Durant el passat any 2018 Vicente Ponce i Miguel Ángel Baixauli han posat en marxa, en col·laboració amb Sonia Martínez i Nuria Enguita, el programa “Imatges sobre Imatges. Del cinema a la fotografia”, una nova forma d’apropar-se al gaudiment de les imatges, prenent com argument algunes exposicions que han tingut lloc a Bombes Gens Centre d’Art, però la potència del dispositiu posat en acció és de tal intensitat que té prou entitat en si mateix com perquè li prestem atenció, amb independència de les exposicions a les quals va estar associat.

En algun moment s’ha qualificat aquest dispositiu com “fer cinema en directe sense càmera”. La definició resulta particularment apropiada per al cas d’una de les experiències que ha tingut lloc dins el marc del programa “Imatges sobre Imatges”, ens estem referint a l’acció que va dur a terme la Orquestrina de Pigmeus (Nil Gallego i Chus Domínguez) “¡Sentit Cinema! “. Qualificada com film-performance o “portes obertes“ d’un taller ―tan difícil d’abordar es presenta el nou format― [per fer-se una idea res millor que mirar les imatges en el carrusel, a dalt].

Ja en aquesta acció va aflorar un dels aspectes més característics, que és la incorporació d’elements escènics. No és que el cinema no ho siga, però ara s’escenifica més, fins al punt de “fer cinema en directe sense càmera”. Andrés Duque va aprofundir en aquesta idea, en la seua intervenció en l’exposició “La blancor de la balena”, de Paul Graham, amb el treball “Sound Street”. “La percepció sensorial no és només un acte físic sinó cultural. Això vol dir que la vista, l’oïda, el tacte, el gust i l’olfacte no només són mitjans de captar els fenòmens físics, sinó, a més, vies de transmissió de valors culturals”. Des d’aquesta premissa llança al públic assistent a l’exposició (en moments acordats prèviament, el que abans es deia “visites guiades”), a la recerca de les atmosferes urbanes que apareixen en els treballs fotogràfics mostrats a l’exposició de Paul Graham, amb el fi de registrar els sons que suggereixen aquestes obres. D’aquesta interacció entre allò físic i allò cultural, ja havia parlat Andrés Duque en narrar la seua aventura de coneixement amb Oleg Karavaichuk, en ocasió de la realització del film “Oleg i les rares arts” (2016). Diu en l’entrevista en la qual comenta aquesta experiència, realitzada amb ocasió de l’exhibició de la pel·lícula al festival Punt de Vista: “el que més m’interessava era el seu procés creatiu, és a dir, aquells xicotets rituals que ell té per compondre música, que moltes vegades són tan estranys com deixar passar les seues mans pels marbres de l’Hermitage, sentir la vibració dels marbres, i d’ahí traure música per després traslladar-la al piano” (minut 06:30; es pot veure ací).

La singularitat d’aquestes accions i la seua voluntat de definir un nou format cinematogràfic s’aprecia amb més claredat a l’observar la seua capacitat per distanciar-se del programa en què es va iniciar (“Imatges sobre Imatges”), expandint-se cap a altres programes, com és, recentment, la seua experimentació en la programació de Cinema per vindre, per al Centre del Carme (octubre-desembre 2018). En aquest cas ha adoptat una nova presentació en format taller-performance a càrrec de Sofia Asencio “Portar la pel·lícula a una altra part”, una posada en escena que subratlla, simultàniament, els aspectes cinematogràfics i escènics d’aquesta forma de mirar.