Procés de participació pública
Taller sobre paisatge entròpic (2a ed.)
En el marc del Taller sobre paisatge entròpic (2a ed.), que es celebra des de meitat d’abril, a la jornada núm. 9 que va tenir lloc el dilluns 6 de maig, plantejava el programa que duríem a terme una “posada en comú de totes les experiències durant les visites guiades; projecció d’imatges, de les preses pels participants; mostra dels registres efectuats; presentació per part dels participants de propostes d’exposició dels resultats de les anàlisis efectuades dels paisatges”; i sobre l’exposició, es diu una mica més endavant: “Es mostrarà el resultat de la mirada dels participants al taller, sobre els paisatges entròpics estudiats en visites de camp guiades, per tal [simulat, perquè es tracta d’un exercici pràctic], d’animar un procés de participació pública, tal com exigeixen els procediments administratius per a la declaració i ordenació de “Llocs Històrics” i “Paisatges Culturals”, on cada participant mostrarà les seues inquietuds i donarà resposta a l’objectiu del taller”. Doncs bé, aquesta jornada va concloure amb la definició d’un pla de participació pública complet, el que s’assenyala a continuació, per seguir-lo en les properes dates, i el dijous 20 de juny inauguració de l’exposició a l’espai vitrina de l’Editorial UPV, situat al costat de l’Àgora de la Universitat.
Lloc de realització de l’exposició: l’espai vitrina de l’Editorial UPV, situat al costat de l’Àgora de la Universitat (al costat de reprografia i sota la Llibreria UPV).
Pla de participació pública
1. Invitació al públic a fer les mateixes passejades que vam fer nosaltres.
Les rutes que realitzem al llarg del Taller sobre paisatge entròpic són:
― Faitanar – Sociopolis – La Torre
Conduït per Matilde Igual Capdevila
Sociopolis. Encara avui, tot i que en els darrers anys s’han reprès les obres i sembla que s’acabaran els habitatges que un dia es van autoritzar al mig de l’horta amb l’argument de l’habitatge social, continua predominant la impressió que estan fora de context. L’establiment de nexes amb La Torre, que és el nucli de població a què estaria abocat a relacionar-se aquest polígon d’habitatges, no obstant, sembla que no acaba de funcionar.
Per a més informació sobre aquesta ruta veure aquí
― La línia recta que ens porta des de l’Estació de Metro de Colom fins a l’Entrada del Francès (al carrer Antonio Ferrandis, intersecció amb l’avinguda Amado Granell Mesado)
Conduït per Theresa Wilhusen
A la cruïlla dels carrers Matías Perelló amb Luis Santángel ens trobem, en posició diagonal, allò que semblen les restes d’un antic camí d’horta, de fet, s’anomena carrer Canals. Com un vestigi de la forma del parcel·lari preexistent abans de la urbanització de l’Eixample.
Per a més informació sobre aquesta ruta veure aquí
― De riu a riu: al lloc on es bifurquen el vell i el nou del riu Túria, un recorregut des de l’assut del Molí del Sol fins a la passarel·la de Quart de Poblet sobre el Túria.
Conduït per Javier Ribera
El vell llit del Túria, en el tram entre el Parc de Capçalera i el punt en què enllaça amb la bifurcació del nou llit del Túria, és com una terra de ningú, on es dipositen, en abocadors espontanis, jardineres retirades d’alguna via pública de qualsevol de les poblacions confrontants, sota el cartell de “Prohibit abocar enderrocs”. Al fons, els treballs de recondicionament de les campes d’un servei públic desmantellat recentment, en zona de protecció del llit del riu.
Per a més informació sobre aquesta ruta veure aquí
― El Perellonet. La gola, la pesca de l’angula, el monot, les cases dels pescadors d’angules, les piràmides de la platja, l’hotel Yatemar i els Marins.
