¿L’objecte artístic mostra una imatge o acciona una imatge en el nostre interior? En el cas del treball de Beatriz Millón “La despulla il·lumina les nostres ciutats” és difícil de distingir, perquè es tracta de pura llum, elèctrica, enlluernadora. Es barregen els centelleigs de les llums amb les imatges que aquest enlluernament activa. Poden vindre a la nostra ment records de la infància, de la fira de Nadal, entre muntanyes russes i cotxes de xoc. I portar també al record les històries llegides sobre la tristesa del pallasso al seu carro a la part posterior de l’atracció de fira. Però encara hi ha més, hi ha una “mirada diferida”, com l’anomena Romà de la Calle (“Al·legories al voltant de la història d’un vedat -privat- de caça”, 1997, CAM, comentant l’exposició de Silvia Sempere “Vedat Privat de Caça”, al Centre d’Art la Llotgeta, València), en referència al fet que, tot i tractant-se d’un treball artístic amb una forta vinculació amb el medi ―en el cas del treball de Beatriz Millón, de posada en relació de la llum de les bombetes amb l’activitat de les companyies explotadores de recursos naturals per a la producció d’energia elèctrica mitjançant procediments moltes vegades insostenibles―, aquesta posada en relació a través de la mirada no es produeix d’una manera directa o explícita, sinó suggerida a través d'”enllaços, cites i juxtaposicions que zigzaguegen”, en el present cas, reforçat tot això per l’enlluernament produït per la llum elèctrica.
D’altra banda, un aspecte enormement rellevant de la instal·lació de Beatriz Millón és el fet que es troba en l’espai públic. Es tracta d’unes arcades de llums que s’exhibeixen al carrer Pintor Fillol, 2, de València, al costat de la seu de la Fundació La Posta, durant aquests dies de Nadal de 2019 (fins el 6 de gener de 2020). En aquest sentit es tracta d’una instal·lació que torna a l’espai tradicional de l’escultura pública, dotant l’obra per tal motiu de significats afegits, els propis de l’art públic. Això planteja, entre altres qüestions, una relació molt especial amb el públic.
L’interès per la relació de l’art contemporani amb el públic, propiciar-la i integrar-la en una experiència més intensa que la mera contemplació, constitueix un dels objectius fundacionals de La Posta. I en el cas de l’art públic en particular, es planteja, referent a això, un repte d’envergadura. Perquè la transformació operada per l’art públic en les últimes dècades ha incidit de manera particularment intensa precisament en aquest aspecte, el de la relació del públic amb l’obra d’art. Sobre aquesta qüestió ja ens referim amb cert detall en el post “Els tallers Emergents i l’escultura social” en aquest web.
A més, des de La Posta encoratgem que els artistes tinguen una experiència directa de la reacció del públic davant l’obra. Molt del que es diu sobre la incomprensió de públic en relació amb l’art contemporani, té a veure amb el desconeixement d’una part del sector en relació a com el públic es forma en l’acte de recepció de l’obra, una trobada que ha de ser propiciat per tal motiu. En relació amb aquest punt, l’assumpció per part de Beatriz Millón d’aquest repte no podia haver estat més positiva. Ens ho ha explicat ella mateixa en un àudio enviat per WhatsApp. La transcripció és aquesta: “…pel que em deies de tenir l’experiència [de la reacció del públic davant l’obra] per a mi és una cosa molt important, que a la fi … doncs fem aquestes coses per nosaltres mateixos, però també per tenir un altre missatge, llavors [es tracta de] veure si a la fi si aquest codi, aquesta forma d’apropar les coses flueix o no; i, doncs havia tot tipus de persones, que es paraven [davant les arcades de llum], persones que no, moltes persones que passaven de llarg, com que el miraven, es quedaven estranyades i seguien; però va ser molt bonic veure que la gent s’acostava; vaig estar una bona estona fent fotos, molta gent em parava, hi havia molts turistes, em preguntaven “sorry, whats mean «el despojo»?”, jo no deia que era meu, ho explicava una mica, els llegia el text [a la vitrina], i van sorgir coses molt boniques, em va agradar molt; ara el 4 i 5 [de gener] vaig a estar a Tenderete, la fira de llibres, en una parada d’una editorial independent que tinc amb una amiga [Roza i Quema], i a veure si em puc passar una estona llarga a les vesprades [pel carrer Pintor Fillol, 2, on hi ha les arcades de llum], …com que estaré a prop…”.
Beatriz és de la idea ―també ella― que l’art públic busca i construeix al seu públic. Si en general l’art contemporani ha de crear el seu públic, en el cas de l’art públic això és més evident si cap, perquè no es tracta d’un públic que acudeix de manera intencionada a l’espai de l’art per trobar-se amb l’obra o l’acció, i tenir una experiència específica, sinó que en el cas de l’art públic l’art va al seu encontre i el col·loca en la situació d’adoptar una actitud davant del mateix. Sempre ha estat així, però abans aquestes actituds estaven molt codificades, perquè l’art públic imposava una molt important jerarquia entre l’autor de l’obra, que buscava d’associar el seu estatus al del moment històric representat en la mateixa, o al concepte absolut del qual l’obra era una al·legoria, deixant al públic allà baix, literalment als peus del pedestal, una situació que en el context actual és simplement impracticable, havent donat pas a una varietat molt diversa d’actituds, algunes de les quals no són alienes a el menyspreu (també n’hi ha de vegades una adoració injustificada), però això no pot ser rebutjat o descartat sense més amb un menyspreu recíproc, sinó que ha de servir d’al·licient per aprofundir en la comprensió de què espera el públic per vindre de l’art contemporani.
