Comentava Felipe Rivas San Martín, quan va aparèixer publicat a internet el vídeo de Gus van Sant i Alessandro Michele “Ouverture of something that never ended” (2020), una producció per a Gucci, protagonitzada per Silvia Calderoni, en el post publicat al seu Facebook el 18 novembre 2020:
“Aquest cas també ha provocat polèmiques. I pense el mateix que amb el cas Falabella. El problema no és prostituir-se amb la moda. El problema és auto atribuir-se una suposada transgressió al produir un vídeo esplèndid amb Gucci. La moda no «surt del seu lloc de confort per incorporar cossos dissidents». La moda incorpora cossos dissidents perquè això està de moda. Plusvàlua queer es diu”.
Poc abans, en un post d’1 de novembre de 2020, referint-se al cas Falabella (un projecte d’art desenvolupat per la cadena de botigues d’aquest nom, una cosa semblant a El Corte Inglés, a Xile i altres països Llatinoamericans), havia comentat Felip Rivas:
“El projecte Art Falabella és la recent iniciativa d’una empresa comercial xilena per incorporar dins del seu camp el nínxol de les arts visuals, específicament de la fotografia. El projecte va ser dirigit pel curador Matías Allende i va comptar amb l’assessoria de la fotògrafa Pau Errázuriz. Des de la plataforma s’anuncia com una proposta democratitzadora doncs obre el col·leccionisme a un públic més ampli i a preus accessibles. Entenc que aquest projecte ha generat molta controvèrsia. S’ha qüestionat que els/les fotògrafes s’associen amb una botiga comercial perquè seria una traïció al paper crític dels i les artistes i una associació perversa amb el mercat i el neoliberalisme. […] Confesse que totes aquestes crítiques em semblen poc interessants. Impliquen una mena de moralina aplicada a l’art. Així com no tinc cap problema amb la prostitució, la celebre, tampoc tinc cap problema amb la prostitució de l’art. La pràctica artística està tremendament precaritzada a Xile i tal com va dir Bertolt Brecht, «primer el pa i després la moral». [A continuació es refereix al fet que, el que li sembla criticable és l’escàs percentatge que reben els/les artistes pels seus treballs]. “…que els/les artistes reban el 30% és ridícul, fins i tot la prostitució té límits ètics. El de Falabella ni tan sols és prostitució de l’art, això és simple i planament tracta d’artistes”.
Aquesta suposada prostitució de l’artista al vendre la seua obra o el seu treball, té molt a veure amb el valor atorgat a allò “autèntic”. La idea d’allò que és autèntic és molt estimada de la cultura del rock —que ha penetrat en tants i tants camps del coneixement—, la qual menysprea la falsedat (això és en aquest context, gairebé sempre, el que fan les dones; enmig Patty Smith o Chrissie Hynde intentant salvar el tipus). Allò “autèntic” constitueix en l’actualitat un dels pocs reductes conceptuals en els quals els homes blancs heterosexuals de mitjana edat (els w.a.s.p. europeus), poden treure pit i presentar-se en societat com a homes “de pro”. A la banda oposada d’allò que és “autèntic” —i aquesta és una estratègia d’oposició que és gairebé un estàndard d’actuació queer—, es troba l’opció per allò barrejat, contaminat, híbrid, en els límits, entre dos mars o intersexual.
Tornant a la pel·lícula de Gus van Sant i Alessandro Michele “Ouverture of something that never ended”, no sembla que pugua prosperar una acusació de prostitució per haver-se venut, perquè cap dels dos vénen de cap estat d’autenticitat, i aquests enunciats rotunds de que s’hauria sortit d’una suposada zona de confort a l’incorporar cossos dissidents, sembla més aviat cosa dels publicistes del film, que buscarien establir una certa distància amb el que es veu en la pel·lícula (per si de cas algun dels espectadors client de Gucci s’espanta), perquè la veritat és que ni Gus van Sant ni Alessandro Michele han sortit de cap zona de confort, els seus cossos són dissidents des de fa molt de temps. El que sí roman en peu, intacta, és la qüestió que apunta Felip Rivas San Martín, que cal formular-se davant l’esplèndid vídeo produït amb Gucci, una vegada constatada l’evidència que ens trobem davant d’un cas de plusvàlua queer, la qüestió és: com es reparteix aquesta riquesa que s’està generant (i no cal pensar només en els autors i protagonistes del vídeo, sinó en tota la comunitat LGTBI); i, fins i tot, anant una mica més enllà, cal preguntar-se com el vídeo gestiona els conflictes culturals i ideològics subjacents.
My Own Private Idaho (1991), Gus van Sant
Gus van Sant va viatjar a Roma per a un rodatge de 12 dies i a la fi es van gravar 7 episodis de “Ouverture of something that never ended”. Podria semblar que es tracta d’una estranya trobada amb Alessandro Michele, però el cas és que hi havia alguna cosa premonitòria a My Own Private Idaho (1991), el més celebrat film de Gus van Sant, quan Mike (River Phoenix) i Scott (Keanu Reeves) viatgen al camp italià passant per Roma, a la recerca de la mare de Mike (de la qual està obsessionat). Per què Roma? En una primera versió del guió del film aquest viatge es fa a Espanya. Sembla que hi ha una recerca d’una localització per a un viatge en si mateix fantasmagòric, perquè els personatges no es mouen del món mental en què viuen. Sembla que es busca un ambient misteriós i atemporal, pensant en el món oníric i irreal en què viu Mike. Potser més propi del Mar Negre que de la mar Mediterrània (una altra vegada entre dos mars). El cas és que Alessandro Michele i els seus treballs, tant en moda com ara a “Ouverture of something that never ended”, per moments ens recorden les escenografies de les pel·lícules de l’armeni Serguei Paradzhánov.
El color de la granada (1969), Serguéi Paradzhánov
Aquesta trobada en aparença fortuïta entre Gus van Sant i Alessandro Michele a “Ouverture of something that never ended”, li ha servit al director de cinema per afirmar: “Després de fer això, estic definitivament inspirat per reviure la manera en què he treballat en els inicis de la meua carrera. Mentrestant, l’exhibició en cinemes està implosionando i tot anirà directament online com ho van fer aquests curts” (revista digital TÒNICA, 22 de novembre de 2020, un article d’Eduardo Àvila).
Extra Bonus: Una imatge de @Kal.Anton, feta a Palestina (2013)