Conduït per Guillem Cervera
Un dels elements construïts, i per tant obra de l’ésser humà, i per tant hem d’entendre que expressius d’algun tipus de pensament, que crida molt l’atenció al Perellonet per la forma, són aquestes piràmides de formigó. Per saber més sobre aquest element al territori i en general sobre el Perellonet, segons ho vam veure a la ruta realitzada per aquest singular enclavament de la ciutat de València, entre el llac de l’Albufera i la mar, vegeu aquí
El coneixement dels paisatges entròpics a què hem fet referència es proposa amb finalitats variables, que pot anar, des de la satisfacció de la simple curiositat, a carregar-se de raons per voler una participació més activa, que pot ser la mera queixa o denúncia, encara que el Taller de paisatge entròpic està orientat a la capacitació de professionals per elaborar documents i gestionar procediments per obtenir de les autoritats la declaració de Lloc Històric o Paisatge Cultural; si el lector vol anar més enllà us convidem a continuar llegint.
2. Invitació al públic que, quan fa les seues passejades habituals, que trobe l’entropia al paisatge.
Per tal d’orientar la recerca i la identificació dels signes de l’entropia, seguint el mateix mètode de caràcter absolutament pràctic, més que entrar en disquisicions teòriques, el que hem fet és incorporar al carrusel que hi ha a dalt d’aquest post, una selecció d’imatges de paisatges entròpics als recorreguts que hem efectuat.
Cal fer una observació de caràcter general: encara que la realització d’una ruta amb cotxe no exclou completament la possibilitat de mirar cap a paisatges entròpics, la veritat és que caminant serà més fàcil apreciar-los. A manera d’exemple: hem descobert un paisatge entròpic paradigmàtic, que es pot veure des d’un punt proper a la parada de Metro de València Sud. En aquest lloc, sota l’enorme infraestructura que serveix d’entrada a l’AVE a la ciutat de València (Estació de Joaquín Sorolla), es troba una gran alqueria. Es planteja entre els dos elements construïts una competència quant a mida, perquè l’alqueria no és petita, però en la confrontació amb la infraestructura de l’AVE perd i de sobte apareix davant dels nostres ulls com una cosa minúscula. Això es pot apreciar en un passeig, però si intentem arribar a aquest punt amb cotxe resultarà molt complicat, caldria seguir una ruta intrincada pels camins de l’horta, el traçat dels quals respon a altres necessitats, i en arribar estaríem atordits i incapaços apreciar l’excepcionalitat del contrast de les escales en joc.
Amb el conjunt d’imatges que hi ha al carrusel, necessàriament despertarà en el públic un desig incontenible de registrar els paisatges entròpics que hi ha al seu voltant, aquells en què transcorre la seua vida quotidiana i als quals, probablement, no havia parat atenció perquè sempre havia pensat que eren això: quotidians, fins i tot degradats, i per tant sense interès, sense capacitat per moure al seu interior algun tipus de reacció emocional, i, en particular, sense possibilitat d’evocar algun tipus de record o simbolitzar algun tipus de connexió personal amb lentorn. Una cosa com, per exemple, el que ens va passar a nosaltres, quan una mica més enllà d’aquesta imatge tan potent de l’alqueria sota la infraestructura de l’AVE, trobem un abocador espontani “clausurat” (amb una enorme cartell col·locat sobre el munt de runes que ho deixa molt clar, que està “clausurat”), i vam donar amb una comporta de les que serveixen per tancar o deixar el pas de l’aigua pels canals i sèquies que serveixen per al reg a l’horta (d’uns 30 cm x 30 cm ―perquè està una mica trencada―), un autèntic index de com està de viva l’activitat agrícola a l’horta, i de les contingències que es poden donar, tal com un trencament de la comporta, i les empremtes que van deixant totes aquestes incidències.
En aquell moment, una de les participants en aquest recorregut recorda quin és el nom d’aquesta comporta en valencià: “esclatador”, que li havia sentit dir al seu pare quan era xicoteta, i vam poder veure en l’expressió de la cara que moltes fibres de la seua ànima es relaxaven, com si haguessin trobat el punt de trobada amb una part de si mateixa que havia donat per perduda.
