Protesta tecnobarroca. El full de sala

“Protesta Tecnobarroca” no és només una exposició d’arxius de les primeres revoltes sexodisidents de Xile (1973), Espanya (1977) i els EUA (1969). Es tracta més aviat d’una “activació” d’aquests arxius a través de procediments d’intervenció tècnica (selecció, muntatge, modificació digital, interpretació algorítmica, lectura crítica, etc.). En intervenir aquests documents del passat amb unes tecnologies del present, m’apropie d’ells artísticament, però alhora pretenc també implicar-me político-afectivament amb aquests fragments del passat homosexual. En altres paraules, intervenir aquests arxius és interceptar la seua circulació fetitxista, banalitzadora, en una proposta artística, però també és reconèixer una actualitat, que hui està marcada per les disputes de la memòria político-sexual, pel risc gairebé imminent d’un retrocés davant el ja aconseguit i per l’antagonisme entre la neoliberalització de les identitats sexuals com nínxols de mercat versus la contra-afirmació d’orgulls crítics. Per això penso que aquests arxius continuen protestant.

L’arxiu sexopolític protesta. Però es tracta ací d’una Protesta Tecnobarroca. He vingut usant el concepte tecnobarroc des de 2015. Inicialment va servir per descriure una sèrie de pintures de captures de pantalla d’Internet que, a partir de la multiplicació de Finestres, citaven la pintura del barroc colonial americà (Segles XVI – XVIII), especialment les operacions transgressores al cànon europeu que s’aprecien en els quadres produïts per pintors indígenes i mestissos de l’Escola cuzqueña. El tecnobarroc refereix també al concepte de neobarroc, elaborat per l’escriptor i activista homosexual argentí Néstor Perlonguer per descriure unes escriptures impures, brutes, contaminades, oposades al que es net, allò que és neutre, allò nítid i clar. Finalment, el tecnobarroc correspon a una afirmació queer del barroc com a tecnologia, ja que tal com va afirmar el filòsof equatorià-mexicà Bolívar Echeverría, el queer connecta amb el barroc en la seua predilecció per l’artifici d’allò que és tècnic, en oposició a la norma ―heterosexual― del natural.

És probable que Protesta Tecnobarroca siga ―en última instància― una metodologia artístico-política d’acostament i activació als documents de la protesta sexual del passat, un exercici marica de post-memòria. No postule que siga l’únic o el millor acostament, però ha estat el que m’ha semblat més idoni o legítim des del lloc i temps que habite. És un comentari a les operacions crítiques de la memòria en disputa. És una reflexió sobre els suports tecnològics en què s’inscriu l’esdeveniment de la dissidència sexual. És una posada en evidència de com els contextos afecten el recorregut. És una lectura entre línies d’uns documents que no arriben a ser un arxiu. És una presa de posició que s’oposa al fet que aquests documents constituïsquen un arxiu. És un homenatge distanciat a uns episodis que no vaig viure, però que m’afecten com a activista sexe-dissident. És un reconeixement a aquells cossos (minoritaris, perifèrics) que van estar allà, com a subjectes anònims. Sé que no és molt, però dedique aquesta exposició a tot(e)s ell(e)s.