El dissabte 6 d’abril, dins de la programació d’activitats paral·leles dutes a terme en el marc de l’exposició “Trames Feministes” ―una formulació de l’equip LABi (un projecte del Màster en Fotografia, Art i Tècnica de la Universitat Politècnica de València en col·laboració amb Fundació la Posta)―, hem tingut l’oportunitat de veure una mostra de vídeo i instal·lacions feministes (més una visita guiada), composta dels següents treballs:
– “Loves me/loves me not” i “A sèries of Misunderstandings”, dues vídeo performances que aborden el mite de l’amor romàntic, a càrrec de Maria Camila Quintero Arango.
– “D.I.Y.”, una instal·lació d’Estefania Salas Llopis.
– “La llum és un privilegi”, un projecte col·laboratiu de Beatriz Millón.
Quan projectem vídeo a La Posta, com en aquest cas, tenim el costum de deixar-ho després en el nostre lloc a internet, perquè el pugui gaudir tothom que no va poder acudir a La Posta. En aquesta ocasió els treballs de Maria Camila Quintero no són públics. Es tracta de treballs en procés que estan evolucionant. Maria Camila Quintero (Medellín, Colòmbia, 1990) està ara fent un Màster en RMIT University, Melbourne (Austràlia). Més sobre el seu treball ací @mmalicemalicia
María Camila Quintero, Loves me/Loves me not (2018)
María Camila Quintero, “A series of misunderstandings” (2018)
Així que, hem posat en pantalla un treball d’Estefania Salas Llopis ―amb Agustín Moreno― “Rip mi flesh” (2016). Un treball que fa pensar. S’hi aborden les relacions entre noies i nois d’una manera molt propera. Es diria que en aquest treball s’endevina a veure un futur post-patriarcal.
D’altra banda, Estefania Sales participa a la mostra a La Posta amb “D.I.Y.”, un treball que ens porta a la ment la instal·lació d’Alexander Tarakhovsky (científic), “Epigenetic Reset” (2012), àcid nucleic, enzims, plàstic, fusta, metall, vídeo, dimensions variables; que es va poder veure a la Documenta de Kassel de 2012. Col·locats en 38 prestatges perfectament disposats, 80.000 tubs de plàstic en files ordenades, contenien petites fulles de paper que transcrivien 60.000 gens. Al centre de la sala (al Fridericianum), un dispositiu interactiu duia a terme el processament d’ADN i proporcionava mostres perquè els visitants es les portessin a casa. L’acoblament de tot això (que incloïa la projecció d’un vídeo “La seqüenciació d’ADN dels gens afectats per la por”, una projecció de punts blancs canviants i tremolosos sobre un fons negre, que visualitza la relació entre l’emoció i la transmissió genètica), expressa en paraules d’Alan Gilbert “una demostració sorprenent i acuradament elaborada de relacions d’avantguarda entre l’entorn extern i els interiors més profunds del cos” [https://hyperallergic.com/53591/documenta-13s-art-laboratory/ ]
Estefanía Salas, “D.I.Y.”
Alexander Tarakhovsky (científic), “Epigenetic Reset” (2012), Documenta 13 (al fons un quadre de Dalí).
Pel que fa al treball de Beatriz Milló “La llum és un privilegi”, fruit d’una col·laboració amb Glòria, una veïna que pateix els estralls dels alts preus de l’electricitat (els possibles beneficis que pugua produir la instal·lació van a parar a ajudar a persones amb aquest problema), es tracta d’un treball que va ser seleccionat per a la Biennal de Mislata “Miquel Navarro” 2018.
Beatriz Milló “La llum és un privilegi” (2018)