Caminàvem pel camí conegut com “el camí vell de Picassent” (més endavant hi ha la Creu de Terme, i una mica més enllà el terme municipal de Paiporta)―, quan va aparèixer un imponent cavall de tir arrossegant un carro, que, per augmentar el seu pes i la resistència oposada a la força de l’animal, penjaven rodes de tractor que s’arrosseguen pel camí mal empedrat. Es tracta de l’entrenament de l’animal per a la competició de “tir i arrossegament” que tindrà lloc al mes d’agost a Xàtiva, segons ens expliquen els que el condueixen, quan s’aturen en veure un grup tan peculiar a la deriva per mitjà de la horta. “Jo també sóc de Xàtiva”, li diu la nostra companya a qui condueix el carro i al cavall perxeró, el qual atén amb simpatia, sabent-se en companyia de gent propera, i, a continuació, dirigint-se a nosaltres baixant la veu, ens diu: “a la fira de tir i arrossegament de Xàtiva, cada estiu es juguen grans quantitats de diners”.
El lector que ha arribat fins ací és perquè vol més participació. En aquest punt us convidem a que ens diga què li semblen els paisatges entròpics de què parlem i aquells altres que puguau haver reconegut en els vostres passejos quotidians, remetent-nos les vostres consideracions al correu electrònic:
Igualment, us proposem el següent:
3. Invitació al públic a participar en un concurs de fotografia de paisatges valencians.
Organitzat per la Càtedra de Participació Ciutadana i Paisatge Valencià, de la Universitat de València (Facultat de Geografia i Història), se celebra aquest estiu un concurs de fotografia de paisatges valencians “Els paisatges dels Parcs Naturals”, amb data de participació oberta fins el 16 de setembre. Hi ha premis de 500€, 300€ i 200€, per al primer, segon i tercer classificat.
Tota la informació ací:
https://www.uv.es/catedra-paisajes-valencianos/es/actividades-catedra/concurso/edicio-2024.html
Tot i que la denominació de la convocatòria, que apel·la als paisatges dels Parcs Naturals, podria semblar que exclou els paisatges culturals, dels quals constitueix l’expressió més característica a les perifèries suburbanes els paisatges entròpics, però, res més lluny de la realitat, com posa en evidència el fet que els paisatges entròpics no són aliens als Parcs Naturals, com passa, per exemple, en el cas del Parc Natural de la Serra Gelada.
Formant part de l’àrea metropolitana de Benidorm, el Parc Natural de la Serra Gelada alberga al seu interior, tot i que clarament interrelacionat amb els nuclis urbans de Benidorm i de l’Albir (Alfàs del Pi), una depuradora i una dessaladora. També podríem referir-nos al conjunt residencial i de cures “Ciutat Patricia”, situat a la frontera entre el Parc Natural i els desenvolupaments urbanístics de baixa densitat característics del peu de muntanya de la Serra Gelada. Però centrarem la nostra atenció en la depuradora i la dessaladora, a les quals s’uneix més aviat que tard un gran dipòsit d’aigües per a reg, tot això configura un complex de dotacions de servei amb una empremta al territori un gran impacte territorial.
Depuradora, dessaladora i dipòsit d’aigua per a reg en construcció al Parc Natural de la Serra Gelada.
Una part de les aigües depurades al Parc Natural de la Serra Gelada s’aboca, a través d’un canal subterrani que travessa la carena de la serra ―des del seu vessant nord, on hi ha la depuradora, fins a la cara sud, caracteritzada per un imponent penya-segat―, aconseguint finalment les aigües depurades arribar a la mar.
Una relació de reciprocitat equilibrada entre la ciutat de Benidorm i la Serra Gelada hauria demanat que, ja que la ciutat envia les seues aigües brutes a la Serra Gelada per ser depurades, que la Serra Gelada haguéra tornat a la ciutat aquestes mateixes aigües una vegada depurades, per exemple, per al reg de parcs i jardins, en lloc de llençar les aigües depurades a la mar. Això és el que hauria proposat Robert Smithson, com va fer en el cas dels fangos del Central Park ―veure “Frederick Law Olmsted i el paisatge dialèctic”, 1973―. Com que la ciutat va abocar els seus enderrocs sorgits de subterranis i perforacions de tot tipus al Central Park, on van servir per a la dessecació de les zones pantanoses, Robert Smithson proposava que el Central Park abocara els fangos que ocupaven algunes llacunes del Central Park, allà on la ciutat poguera donar-los algun ús.
Convidem el públic en general a aquest procés de participació pública, i el 20 de juny de 2024, a les 19:00 hores, ens veiem a la inauguració de l’exposició a l’espai vitrina de l’Editorial UPV, situat al costat de l’Àgora de la Universitat.
