d’ofrenes per lemanjá. Sempre intentem creuar a l’altra riba i també hi som creuats. Dues fronteres que exerceixen tensió colonitzadora, amenaça de naufragi per a qui intenti creuar la frontera. Lemanjá ens fa creuar i ens protegeix amb la seua bellesa”
[De Janice Martins Appel a la publicació del Seminari, al peu de la foto que apareix incorporada a la instal·lació a dalt, pàg. 130].
Janice Martins Appel ha reformulat el concepte de paisatge entròpic elaborat per Robert Smithson. A la conferència que va donar al I Seminário Internacional de Pesquisa da Paisagem Costeira na Arte Contemporânea: ética, ecología e entorno. una conferència titulada: “Jardim como lugar da paisagem na arte contemporânea” ―una conferència tributària de la seua tesi “Jardim: laboratório de experiências a céu aberto”, Universidade Federal do Rio Grande do Sul, 2016―, on s’aborda la idea de jardí com a dispositiu, com a lloc de recerca i producció artística a l’art contemporani. I es pregunta Janice: “Què fa un artista i investigador d’art al Jardí? Aquesta va ser la pregunta que vaig intentar respondre quan em vaig trobar en un lloc tan aparentment improbable en termes del camp artístic com estar en una horta o parterre manipulant plantes i practicant el cultiu. Noteu que ací no em referisc a la historiografia de l’art, on el jardí s’enquadra dins d’un ventall de possibilitats per al dibuix o per a la pintura i l’escultura. Parle ací d’un artista al mig del jardí, manipulant plantes i produint cultius on, per tant, les accions d’un artista es desenvolupen més enllà d’un museu, una galeria o una institució cultural formal. Aquesta pregunta que encara hui em ronda es pot respondre quan ens adonem que l’art ha de lliscar-se entre els diferents camps, espais del saber, possibilitant la transversalitat amb els diferents altres àmbits i posant en primer pla noves formes de pensar per Integrar art i vida. Els constants processos de ruptura en l’art ―entre les dècades de 1960 i 1990― van eliminar la necessitat d’un suport tradicional a l’art, obrint espai per a un objecte artístic desmaterialitzat, ja no centrat en el concepte de l’obra en si ni en els seus espais formals, sinó en el procés fundacional, capaç de produir diferències, nous qüestionaments, pensaments i accions, ampliant així les possibilitats d’aquesta acció cap a noves direccions” [del llibre del Seminari, pàg. 86]. I en aquest context, Janice Martins Appel planteja la idea d’un nou jardí que ha de servir per a pràctiques col·laboratives, encara més, en la direcció de la permacultura, i per a l’observació i la meditació. “Jardí és, per tant, l’entorn que es presenta com a context conceptual i parcial previ a les funcions sorgides a Brahma Grama [l’herba Brahma], una escultura suspesa a quatre metres del terra i que bàsicament té conceptes simultanis de presentació: escultura, intervenció o peça de jardí. A quatre metres d’alçada, estem col·locant el Jardí en suspensió i en un context específic, ja que hi ha una vista ampliada de l’entorn, on s’insereix Brahma Grama” [del llibre del Seminari pàg. 90].
“Brahma Grama no Jardim”, Janice Matins Appel, 2014 [imatges incloses en la tesi: “Jardim: laboratório de experiências a céu aberto”, 2016, pág. 60 i 242]
Per adonar-se de la mida de la construcció (4 m d’alçada), un bon referent és la roda que hi ha recolzada a baix.
“També es pot pensar [el Jardí] des d’una perspectiva micropolítica, com un lloc per a l’exercici d’un art compromès, o en altres paraules, de la pràctica activista que defensa el potencial d’una ètica ecològica juntament amb el desenvolupament d’un procés de creació i percepció artística”. “D’aquesta manera, Brahma Grama es descriu com una forma d’intervenció que coexisteix amb el desenvolupament de l’antropoflora del Jardí, associat dins un procés de creació de noves imatges reflex i un nou paisatge, que anomene Jardim de entropies sob Brahma Grama [Jardí de les entropies sota l’herba Brahma]” [del llibre del Seminari pàg. 90-91].
L’artista ens comenta que: “Brahma Grama és una obra d’art feta a l’aire lliure. És una escultura ambiental on es pot pujar per una escala i així arribar a 4 metres d’alçada on hi ha un altre jardí. Brahma és allò espiritual i grama és la gespa”. Com un land art espiritual, i està ubicat al seu jardí a Rio Grande do Sud (Brasil) [pròxim al Morro da Tapera, al nord del llac dels Patos, segons el mapa elaborat per la pròpia Janice inclòs a baix].
Mapa l’àrea metropolitana de Porto Alegre al sud de la ciutat, cartografiada per Janice Martins Appel (inclòs a la seua tesi: “Jardí: laboratori d’experimentació a cel obert”, 2016). El primer que crida l’atenció és que el sud és a dalt. Aleshores, a dalt hi ha el llac dels Patos. Al centre del mapa la rua Pedro d’Oliveira França i el Morro da Tapera, on està el “Jardí d’entropies sota l’herba Brahma”.
L’entropia del jardí es troba sota l’herba Brahma perquè cal tenir en compte que “la vista sota Brahma Grama crea la il·lusió d’un sòl cobert d’herba. Però si mirem de prop, aquesta és una realitat impossible ja que les copes dels arbres són a la mateixa altura que l’herba…” [del llibre del Seminari, pàg. 70]. I el que trobem a sota de l’herba Brahma és el jardí de les entropies:
“El Jardí sota Brahma Grama on creixen plantes sense la meua intervenció” [Janice Martins Appel a la seua tesi, pag. 74]
El concepte d’entropia en un jardí de Janice Martins Appel està fortament influenciat pel pensament de Gilles Clement. Es refereix a això Appel en diversos moments de la seua tesi “Jardin: laboratori d’experiències a cel obert”, especialment al subcapítol “3.6 Brahma Grama: possibles entropies”. Gilles Clement és jardiner, arquitecte paisatgista, botànic, entomòleg i escriptor francès, autor entre altres llibres d’El jardí en moviment (1991) i Manifest pel tercer paisatge (2004). El seu pensament ens recorda el de Robert Smithson al voltant del concepte d’entropia però invertit. Si Smithson fixa l’atenció en l’aparició en entorns més o menys naturals d’elements que denuncien les contradiccions de la civilització en què estem immersos o el caos provocat pel desenvolupament de societats creixentment complexes, Gilles Clement posa l’atenció en les possibilitats de desenvolupament de la vida vegetal salvatge als intersticis de la superurbanització característica de les metròpolis contemporànies. Aquesta és l’entropia que Janice Martins Appel aplaudeix quan proclama el Jardim de entropies sob Brahma Grama [Jardí de les entropies sota l’herba Brahma].
A la Fundació La Posta tindrem l’oportunitat de gaudir d’un jardí d’entropies sota un sòl de tardor.
