En preguntar-li a Pedro G. Romero “Existeix hui la contracultura?”, Contesta: “Hi ha ressons i miralls d’això que, històricament, coneixem com «la contracultura», no sé, la Comuna Antinacionalista Zamorana ressona a Espai en Blanc, o en els Tiqqun a França o a Mèxic; Ocaña i Nazario són fàcilment transportables a certa formes d’allò queer, o la rumba suburbial té la mateixa poesia que el trap que escolta flamenc…” [suplement Babelia d’El País, de 28 de juliol de 2018].

El trap és un subgènere musical que es va originar en la dècada de 1990, al sud dels Estats Units. El terme trap (que vol dir trapiche) prové de l’argot nord-americà per a denominar el lloc on es venen drogues il·legalment o al fet de vendre-la. La música trap fa servir sintetitzadors, caixes rítmiques, sub-greus, hi-hats de subdivisió binària o ternària, i normalment grans i en ocasions usos excessius d’auto-tune i maneres harmònics menors per donar-li una estètica fosca i trista. El trap va arribar a Espanya entre el 2008 i el 2010. Però no va ser fins al 2012 que va aparèixer el trap com a terme musical, i alguns artistes underground van començar a guanyar notorietat en l’escena. El gran pes de ser els introductors d’aquest gènere el porten Steve Lean en la producció musical, van aconseguir fer-se escoltar en l’edició del festival Sònar de l’any 2015 actuant al costat de Mala Rodríguez.

A dalt, il·lustrant aquest post, podeu veure a Fernandito Kit Kat [abans Yung Beef] amb La Nina, La Favi i El Mini, interpretant “Lucifel” (2016).

El primer que crida l’atenció del vídeo-clip és que està gravat a Barcelona, publicat el 2016, …i sembla un altre món; o no, perquè estem al Raval (a veure si resultarà que els que estan en un altre món són els altres). De fet, el vídeo-clip està gravat a la Plaça dels Àngels, davant del MACBA. Com resulta que Yung Beef té una opinió al respecte de l’art ―”s’ha acabat l’art, fa deu anys havia art, avui ja no hi ha…” [el podeu veure i escoltar ací]―, llavors hem de pensar que l’elecció no és casual.

Acaba Pedro G. Romero el seu comentari sobre la contracultura dient: “…però, crec, l’interessant és observar la paradoxa, anunciada per Gonzalo García Pelayo o Antonio Escohotado, que la contracultura, és a dir, els enemics del comerç esgarriats, no era més que l’avantguarda del capitalisme, la seva renovació, la forma que tenia allò financer de colonitzar nous territoris físics i mentals. Les classes culturals, a dia d’hui, segueixen estructurades a partir de línies de producció que van des de la bohèmia a la contracultura, precisamente; i conèixer bé aquesta genealogia ens permetria entendre millor la nostra forma de vida”.

En escriure aquestes línies circula pels mitjans la notícia que l’obra de Bansky, que al vendre’s en una subhasta (per un milió d’euros) es va autodestruir en aquest mateix moment (el marc portava incorporada una trituradora de paper que va deixar el dibuix reduït a fines tires de paper), es diu que l’endemà l’”obra” havia duplicat el seu preu. Segons es diu, a conseqüència de que l’obra hauria entrat directament en la Història de l’Art. Podria tractar-se d’una fake news. Però el cas és que els moviments especulatius s’han basat sempre en fake news.